dissabte, 29 d’agost de 2015

La Tana

No sabia com es deia, ni si s’havia de dir de cap manera. Però la vaig veure el primer dia a l’ampit de la finestra, en posició de fugida però immòbil, esperant algun altre moviment amenaçador meu, i vaig anar amb compte de no alarmar-la més.

L’endemà també hi era, exactament al mateix lloc i en la mateixa posició. Em mirava amb més confiança? Vaig voler pensar que sí. Dubtava de la meva bona fe? Es pensava que la vigília jo havia fet veure que era bona persona per caçar-la després? Sospitava que, si no l’havia empaitat el dia abans, era potser que no l’havia vist?

Em vaig retirar de nou amb cura de la finestra, no sense picar-li l’ull. Ella també m’ho feia. Va ser llavors que li vaig posar nom.

El tercer dia, que vaig obrir el porticó molt de mica en mica, era allà encara més exposada, m’ho sembla, i com si em mirés menys de cua d’ull. S’estava al sol i prou.

I vaig començar a fantasiejar. Seria com un conte. La Tana –ja l’havia batejat– i jo conviurem aquestes dues setmanes de vacances.

L’aniré veient cada dia, sempre al mateix lloc, fruint dels primers rajos calents del dematí. Ens farem amics. Encara no n’hem parlat, però suposo que no deu ser tan complicat. És veritat que si no parles amb algú és difícil saber si te’n faràs amic o no. O sí: potser l’amistat amb la Tana ja havia de ser això, el respecte mutu. De moment funcionava.

La Tana, no cal dir-ho, no em molestava gens. Que algun dia pensava fer una corredissa per dins del quarto quan tenia la finestra oberta i jo no hi era? No m’hauria fet res. Fins i tot penso: tant de bo, hauria estat un altre senyal de confiança.

Feia quant de temps que no s’havia obert cap enfora aquella habitació? Un any? Pel cap alt segur, perquè l’estiu passat allà hi va haver estadant, però potser també pel cap baix. És clar, ella devia voler veure-ho tot de nou, tants mesos després de l’última vegada. Fer una repassada a cada racó. Fins i tot hi podria haver alguna llaminadura en un raconet. Nyam!

Però el quart dia la Tana no hi era. De fet, no la vaig veure més a l’ampit. Ni enlloc, si no és que hi vaig coincidir passejant per aquell bosquet del davant i no la vaig reconèixer. N’hi havia tantes.

dijous, 23 d’abril de 2015

La llumenera


Mai no l'havia vista tan brillant com avui. Ha plogut a la tarda amb fúria, des d'havent dinat fins al vespre, i després ha bufat fort el mestral, que s'ha endut esfilagarsats els darrers núvols. El sol ja no ha tingut temps de fer-se veure: quan tot ha acabat de passar encara no era fosc, però el reietó del nostre petit univers ja s'havia post. Llavors ha aparegut ella, rodona, atapeïda, lluent, plena. De la masia estant, lluny dels focus de la ciutat, apartada dels pobles veïns, diries que érem en un món diferent, com si fóssim en una altra galàxia. La senyora, juganera, seductora, orgullosa, que gairebé no es deixava mirar de tan lluent, estenia la resplendor pels contorns de la casa, pels dels quatre plàtans del davant, pels de la vella brabant decorativa que hi ha a l'entrada, i perfilava enllà una ombra prodigiosa. S'hi podria jugar a representacions xineses. Tants i tants anys d'admiració, d'afecte, de companyia, i encara no coneixia tots els seus secrets i meravellosos misteris. I ella, tot aquest temps, ja era així d'esplèndida, era jo que no la veia: núvols, ulls entelats, boirines, altres llums... Divuit d'agost del dos mil cinc. Mai no l'havia vista com avui. Pagava la pena mirar-la. M'he tornat a enamorar d'ella.


(La fotografia és de Lina Aguasca, està feta a Sant Fost de Campsentelles i la va publicar el diari Ara el 7 de novembre del 2014)

dissabte, 17 de gener de 2015

La temptació del fruit vedat

La imatge prové d'un tema del cantant Médine

De menut, com tanta gent d’aquest país aleshores, vaig anar a escola laica. A casa érem d’aquesta veta, els pares no eren gens d’església. Era l’ambient general del meu país, Estònia.

I vaig rebre de valent. Parlo de fa molts anys, és clar. Els qui em van tustar eren laics, els responsables de l’escola i el professorat. I com picaven! Vaig créixer, així, amb por dels laics, de laics homes i dones. Perquè les laiques també en sabien, de fer mal físic –quines pessigades, ai!–, tot i que elles estaven especialitzades a fer mal psicològic.

Et torturaven amb increïble traça, com si haguessin estudiat la manera de fer-ho amb més eficàcia. I n’hi havia que eren cruels de debò, ells i elles. Jo vaig saber que hi havia un concepte que es deia «cel» perquè aquella gent no paraven de dir-te que «el cel» no existia. Vaig conèixer la idea de «més enllà» perquè m’insistien molt que tot s’acabava aquí a baix. No es podia preguntar què volia dir «nadal», perquè n’havies de dir «festes d’hivern» i a més ho reblaven explicant que eren una alienació consumista.

També ens inculcaven sovint que «la caritat» era un invent dels rics per tapar la seva mala consciència. I no paraven d’insistir en idees d’aquestes tan descoratjadores, traumatitzants i tristes per a una criatura. No tenien pietat, amb aquell afany seu d’aixafar tots els ídols, encara que nosaltres no sabéssim ni de quins ídols ens parlaven.

No hi havia lloc per a cap fe, per a cap transcendència ni per a cap altruisme generós. L’altruisme era una obligació de l’estat i prou. Et parlaven vagament de la conveniència de ser solidaris i sabies que hi havia laics a l’altra punta del món que feien coses positives, però al teu voltant tot era egoisme, superestructures, «trepitgem de peus a terra», molta teoria i al capdavall anar cadascú a la seva.

És per tot plegat que des que vaig tenir una mica d’ús de raó em va interessar conèixer què hi havia darrere el teló, què podia ser tot allò que no existia, tan prohibit i tan dolent. La temptació del fruit vedat, una llegenda que també m’havien dit que era inventada.

Em va costar fer el pas, ho reconec. Em sentia molt sol. Havia d’abandonar un terreny prou segur i comprovat per ficar-me en un àmbit anatematitzat, incert, dubtós.

Però finalment vaig fer un cop de cap, vaig decidir ser independent i em vaig començar a relacionar amb gent de missa, que llavors gairebé vivien en catacumbes, amb persones que creien, amb capellans i monges, amb tota mena de sectes religioses. Mai no hauria dit que sota aquell règim totalitari hi pogués haver tanta varietat de militància clandestina.

Vaig descobrir un món nou, un univers molt ric i obert amb un munt de possibilitats que fins llavors ni tan sols no havia ensumat. En aquests àmbits, a més a més, tothom m’ha tractat sempre amb respecte i estimació, des del començament, des que jo era encara un adolescent i vaig començar a sovintejar-los. Sempre els he trobat agradosos, responsables i savis, per contrast amb el món en el qual havia crescut. I, per descomptat, ningú d’ells no m’ha posat mai la mà al damunt.

És per això que sóc religiós. Per convenciment i per experiència. Els que diuen que no hi ha res més enllà de la mort o que Déu no existeix, encara és l’hora que ho demostrin. Jo hi crec perquè he vist el capteniment de la gent religiosa i l’he trobat prou coherent. Hi ha gent molt inteŀligent entre els religiosos i no em puc empassar que les seves creences siguin fantasies infantils i prou.

I a més, creure en coses boniques i en paradisos i en resurreccions no fa cap mal. Pots viure feliç i trobar un sentit a tot el que passa. I si després tens raó, tot això que has guanyat. I si no en tens i tot s’acaba aquí, tampoc no has perdut res. Que has fet el ridícul, que has perdut la dignitat? No ho sé, potser sí, però has trobat una crossa per passar més bé la vida i si després es comprova que la crossa era de paper d’estrassa no hi fa res, a tu t’ha servit de crossa.

En canvi, als laics que rebutgen creure, què els passarà, pobrets, si després es comprova que allò que menystenien, negaven o fins i tot maleïen és tan real com el pa amb oli i ametlles de l’hora de berenar? Seran capaços de rectificar, si és veritat que no desapareixem del tot? O els seus esperits, si sobreviuen, continuaran capficats en el propi convenciment i repetiran per tota l’eternitat «això no és real, això no és real»? (potser l’infern és justament aquesta repetició voluntària d’«això no és real», milions i milions de vegades...)

Els pares, quan sóc amb ells, tot i que m’estimen, no poden evitar mirar-me amb pena. Tants esforços dedicats a mi, a fer-me pujar fort i sa i amb idees clares, i on he anat a parar?

La majoria dels altres laics que conec em miren amb condescendència, prepotents, es creuen els amos del món i es pensen que totes aquestes idees meves són rebeŀlies d’adolescent, de criatura. Que no he acabat de madurar. Hi ha excepcions, és clar, n’hi ha que fan una mica d’autocrítica o que són tolerants de debò amb les creences, i n’hi ha fins i tot que manifesten dubtes sobre la perfecció del seu sistema de pensament.

És per això que també tinc amics laics. Alguns fins concedeixen que potser sí que vaig tenir males experiències en la infància i que segurament per aquest motiu en l’adolescència vaig voler fugir de tot allò, però afegeixen que aquelles vivències meves devien ser excepcions, perquè el laïcisme es caracteritza per la tolerància i la llibertat.

Tot i que de seguida afegeixen que les fantasies dels infants cal desmuntar-les amb una certa contundència, perquè si no s’enquisten. Asseguren que primer de tot hi ha la veritat, i que una cosa és que hi hagués abusos i una altra que els laics no tinguessin el dret i encara l’obligació de mostrar la veritat als educands. Creuen que un dia tornaré a la cleda dels descreguts, més d’hora o més tard. Que potser abans de morir faré un pensament i obriré els ulls a la lucidesa del Big-Bang Totpoderós.

Ja em poden anar esperant, però. Un cop que has tastat el fruit prohibit de la llibertat de creure, és molt poc probable que decideixis tot d’una, quan ja ets gran i s’acosta l’hora de la veritat, encadenar-te un altre cop al sistema aquell infantil de tancar les portes de l’ànima i aclucar els ulls de l’esperit per fer veure que no hi ha res més al món que matèria perible.

Encara més, ja des d’ara afirmo de manera solemne que si per feblesa humana o per por del desconegut em plantejo dubtes a l’hora del darrer badall, no em sigui tingut en compte. Ara que estic ben lúcid, declaro formalment que crec en Déu i en els àngels de la guarda, en el Nadal i els Reis d’Orient, en el miracle de l’ou com balla que vaig poder contemplar un dia de primavera de fa anys en un viatge que vaig fer a Barcelona, la capital de Catalunya, i vull morir-me amb aquesta fe ferma.

No vull laics al voltant del meu llit de mort. O, si hi són perquè són amics meus o de la família, que no emprenyin, que no m’intentin convèncer de res, que no s’aprofitin de la meva agonia.

Estic traumatitzat pels laics. És per això, senyor notari, que vull fer testament vital. Hi ha cap fórmula per fer-lo que reculli tot això que li he dit?

dissabte, 12 d’octubre de 2013

He vist la mort


No, no és un acudit. Ni una broma macabra. L’he vista de debò, i encara no sé per què. Vull dir que no estic malalt ni em funciona res a la biorxa, almenys que jo sàpiga, i mira que cada any vaig a cal metge a fer la revisió perquè em mirin de dalt a baix, que ja se sap que a partir dels 40...

El metge que he consultat no és que s'hagi espantat quan li he explicat com havia anat la cosa, perquè els metges han sentit a parlar de gent que ha “tornat”, sobretot els cirurgians i els que es dediquen a malalts terminals o a cures intensives, però diu que no havia vist mai un cas com el meu: algú que, lúcidament, sanament, ha vist la mort de cara com qui saluda un conegut qualsevol, i al cap d’una estona, ben poca estona, el temps just de recuperar-se de l’ensurt, hi és per explicar-ho amb tots els ets i uts.

Han estat, en la meva percepció, pocs segons. Potser ni això, dècimes de segon. Però quina vivència més intensa, us ho asseguro. Si sembla mentida...! I us sonarà a una cançó d’aquelles que expliquen els xerrameques enfadosos, que volen fer-se escoltar. No, mireu, m’ha costat molt fer aquest pas de compartir la vivència.

I ha anat de debò, us ho prometo. No m’havia passat mai res de semblant, no era un malson, i no crec que em passi mai més... fora del dia que m’arribi de debò. Bé, de debò em penso que ja ho era, vull dir el dia que m’arribi de manera definitiva.

I quan us arribi a vosaltres el moment, llavors, n’estic ben segur, en tinc total certesa, direu: aquell home tenia raó, és tal com ens ho va explicar. Perquè l’he vista, no pot ser cap altra cosa.

És molt ràpid, ja us ho he dit, són dècimes de segon.

Ja ho deveu haver sentit a dir, que en el més enllà no hi ha temps. És ben cert. Com és que no hi hagi temps, no ho puc pas explicar. Només pinzellades. Pinzellades com que jo hi era però no tenia cos, ni el trobava a faltar, ni pensava que n’hagués de tenir. Era lluny, molt lluny, en una mena d’estratosfera, però sense sensació d’estar lluny de res proper ni estimat.

No em sentia foraster, no trobava res a faltar. No em sentia com quan has viatjat lluny de casa i t’has perdut, voluntàriament o no, en un indret de l’altra punta del món. Era jo mateix i tot el que jo estimo, però d’una manera misteriosa. De fet, ni tan sols m’he sentit estrany, com dient, què passa aquí? No, tot era ben natural. Les preguntes només me les he fetes després.

I era jo, tot jo, i hi havia un món que és el nostre món, com separat de mi, com lluny, però no lluny físicament, o lluny de la manera com el veuen els astronautes, no. Lluny psicològicament, allunyat, com si jo fos indiferent en aquell món, com si jo mateix no en formés part. I era com un viatge, tenia sensació de desplaçament.

Has vist una llum blanca i diàfana?, m’han demanat. No, no he vist cap llum especial. Tampoc no m’he sentit impel·lit a mirar res, jo. Ni a ensumar, ni a escoltar, ni a tocar, ni a tastar... No era com quan arribes, en la realitat o en somnis, en un lloc estrany i alhora meravellós, que has de deixar anar els sentits per amarar-te de tot el que tens al teu voltant. No. Simplement, jo “era”, vull dir que “jo” hi era, que era jo amb la consciència absoluta i nítida de ser jo, i que tenia pau.

“Hi” era, dius? Era un indret concret? No ho sé, crec que no. No hi havia “on”, ni “quan”, ni “què”. Només un “qui” –jo– i un “com” –plaent. Un “com” rar, si voleu, però no rar en el sentit que em produís estranyesa, sinó en el sentit de diferent. O sigui, gratificant i desconegut, però sense sensació de cosa rara. Un “com” allunyat de l’ordinari, però no desarrelat. Perquè el “com” d’alguna manera era jo mateix. El “qui” i el “com” érem una mateixa cosa.

I pot ser, una mena de cel per a tu sol? No, jo crec que no, que el cel no pot ser així, al cel hi ha d’haver gent. Devia ser una situació intermèdia. No hi va haver “temps” per “arribar” enlloc, si es pot dir així. Ja he dit que em feia l’efecte d’un viatge. No, viatge és massa prosaic. Com un desplaçament? Tampoc, però s’hi acosta més, la paraula no se’m fa tan estranya. Una mena de transició, com quan... Com quan passes d’estar adormit a estar despert, aquells instants? No, no és això, tampoc, perquè quan et despertes d’un somni plaent la sensació és més aviat desagradable, com si t’arrenquessin d’un paradís. Però potser s’hi acosta, és clar que a l’inrevés: com si poguessis ser conscient de l’entrada en un somni agradable.

No ho sé, perdoneu-me, no em ve al cap res que sigui més gràfic.

Fos el que fos, però, l’experiència no va arribar fins al final. No perquè jo no volgués, sinó perquè es va acabar. Jo, en allò, ni volia ni no volia. Simplement hi era, “hi anava”. Per això no hi havia ningú més, sinó que hi era jo sol perquè era jo qui “hi anava”. Si hi hagués “arribat”, suposo que ara no seria aquí explicant-vos-ho.

T’hi portaven? No, no tenia sensació que m’hi portés ningú, però sí que “el viatge” no l’havia decidit jo.

Pensaves en algú? No ho sé, no me’n recordo. Però vull creure que sí, perquè era feliç, ja ho he dit, i segur que d’alguna manera duia amb mi la gent que estimo, la gent que he estimat i també la gent que m’estima sense que jo ho sàpiga. I potser no hi pensava un per un, però no tenia la sensació d’haver-los perdut per sempre, sinó, un altre cop, la sensació d’estar lluny i alhora a prop de tot i de tothom.

Una experiència extrasensorial? Ni idea. Es poden induir, aquestes experiències? No ho crec. Jo després ho he intentat, he mirat de representar-me allò, i no me n’he sortit. Ja fa dies que vaig trobar-me “dins” aquella “mort”, que vaig ser-hi, i estic convençut que no depenia de mi.

Suposo que no depèn d’un mateix. Cal que t’hi portin. I m’imagino que no ho has de desitjar, tampoc, perquè jo no ho havia desitjat mai. Alguna cosa em diu que si ho cerques no ho trobes. Encara més: si vas a buscar-ho, i ho aconsegueixes, em penso que la sorpresa pot ser d’allò més desagradable, una experiència terrible, negra, trista, dolorosa, buida.

La mort que jo he vist, intueixo, deu ser la dels que la saben esperar.

No em feu cas, que no ho sé explicar més bé. Rellegeixo el que he escrit i penso: no té res a veure, era diferent. I em sap greu, perquè a còpia de voler explicar-ho, de voler recordar-m’ho a mi mateix, sé que de mica en mica s’aniran perdent els contorns més precisos del record i tot es limitarà a paraules buides i pobres, sense suc ni bruc, sense substància, i em semblarà tot plegat una martingala, un muntatge de la imaginació, una vivència onírica convencional o un mal sermonet.

Per això ho escric, per no perdre-ho del tot, perquè ara han passat només uns dies i ja es comença a desdibuixar el record, ja sembla cada cop més irreal.

I no va ser irreal, us ho asseguro, va ser positivament, radicalment, una experiència viva. Jo la vaig viure, hi vaig ser. Ho escric ara perquè almenys conservaré això que he escrit, que ja sé que no és el que va passar, però sí que és el que en puc salvar avui, ara com ara. Demà ja serà tard.

Una mena de somni? Potser sí, potser ha sigut només un somni... Un somni de segons, de dècimes de segon, i sense adonar-me que era somni? Pot ser que hagi estat amb la mort en una mena de somni? Potser sí, però us asseguro que l’he vista.

I em van venir unes ganes boges d’explicar-ho, de compartir-ho. I això no passa amb els somnis, em sembla. Els somnis, tot sovint fa vergonya explicar-los. Això que dic aquí és diferent, i només s’entén que tingui ganes de compartir-ho perquè és com si hagués descobert uns tresors tan pròdigs i exuberants que estigués convençut que podrien sadollar els desigs de tota la gent que conec, tota, i encara en sobrarien.

Sí, hi ha tresors per a tothom.

Quina llàstima que no sàpiga explicar-ho més bé.

divendres, 22 de febrer de 2013

Que mori el Mussol!



«El defensa central avança, ben enganxada la pilota als peus, que més sembla que volin que no que corrin. No se li separa la pilota ni mig metre de les botes. Un, dos, tres, quatre contraris han estat rifats. Aquesta arrencada del defensa central, com aquelles arrencades d’Uwe Seeler, venia de molt enrere. Falten dos minuts perquè acabi el partit i anem empatats. Ens calen els dos punts com sigui. Dos defenses contraris vénen ara a tancar-li el pas, un en diagonal i l’altre pel costat. Potser esperen un nou malabarisme. Però el defensa central no s’espera més. Xuta amb força, a més de 30 metres de la porteria... No, 30 no, això ja ho han fet altres, almenys 40! Dispara molt fort. És un xut ben preparat. El peu esquerre ancorat, al costat de la pilota que corre, al mateix temps que el dret, des de molt enrere, de dalt a baix i amb estil perfecte, dispara amb una gran força. Toca bé la pilota, una mica per la part de sota, amb l’empenya. La pilota, que corria per l’herba, ja anava aixecada uns mil·límetres de terra, i això fa que el xut sigui brodat. Surt disparada, de baix a dalt, rectilínia, cap a porta. És imparable. Va, va, va... va directa a l’escaire! El temps s’atura, torna enrere, ralentitzant la imatge gloriosa. La pilota ha entrat... Però ara veig que no hi ha ningú a la graderia. No ho ha vist ningú! No hi ha públic! Sóc al camp de futbol del barri on jugo els diumenges a la tarda amb els amics, i estem sols. Si fos en un estadi –el Camp Nou, el del Barça!–, cent mil veus aclamarien el gol, i l’esclat dels flaixos, i l’ombra fugaç, entre la gentada, de la Sònia, que em dedicaria el millor somriure... No, quina vergonya, tanta gent. Millor que torni al camp del barri. Total, el clamor m’estimo més sentir-lo per dins. La Sònia sí, la Sònia que miri de reüll. Repetició de la jugada... Potser avui em sortirà el partit de la meva vida. M’han passat la pilota. Sóc el defensa central. Falten només dos minuts. Avanço. Un, dos, tres, quatre contraris que deixo enrere. Una altra vegada queda ralentitzada la jugada del xut, la pilota que surt, centímetre rere centímetre, rectilínia cap a la porteria i entra per l’escaire. Entra una altra vegada. Bah, quina bestiesa... Però quin gust! Un cop més, va: sóc el central...»

El Màrius deu haver posat els ulls blancs. Fa un moviment brusc, involuntari. El altres es giren. Li puja el color a la cara. El Màrius no vol mirar ningú. Quina vergonya... Què deu pensar la Sònia?

«La fotosíntesi...»

«Quantes vegades he llegit aquest títol?», pensa el Màrius.

Fa un munt de temps, el batxillerat era de sis anys. El Màrius estudia tercer. Són les 11 del matí; no, encara no, són tres quarts i cinc d’11 de dimarts 16 d’octubre. No ha vingut la profe de socials i fins a dos quarts de dotze el Mussol –li diuen així perquè s’imaginen que no dorm a la nit, perquè durant el dia...– ha vingut a vigilar l’estudi. Vigilar! L’estudi el tenen obligatori el dijous, però el Mussol ja ha avisat que dijous la senyora Lluïsa, la profe de socials, recuperaria la classe d’avui. La Lluïsa és simplement la Nova, perquè acaba d’arribar a l’escola i mentre no se li trobi un renom més apropiat... El Mussol, el Ferrer, està com sempre, amb les parpelles caigudes. Sembla, com sempre –què deu fer aquest bon home a les nits, potser té insomni?–, que dorm com un tronc.

El Màrius, el tímid, el Timi li diuen els amics, pensa que és el típic moment que al Xavi se li acudirà una de les seves (amagar-se en un armari i imitar un gat escaldat, llençar un guix o un avió a la taula del profe, fer un crit espantós...)

–GORK!

El crit del Xavi ha estat ràpid. El Mussol s’ha espantat de valent. Ja hauria d’estar acostumat als crits del Xavi, però no. S’ha espantat molt. El Xavi ha après a fer aquests crits horrorosos i secs, ràpids, mig rot mig rugit, des del curs passat, que ja venia el Mussol, també anomenat Comodí, a substituir els profes que faltaven. Al Mussol li diuen també el Parpes, per allò de les parpelles caigudes. Parpelles tancades, gruixudes i amples, peludes. Es veuen enormes com una persiana des dels pupitres. El Mussol, el Comodí, el Parpes...

–Qui ha sigut?

No s’alçarà pas el Xavi, és clar!

S’aixequen, gairebé al mateix temps, amb aire divertit l’un i amb cara de circumstàncies l’altra, el Pepe i la Mònica. La Moni és la nòvia del Pepe.

El Mussol va a... Ha obert la boca, sense control, per dir alguna cosa segurament forta. I se li ha escapat una bona dosi de bava, que tenia guardada allà de l’estona tan plàcida que devia estar passant feia un minut. Ja no riu ningú, que el moment és solemne i perillós, ja ho comentarem després al pati. Però amb el Pepe i la Moni s’han aixecat també el Tito, el Xavi –que no vol quedar-se fora del que pugui passar, ell s’apunta a totes–, el Timi, la Sònia i la Marta. I de seguida la resta, tota la resta... excepte el Guillermo Luis, el Nene.

El Pepe comença:

–Hem sigut tots, senyor Ferrer, que ho hem fet al mateix temps, i per això ha sortit tan fort, però sense voler. Tots menys el Guillermo Luis, és clar. (El Pepe no ha mirat enrere, on seu el Guillermo Luis, però sap positivament que el Nene no es deu haver aixecat.)

En Guillermo Luis protesta fent una ganyota de menyspreu, de suposat domini. Però ningú no se’l mira. El Pepe ha dit allò de “menys el Guillermo Luis” amb un evident sarcasme.

Se sent una sonora bufetada, sonoríssima, però el Pepe aguanta estoic. Quan el profe ha passat, el Pepe fa una mirada ràpida al Xavi, com dient-li que n’hi deu una. Xavi el mira com demanant-li perdó. La Moni tremola.

Als del fons, i sobretot a les nenes, els llueixen els ulls de por, de compassió... i d’admiració. Tothom continua dret excepte el Nene, que fa cara de fastig.

El Mussol sembla que tenia preparada almenys una altra bufetada, però el venç el desconcert d’aquell comportament inusual dels xavals, un comportament que no ha llegit en cap llibre. Li diu al Pepe que després parlarà amb ell. No, després no, demà. Ara el Pepe se’n va cap a casa, amb una nota per als pares. I la Moni també.

El Mussol es posa a redactar els breus missatges. Se sent la veu del Xavi.

–N’haurà de fer una altra còpia, perquè jo també me’n vaig.

–Que en siguin quatre!, diu agressiu el Tito.

–Ens en anem tots!, se sent un clamor.

Els nanos envolten la taula del profe, que des del «Qui ha sigut?» no ha obert més la boca excepte per dir al Pepe que se n’anava cap a casa amb una nota per als pares i que demà en parlarem.

En Guillermo Luis, el Nene, no sap què fer al seu seient. S’ha quedat sol a l’aula. Tothom és damunt la tarima.

I el Màrius es posa a somiar una altra vegada, ara al voltant de la taula del profe. Imagina que participa en una manifestació pel carrer, i es veu portant una pancarta reivindicativa i fent una gran cridòria, amb un megàfon, a la capçalera de la concentració. El Màrius és el que més crida... Crida tant que els altres li diuen que calli.

–PLAF!, la segona bufetada del dia.

La segona bufetada, sonora com la primera o més, els ha fet callar tots de cop. Bé, ja havien callat uns instants abans. La bufetada ha estat per al Màrius, és clar. Feia mig minut que s’havia quedat sol cridant a tot drap:

–Mori el profe, mori el Mussol!!

dijous, 8 de novembre de 2012

Me’n vaig!


Hola, em dic Juli i ha arribat el dia. He decidit anar-me’n de casa els pares. Ara. Toco el dos. Avui millor que demà. Ja sóc prou gran.

Tinc germans i germanes que diuen que no se’n van. La veritat: no m’estranya gens ni mica. Ja els va bé, se senten ben tractats. O potser estan segrestats, literalment o psicològicament, i pateixen síndrome d’estocolm, que en diuen, potser depenen massa dels pares i ja els agrada que sigui així, potser tenen por que sols no se’n sortirien, potser no han intentat mai de sortir ni una estona a prendre l’aire, potser ho van provar un dia, ja fa anys, i els va caure una garrotada, potser no els ha interessat mai saber si les coses podrien ser d’una altra manera i no com són. Potser estan malalts i escanyolits i molt limitats i, efectivament, si marxessin de casa es moririen.

Però jo he decidit anar-me’n.

I vés per on, resulta que, després de tot el que ha passat fins ara, no em deixen. Et moriràs de gana!, em criden. Però què faràs tu sol, desgraciat? Que no veus que no te’n sortiràs? I no sols em criden: m’amenacen amb l’home del sac, el papu, la cuca fera, Satanàs, el boc de Biterna i la madrastra de la Blancaneus.

Doncs molt bé, molt bé i molt bé. D’acord. Seré un desgraciat i no me’n sortiré i me’n penediré demà mateix. Però avui me’n vaig. Deixeu-me morir de gana, però deixeu-me anar.

Des que tinc ús de raó, sempre havia pensat que quedar-me a casa massa temps, si estava sa i fort, acabaria sent una molèstia per als pares, encara que ells diguessin que no, que no els feia nosa que em quedés. (Era aleshores, després de dir-me això, que encetaven un somriure glaçat.) Després, passaven els anys i anaves tirant d’esma.

Però ha passat massa temps, ja.

Ara hi he caigut, que potser no els feia nosa perquè com que jo treballo, ells, que sempre diuen que van justos –sovint no ho sembla pas, però–, se’m queden el sou sense demanar-me permís i em tornen el que els ha sobrat després de comprar tot el que necessiten i repartir-ne gairebé totes les sobralles als altres fills. I a les filles, que també com gasten.

A més a més, com que ja sóc grandet, diuen, no sols no em renten la roba, sinó que intenten convence’m que tampoc cal que tingui rentadora pròpia ja que amb una màquina que hi hagi a casa, la de tots, n’hem de tenir prou. Sempre que els pares i els germans no la utilitzin, esclar, perquè tenen preferència o, com que són més, es posen d’acord per fer-la servir quan els rota. Cosa que vol dir que sovint haig de fer bugades a la nit. El sabó i el suavitzant i el finish de casa, però, ara que hi penso, crec que els he comprat sempre jo.

El mateix amb la cuina i els àpats: molts cops els queviures els he de portar jo, però haig de dinar i sopar sovint a tres quarts de quinze, perquè a l’hora que tocaria el menjador està ocupat. Per descomptat, ells no em preparen mai el dinar, ja s’ho farà, diuen. Per tant, m’haig d’esperar que sobri alguna cosa dels àpats de la resta de la família. No pots cuinar per a tu en primer lloc, com si la cuina fos teva, diuen –però la vaig pagar jo en bona part–, com si fossis tu qui va sempre al súper o a la plaça a comprar –sempre no, però deunidó.

I com que no surto gaire fora de casa, tret dels viatges de feina, no em cal utilitzar la caseta de la platja; només hi van els pares amb la resta de la tropa. De vegades els acompanyava, algun cop escadusser que a ells no els venia d’aquí que els acompanyés. Però normalment era perquè volien ensenyar els fills a les amistats del poble, i sobretot volien ensenyar els que la gent de fora considerava més espavilats; un d’aquests, encara que faci de mal dir, era jo, suposo que perquè els entenia força quan parlaven en la seva llengua estrangera. Els pares i els germans, fora d’aquestes ocasions, sempre em consideraven problemàtic, immadur i egoista.

I, com que m’agrada fer esport de cert nivell, havia de lluir sempre en les competicions l’escut de la família i portar la roba que, ara sí, la família em proporcionava –m’havia d’haver imaginat que aquella roba també l’havia pagada jo, ho vaig descobrir un dia per xamba. Si no anava amb aquella roba, els organitzadors de les competicions em deien que no podia participar-hi, perquè havien parlat amb els pares i havien quedat així. Jo era menor d’edat i havia de creure. Una vegada una organització esportiva d’aquestes em va dir que sí, però els pares van moure totes les influències que tenien al seu abast per aconseguir que aquella organització fes marxa enrere. Aquell dia fins i tot van mobilitzar l’avi, que era feliç fent safaris i anant al darrere de donzelles –pobra àvia.

De vegades en aquesta casa que fins ara ha sigut casa meva hi havia disputes i crits –normalment crits que em feien els pares a mi–, i això alarmava alguns veïns. Però els veïns no em tractaven gaire, és clar, jo era menor d’edat. És una criatura rebeca!, els havien dit els pares, i tota la informació que tenien els veïns era dels pares, que els deien que no passava res, que el nen els havia sortir una mica raret i que eren afers domèstics sense gens d’importància.

I ui, el tema del julià. El julià és una llengua que em va transmetre la dida quan jo era menut –els pares segur que no, ells eren més fins– i que després he anat practicant amb ella, ja que continuem veient-nos de tant en tant, i amb les seves amigues. La dida es diu Juliana. Ella mateixa, la Juliana, em va explicar que el julià es transmetia de dida en dida, a través dels infants que alleten. I així durant segles. Hi ha hagut alguna vegada, de temps en temps, que el julià fins i tot s’ha ensenyat en algunes escoles, però de seguida ha arribat algú que allò li ha semblat una pèrdua de temps, un perill de disgregació en les famílies i de creació de guetos, i ho ha prohibit. Ara fa poc m’han dit que a casa d’uns veïns que viuen en una illa prop d’aquí els ha passat això, que els han prohibit el julià, i es veu que ha passat també en poblets de més al sud.

Doncs jo, abans que em prohibeixin el meu estimat julià, ni que sigui només per parlar amb la Juliana, amb totes les dides Julianes i amb tots els infants alletats per aquestes dides, me’n vaig de casa.

A casa tot va així.

I doncs, ha arribat un dia que he fet comptes de tot plegat, he pensat que l’autogestió no és un pecat sinó un dret, i que aquest dret el puc exercir perquè sempre hi ha d’haver un dia que els drets els puguis exercir. És per això que he decidit que em compensa anar-me’n de casa, muntar un piset, conservar els meus calés i fer estalvis, comprar o llogar una caseta de platja pròpia allà on vulgui –si m’ho puc permetre, encara no ho sé, de moment segur que no– i viatjar pel món sense demanar permís.

I me’n vaig. Els pares em fan crits, però no s’atreveixen a clavar-me garrotades, perquè els veïns ara s’ho miren des de totes les finestres, veuen que jo ja sóc prou gran i no tolerarien que els pares fossin violents. Els veïns, a la fi, ara tenen prou informació de tot plegat, sobretot perquè fa uns dies vaig penjar un rètol ben gros a la finestra que deia amb lletres enormes que ja era prou gran i que volia marxar.

Potser durant un temps m’estaré sol al nou piset, parlant julià amb mi mateix i amb el gat, que no contesta, però segur que de seguida algun veí voldrà conèixer casa meva –n’hi ha que ja m’ho han dit d’amagatotis– i algun antic amic tindrà ganes d’organitzar amb mi una festa la diada de Sant Juli. I encara potser, vés a saber, alguns dels veïns m’acolliran a casa seva, perquè en el fons sempre els he caigut bé –és lleig que ho digui jo, però bé haig de cuidar l’autoestima en dies com avui, no?, si no no m’atreviria a posar el peu a la porta– i en canvi dels pares no se n’han refiat mai perquè els trobaven prepotents, malgastadors i mentiders.

I tinc la dida Juliana, que sempre continuarà amatent al que pugui necessitar. El dia de Santa Juliana sempre hem fet festa tots dos, sovint molt discretament.

Sigui com sigui, vindrà el dia, més aviat o més tard, que tindré algú més que m’estimi.

I llavors, després d’una temporada difícil en tots els sentits, finalment em casaré amb aquella noia kazakha, o sudanesa del sud, o guatemalenca, o entreviada i vés a saber d’on ha eixit, i cada vegada serem més feliços i menjarem més anissos.

I potser fins i tot un dia, animat per la kazakha, aniré a veure els pares, i els pares, compungits, em confessaran que en realitat jo era un fill adoptiu al qual havia segrestat una màfia de metges i infermeres d’una maternitat i els l’havien lliurat perquè a ells els feia molta il·lusió tenir un fill i havien pagat una pasta per aconseguir-lo. I que era per això que no em consideraven ben bé fill seu, que els perdonés i que sisplau tornés amb ells.

Aleshores tal vegada m’hi reconciliaré, però ho tinc claríssim: cadascú a casa seva.

divendres, 17 d’agost de 2012

Pobre nen


Quan vam saber que la Llúcia i el Carles esperaven una criatura ens vam espantar encara més. Més ben dit, em vaig espantar jo, la meva dona és d’una altra pasta i no s’espanta de res, i encara menys de criatures. La meva dona és com el Carles, decidit, viu al dia.

Jo la veritat és que ja estava espantat, poruc com sóc, des del moment que es van casar, perquè sabia que la Llúcia es delia per tenir criatures.

Vam dir al Pol que la Llúcia tindria un bebè. I el Pol fa:

–Pobre nen.
–Pol, no sabem si serà un nen.
–Ah no?
–No, pot ser una nena.
–Ah. Doncs pobra nena.

Només em faltava aquesta, que fins i tot el Pol, que té sis anyets de no res, pogués ser conscient dels perills que aquella aventura comportava.

Perills que, pensant-ho fredament, són injustos i absurds. No hi ha dret que hàgim de calcular el que una criatura podrà patir pel fet que la seva mare sigui com és la Llúcia. Però és així, entre tots hem creat aquest ambient deshumanitzat i cruel que farà que els pares de la criatura que ha de néixer –esperem que naixerà, l’embaràs és de risc– s’hagin de preocupar pel fet que al carrer, a l’escola, el seu fill o la seva filla haurà de passar-les magres perquè la seva mare té aquelles peculiaritats. Peculiaritats –característiques, de fet– que no haurien de cridar més l’atenció, en una societat humana normal i corrent, que qualsevol persona que té una piga a la galta o que lluu cabellera roja, natural o de pot.

Per descomptat, es considera un fet incontrovertible que una persona d’aquestes característiques no ha de tenir fills. Quins acudits, diuen. Lligadura de trompes i cap a casa, no molestis, que no veus que tu no estàs preparada? Que no veus que si tinguessis un fill no el podries fer feliç? T’estimo, però és així.

En canvi, no passa res, socialment, quan una guilla folrada de quartos i absolutament incapaç d’educar ni un gos té el caprici de produir una criatura, d’encarregar-la al laboratori, d’ajuntar-se amb el primer manso que passa per la plaça o de contractar-la a Amèrica o a Ucraïna: tot són facilitats i gestos de comprensió, quan no directament subvencions i fins i tot aplaudiments pel seu esperit altruista. Però si molts cops només pensen en elles i en el seu caprici!

No parlo de la gent que adopta criatures per fer-les felices. Parlo dels que consideren les criatures un objecte, i prou, que volen tenir.

Però, ui, els companys i companyes d’escola del futur fill de la Llúcia. (O la filla.) No per ells, no, pobra canalla, que no en tenen la culpa, sinó pels seus progenitors i pels ambients que han respirat, segons els quals una persona com la Llúcia és menys persona i pot ser fins i tot catalogada com a no desitjada. Indesitjable. Quina por.

I el que em sap més greu és que el Pol, el més gran dels meus fills, de sis anys, que s’estima la Llúcia amb bogeria i no se la mira de cap manera estranya, ja sap que passarà tot això. Em sap greu i alhora em meravella, perquè vol dir que és molt llest i ja ha fet els comptes. Però em fa pena, dic, perquè si ho sap és que segurament ell mateix ha patit la discriminació: a classe s’han fixat que la Llúcia, que alguna vegada ha anat a buscar-lo a l’escola, acompanyant la meva dona o tota sola, era d’aquella manera diferent.

A mi em semblen molt penosos els judicis i les rialletes que puguin fer els petits col·legues del meu fill. Ara, si sento algun comentari de menysteniment o si veig alguna mirada de commiseració en algun dels pares o mares d’aquestes criatures sobre la Llúcia, us asseguro que no responc de la meva reacció.

Perquè no hi ha ningú al món més amable, dolç, simpàtic, treballador, somrient i responsable que la meva germana Llúcia, que té la síndrome de down.

diumenge, 20 de maig de 2012

El projecte Tàpies


Havia estat un somni estrany. Normalment no recorda el contingut dels somnis, tret de durant uns pocs segons en el moment de desvetllar-se, si és que es desperta quan el somni encara funcionava.

Havia fet un descobriment, en aquell somni. Tenia a les seves mans, no sap com ni per què exactament, un dibuix d’Antoni Tàpies. De Tàpies, segur, perquè algú molt proper a Tàpies l’hi havia fet arribar. Ell en sabia bastant, de Tàpies. En somnis les coses són bastant segures, no et qüestiones res.

Era un paper blanc d’embolicar força doblegat i rebregat, dolentot i de poc gramatge. Però molt allargassat, feia gairebé 15 metres de llarg per 120 centímetres d’ample. Enorme, immens. Bastant atrotinat pel pas del temps. Allò tan estrany, aquell gran paper rebregat i doblegat, era molt antic, dels anys 50.

Hi havia uns esbossos de Tàpies, com un collage immens, obres seves “prereproduïdes” en miniatura. No estaven fetes de la seva manera habitual, amb grans traços de pintura o amb deposicions d’altres materials. No, eren com uns esbossos molt detallats, amb traços curts fets a llapis. Com si fossin vinyetes superposades al paper d’embolicar. Com un mosaic.

El fet sorprenent és que les vinyetes del dibuix de Tàpies representaven, en conjunt, una mena de paisatge. Era només llapis, blanc i negre i grisos, però es podia imaginar fins i tot els efectes de tonalitats diferents, de colors primaris durs i foscos, de les matèries sòlides de Tàpies.

No és que fos una representació figurativa, ni de lluny, però així com cada obra de Tapies et transmet principalment idees, aquell conjunt li mostrava també objectes físics que, juntament amb els conceptes més adreçats a l’intel·lecte, formaven un cosmos, un món, tots els elements que componen l’univers: cel i terra, ombra i llum, mar i muntanyes, conreus i sotabosc, clapes fosques i clares, estrelles i tanques de filferro. Eren això darrer, sens dubte, les creus i les tes que hi havia pertot.

I alhora, la foscor, el menyspreu, el pecat, la fúria, el desengany, la crueltat, el descoratjament, la broma macabra o cínica i la broma bromista, la contradicció de la creu omnipresent amb aquells dos significats positiu i negatiu, la petita llum d’esperança colgada pel dolor, l’absurd, la descurança, l’atzar i la dissort, els excrements, la sang. Tot alhora.

El que podia descobrir aïllat en cada obra –les reaccions que li causava cada obra si les examinava amb obertura d’esperit– ho tenia allà tot junt. Impressionava i espantava.

De sobte va tenir una il·luminació. Tàpies havia fet un esbós de tota la seva producció futura. L’obra posterior de l’artista serien peces d’un gran puzle, i ell n’era molt conscient: l’havia dissenyat molts anys abans.

Un cop dibuixat el seu avenir artístic, Tàpies va llençar tots els esquemes previs que havia fet servir abans d’arribar a aquella síntesi. Només conservà el gran collage, l’esbós final del seu projecte, que tenia plegat i guardat al taller, molt amagat sota la post d’una taula de treball, estès dins una escletxa plana i ampla que ni tan sols la seva dona coneixia i potser ni ell mateix recordava. Igual com passa quan apuntes una cosa perquè tens por d’oblidar-te’n, en el moment que l’apuntes ja no te n’oblides justament perquè l’has escrit. Tot aquell gran disseny previ Tàpies el tenia al cap i ja no li havia calgut tornar a consultar-lo.

Van trobar el mosaic, finalment, ara fa només unes setmanes, molt poc després de morir-se l’artista. Un operari, movent mobles d’ací d’allà, va tombar la taula i va descobrir l’amagatall. I allà hi havia el paper. Però no li van donar importància perquè el llapis estava molt desdibuixat i els plecs havien deixat grans marques.

Era aquell paper el que li havia arribat a ell, no sabia ni com ni per què.

Tàpies, n’està cert –ell n’estava ben convençut, protegit d’incerteses dins el seu somni–, confiava que en el futur algun programa informàtic o alguna intuïció genial faria que es descobrís el resultat global de tota la seva producció artística. Ell havia estat l’escollit, el geni.

A ell, que havia llegit algun dels assaigs de l’artista, tot plegat li encaixava. Una obra còsmica, un puzle omnicomprensiu, holístic. Hi havia perfilades en el projecte gairebé 2.000 peces, la majoria clarament identificables amb les produccions que ell, pacientment, havia anat completant al llarg del temps, una per una, fins que va tenir enllestit el trencaclosques que havia imaginat seixanta anys abans.

L’obra no incloïa, esclar, algunes obres fetes per compromís o conjuntura, la majoria de grans formats, que no podia haver previst en el moment d’esbossar el projecte i que en el moment de fer-les no va poder o no va saber o no va voler encaixar al puzle.

I així s’acabava el somni.

Però a ell li havia impressionat el descobriment, ni que fos un somni. Tot era massa coherent. I si...?

Va anar a veure un amic seu..., bé, no amic exactament, un antic company de pis, ara marxant d’art, amb qui no s’avenia gaire però que sabia que era un gran expert en Tàpies. Tàpies, de fet, havia estat client seu.

Va trobar l’antic company al seu taller amb una gran pedra negra de marbre, de més de deu metres de llarg, plena d’estrelles i tanques de filferro gravades, taques de pintura, trossos menuts de fustes, de metalls, de roba, de vímet, esquitxos de fang...

Era el mateix esbós gegantí de Tàpies, ara fet pedra! L’havia bastit l’antic company com si fos un sol baix relleu, i ara enllestia, li va dir, la gravació d’una enorme llegenda metàl·lica on, molt petit, s’identificava cada raconet d’aquella pedra amb el nom d’una obra de Tàpies i la seva localització actual. L’endemà s’exposaria la pedra, amb la placa al costat, al rebedor de la Fundació Tàpies del carrer d’Aragó, a Barcelona.

Era allò mateix, sí!, la mateixa història que ell havia descobert!! No se’n sabia avenir.

El seu antic company hi treballava amb la idea que els admiradors de Tàpies coneguessin a la fi que tota l’obra de l’artista responia a un projecte unitari, còsmic.

L’amic estava emocionat com ell mateix, i alhora sorprès que haguessin arribat a la mateixa conclusió tots dos al mateix temps.

Va ser llavors, just en aquell moment tan emocionant, que es va despertar de debò.

dilluns, 23 d’abril de 2012

L’home sense cap


Era al camp, per allà a prop del Montseny, i estàvem a punt de dinar, i hi havia oliveres. Érem jo... Ai, no, que jo m’haig de dir l’últim. Érem el pare, que es diu David com jo, la mare, que es diu Núria, jo i la meva germana Maria, que la dic l’última perquè és més petita que jo i a més a més avui no ha vingut perquè se n’ha anat amb els avis. Llavors va arribar un cotxe, que era un 4x4 com el nostre però d’una altra marca, com un Nissan Pathfinder però antic, em penso que es deien Nissan Patrol, que el tenim en un àlbum a casa, i va aparcar sota un altre arbre que hi havia per allà a la vora. Aquelles oliveres feien molt bona ombra, eren un lloc ideal per dinar, de vegades hi anàvem.

Però no era una altra família, eren dos homes que van baixar del cotxe i van dissimular una estona fent veure que preparaven el dinar. I tot d’un plegat, quan el papa havia anat a fer un riu per allà a prop, van agafar la meva germana i van tornar a pujar al cotxe corrents i van arrencar. Però la mare va cridar molt fort, encara més que la meva germana, que de vegades crida moltíssim i aquell dia encara més, i de seguida la mama va anar corrents i es va posar al davant del cotxe amb l’escopeta, que és del meu avi i que sempre la dúiem per si podíem caçar un conill o un ànec o un senglar o el que fos, perquè el papa és caçador, i el cotxe va frenar just davant la mama i no es van atrevir a atropellar-la, però van estar a punt perquè la van tocar amb el parafang, i jo estava colpejant molt fort la porta del darrere, i llavors la mama es va acostar a la finestra del conductor mentre carregava l’escopeta i el cotxe va tornar a arrencar i la mare va disparar i va passar una cosa curiosa que jo no havia vist mai, ni a la tele, que és que allà on hi havia el cap del conductor de sobte ja no hi havia res. I el cotxe va xocar contra una olivera i es va aturar.

Però l’altre home encara tenia agafada la Maria, que només té tres anys, i no la deixava anar, però llavors es va girar una altra vegada a l’esquerra i va mirar el seu company sense cap i al final la va deixar estar, i el pare, que havia vingut corrents de fer el riu i li havia agafat l’escopeta a la mama, que abans no plorara i ara sí, li va preguntar a l’home amb cap per què feien allò i l’home amb cap es devia haver fet caca al damunt perquè la meva germana em va dir després que feia molta pudor, ecs, i va dir que era per demanar un rescat. I el meu pare primer va apuntar però no va disparar, eh?, i li va dir que s’emportés l’home sense cap i que si el tornava a veure també el mataria. I l’home amb cap va treure l’home sense cap del seient del conductor i s’hi va posar ell tremolant i va marxar amb el cotxe i suposo que el cap devia estar pel terra del cotxe.

Doncs aquell home que se’n va anar és aquest d’aquí que ara diu que la mare va disparar primer, però no és veritat, ells es van emportar primer la meva germana i van estar a punt d’atropellar la mare.

–I ja està. Que ho he dit bé?

–Quants anys tens, David?

–Sis, senyor.

–D’acord, David, ho has explicat molt bé, ja te’n pots anar al teu lloc. Que passi el següent testimoni de la defensa.

dijous, 8 de març de 2012

La Carol, de cos present

Història basada en fets reals


Tal com la van descriure, l’escena devia ser de pel·lícula de por. Dos funcionaris municipals, acompanyats per la policia, van a reclamar uns quants centenars de lliures d’unes factures de lloguer, llum, aigua i gas en un apartament esquifit d’un edifici enorme del nord de Londres. A la bústia, desenes de cartes amuntegades, rebregades, empolsegades, a nom de Lucy London. Els policies, com que ningú no contesta al timbre i tenen una ordre judicial que els permet d’entrar-hi, forcen la porta i accedeixen finalment al petit habitacle.

El que hi troben és un esquelet humà vestit amb parracs de dona i assegut davant d’un televisor encès, amb el volum molt baix. La calefacció també és encesa.

Això va passar l’any 2006.

Unes medecines que havien caducat l’any 2003 i uns aliments guardats al frigorífic, també encès, que eren d’un supermercat que havia tancat l’any 2004, serveixen per determinar de seguida, abans de l’autòpsia i tot, el temps mínim que feia que havia mort: pel cap baix, dos anys i mig.

De bon començament no hi havia indicis que fessin pensar en un episodi de violència: havia mort de manera natural mentre mirava la tele. L’estat de descomposició del cos va fer que hagués de ser identificat comparant les dents del cadàver amb fotografies en què apareixia la dona somrient. També van comprovar de seguida que no es deia Lucy London, el nom al qual anaven destinades les cartes, el que constava en el contracte de lloguer i en els rebuts de la llum, l’aigua i el gas de l’apartament. La difunta era Carol Vicent, una dona encara jove, de poc més de 40 anys, de professió publicitària.

Cap dels tres-cents llogaters o propietaris –gairebé vuit-centes persones– d’aquell bloc enorme no havia percebut mai ni una mica de pudor... fora de la normal en aquell rusc de gent apilonada. Ningú no havia notat res, tret del munt de cartes. Un dels veïns, que s’havia traslladat feia poc a l’apartament contigu, diu que havia trucat a la porta diverses vegades i que en no rebre mai cap resposta havia deduït que ja no hi vivia ningú i que la correspondència amuntegada era d’una antiga inquilina. “Sempre havia pensat que era un pis buit. És realment espantós pensar que tenia una família i que ningú no va venir mai a veure-la.”

Quan hi ha tragèdies, els testimonis als quals entrevista la premsa tot sovint no tenen ni idea del que ha passat. Simplement són allà i tenen ganes de xerrar. Tanmateix, ells solen ser els protagonistes de la notícia i les coses que diuen conformen el context de la narració dels fets. Si després es comprova que res d’allò no era veritat... ja és massa tard. Només hi ha alguna rectificació de tant en tant, molt succinta.

De fet, és fins aquí que arribaren les notícies de la premsa sobre el cas. La resta del relat me l’he hagut d’empescar tot solet.

* * *

I el que era espantós no era allò que deia el veí. Ningú de la família no podia anar a veure Carol Vicent perquè Carol Vicent no volia saber res de la seva família, almenys quan va llogar el pis. I tenia raó per no voler-ne saber res. Era justament per això que es feia dir Lucy London i que s’estava allà.

Carol/Lucy havia anat a viure en aquell edifici del nord del Gran Londres perquè el seu marit li havia pegat: primer crits, després empentes i finalment una bufetada. És possible que fos la primera vegada que li pegava, i també el primer cop que la maltractava d’alguna manera o que li aixecava la veu. Però ella, molt digna, es va dir que amb una vegada en tenia prou. Va marxar de casa en aquell mateix moment i es va posar a caminar pel carrer mentre rumiava què havia de fer. Xino-xano durant hores, va arribar a l’altra punta de Londres, al barri més septentrional, a Enfield –el matrimoni vivia en un extrem de Kingston, tocant a Elmbridge, al sud-oest–, i finalment es va decidir a entrar dins el local d’una entitat municipal d’ajuda a dones maltractades.

Les de l’entitat, en el moment que la Carol hi va entrar, estaven retallant dels diaris anuncis de pisos i apartaments de lloguer del barri o de barris propers, i tenien uns quants d’aquells retalls damunt la taula de recepció.

A Carol Vicent li va fer molta vergonya dir el seu nom veritable, tot i que allà no la coneguessin de res, i els va explicar que es deia Lucy, Lucy London. Li era igual la manca d’originalitat, tot i ser creativa publicitària. En aquell moment tenia altres prioritats: sobretot, no passar una altra mala estona. La visita a l’entitat municipal no va durar més de cinc minuts. A la fitxa de la visita només hi va quedar enregistrada aquesta anotació: «Lucy London, +/-40: necessita un apartament provisional i té pressa. Li hem donat un anunci del diari i se n’ha anat.»

Allò, però, era una mentida pietosa, perquè no li van donar el retall: ella el va agafar i va marxar. O sigui, normalment retallaven aquella mena d’anuncis i els classificaven per preus, localitzacions, propietaris, etcètera. Però quan aquell dia va aparèixer Carol/Lucy per allà, just quan li demanaven per què era allà després de dir ella el nom fals («Mrs. London, en què la podem ajudar?»), la Carol es va fixar en un d’aquells anuncis que acabaven de retallar i el va agafar, va mormolar un «Només això, gràcies» i va marxar. Sens dubte, la Carol estava molt trasbalsada, encara no se sabia avenir del que li havia passat. A l’entitat municipal, doncs, comprensives i alhora impotents, van prendre nota del que sabien i no hi van pensar més. Ja hi estaven acostumades. Qui va fer la fitxa, però, es va oblidar de posar-hi la data. Així doncs, era un document del tot inútil.

I la família? La família, en efecte, havia perdut el rastre de la Carol aleshores mateix, el 2003, tres anys abans de la descoberta macabra. Els familiars –el marit suposadament penedit, els pares d’ella, una germana, un germà amb la cunyada i altres– havien anat a la policia diverses vegades perquè volien que la declaressin desapareguda, però les explicacions confuses del marit van fer pensar a les autoritats que potser era una desaparició voluntària. El marit, quan li van demanar si hi havia hagut cap discussió prèvia, va començar a suar i va dir que potser hi havia hagut qualque paraula més del compte un dia d’aquells, però res d’important. La família va pensar-se que aquelles suors i hesitacions eren els nervis i va confirmar les paraules del marit: la Carol mai no se n’havia queixat.

Pel que fa als diners, ella tenia de sempre un compte corrent propi amb uns quants estalvis, tres o quatre mil lliures, a més del compte conjunt amb el marit a on ficaven només els diners imprescindibles per pagar les despeses ordinàries de casa. El compte de la Carol havia estat cancel·lat, en efecte, l’any 2003, just l’endemà de desaparèixer.

La Carol n’havia obert un altre a Enfield a nom de Lucy London, hi havia ficat els estalvis i hi havia domiciliat els rebuts del nou apartament. Els bancs no són gaire exigents a l’hora de demanar dades si el que vols és obrir un compte i ficar-hi diners de seguida. Com a màxim, et demanaran que hi tornis per completar la documentació. Però el procés es posa en marxa.

I l’empresa? Quan va patir els maltractaments, la primera cosa que va voler fer la Carol sembla que va ser trucar a l’agència de publicitat on treballava per dir-los que seria uns dies fora, que havia canviat de casa i necessitava un recés. Però no va arribar a explicar-ho: sí que hi va trucar, diuen, i va demanar per una persona, el cap de recursos humans, que en aquell moment era en una reunió i no s’hi podia posar. No se sap segur, perquè era un TGIF –un divendres: «thanks God it’s Friday»–, la gent estava a punt de marxar de cap de setmana –molts ja havien tocat el dos– i la persona que va dir que li semblava que era ella la que havia trucat va assegurar que no li havia dit ni el nom ni havia deixat cap encàrrec. La Carol, però, havia comentat més d’una vegada que potser deixaria l’empresa, perquè anava al darrere d’una altra bona possibilitat.

La realitat, doncs, és que ja no va tornar a la feina i allà van pensar, en efecte, que li devien haver fet una proposta bona que havia d’acceptar de seguida i que per això havia trucat aquell divendres –si és que era ella la que havia trucat, que això no era segur– i que després ja no va tornar a trucar perquè li devia fer vergonya haver quedat malament –la Carol era molt de tenir vergonya per coses d’aquestes. Això passava de vegades en el gremi de la publicitat: tothom va sempre amb presses, fins i tot a l’hora de canviar d’empresa, especialment si la nova oferta és bona, o si ja estàs fins al capdamunt de determinat company o bé tens un cap que no suportes.

I què n’havia de fer la policia, doncs, si la Carol se n’havia anat qui sap a on, fins i tot a l’estranger, a començar una nova vida? No podia viure pel seu compte? No tenia una bona preparació professional? Algú havia vist res de sospitós, cap indici d’un segrest? És veritat que el fet de cancel·lar el compte corrent podia voler dir que algú l’havia obligada a fer-ho, però no hi havia prou dades per pensar-ho, i a més hi havia la declaració no gaire clara del marit i, sobretot, no hi havia cap més pista. Una parella de guàrdies, malgrat tot, van arribar a parlar amb diverses associacions i locals públics i privats d’ajuda a dones soles i/o maltractades. En cap d’aquelles institucions no reconeixien la dona aquella de la foto. Els policies no van arribar, però, fins a Enfield: allò era massa lluny, no tenia sentit anar pertot el país buscant algú que no havia fet res de dolent i que tampoc no se sabia si havia desaparegut voluntàriament.

Tot lliga. Lucy London / Carol Vicent no devia arribar a viure ni vuit dies més un cop instal·lada en la seva nova casa... provisional. Devia estar rebentada per l’esforç. I cada dia devia pensar que l’endemà ja trucaria a algú per explicar-li l’aventura.

* * *

Ensenyament del relat: si tens problemes amb la parella, amb la feina, amb la gent que t’envolta o amb el món en general però no vols desaparèixer del tot, del tot, del tot, el primer que has de fer abans de començar a bellugar-te és dir-li a algú el que penses fer i on penses anar, no ho sé, un amic o una amiga de tota la vida però que viu a l’estranger o una cosina segona, algú que sàpigues que no et trairà i que tampoc l’atabalaran els teus amb preguntes.

Ara, si vols desaparèixer de debò, si vols gaudir perversament de la satisfacció de saber que el teu maltractador potser et cercarà una temporada però no et trobarà i es morirà de remordiments sense saber res de tu, l’estratègia de la Carol sembla bastant bona, sempre que tinguis prou calers perquè duri.

Llavors, primer de tot has de trobar un edifici de prou embalum com perquè s’hi pugui viure de manera anònima: és una tasca relativament fàcil, ara n’hi ha en totes les ciutats grans. Segona, has de fer taula rasa del teu passat i, per tant, canviar de nom –sense deixar rastres al Registre Civil, és clar: o sigui, canviar de nom d’ús– i esborrar totes les pistes: totes. Tercera, has de ficar els estalvis al banc, a nom del teu alter ego, perquè els del banc vagin pagant els rebuts imprescindibles durant el màxim de temps possible.

I per això, perquè et durin més els estalvis, si et comences a trobar malament és millor que buidis la nevera i la desendollis i que desconnectis els radiadors. Aquí, la Carol va fallar... o justament acabava d’omplir la nevera i ja no va tenir temps de prendre cap més decisió.

I sobretot –sobretot!–, abans no t’arribi el moment final, pensa en la tele. Et pot anar bé un d’aquests sistemes automàtics que si durant més d’una hora no fas zàping, l’aparell s’apaga sol. És clar que si la tele forma part del mobiliari de lloguer i no té aquests avenços...

Perquè us ho dic de debò, no se m’acut un comiat fúnebre més galdós que tres anys seguits de teleporqueria com els que s’ha hagut d’empassar la pobra Carol de cos present.

* * *

Un home 15 anys mort al seu llit


En aquesta casa de la ciutat de Lilla han descobert el cadàver d'un ancià mort cap al 1997, als 75 anys.

És el desig de molta gent: morir dormint tranquil·lament al llit de casa. Potser també era el que volia aquest home, però segurament poc es devia esperar que no se n’assabentés ningú durant tres lustres.

Era una casa que semblava deshabitada, el primer pis d’un antic i típic edifici de totxo vermell, de tres plantes, al número 9 del carrer Saint-Jacques, al barri antic de Lilla (nord de França). Un funcionari municipal hi va entrar fa uns dies per mirar de solucionar unes humitats i filtracions d'aigua de les quals una veïna es queixava feia temps.

De sobte va topar-se amb un esquelet. El cadàver estava estirat al llit, vestit amb un pijama gris de ratlles.

Pels papers que s’han trobat fins ara, l'home es deia Alberto Rodríguez Martínez, era pintor, havia nascut el 1921 a Santander (Espanya), i era fill de Concepción Martínez i Salustiano Rodríguez. Havia arribat a França el 1948 amb un permís de treball de 10 anys, que després va renovar periòdicament a Lilla mateix. Al final de la dècada de 1960 va establir una relació amb una vídua sense fills, 40 anys més gran que ell, que el va nomenar hereu universal de tots els seus béns. Quan la dona va morir molt poc temps després, el 1971, als 90 anys, el seu amic espanyol va heretar almenys tres immobles i una suma important de diners, repartits en diversos comptes bancaris.

Va morir de manera natural i tranquil·la: no hi havia signes de violència a l’habitació, les portes i finestres no havien estat forçades i no hi havia rastres d'intrusos. Les últimes cartes sense obrir trobades en la casa dataven de principis del 1997. No s'explica com ha pogut passar tant de temps sense que se n'adonés ningú. No hi havia cap denúncia per desaparició i els veïns no l’han trobat a faltar ni han notat res d’estrany durant quinze anys.

"No hi ha res que faci pensar en un acte criminal” ha dit el director de la seguretat pública de Lilla, Didier Perroudon. “No sembla que tingués família a prop. Com que era el propietari de la casa, no va cridar l'atenció. Si ningú es va adonar de la seva mort devia ser, probablement, perquè no tenia relacions socials al barri. És la mort d'un home sol en una societat en què no prestem atenció al nostre veí."

Sembla clar que Alberto no té hereus.

(Resum d’informacions de premsa, 20-21 octubre 2012)

* * *

No em direu que aquesta notícia, amb les valuoses i suggeridores dades que en tenim, no mereixeria un relat encara més interessant que el de la Carol.