La Tana

No sabia com es deia, ni si s’havia de dir de cap manera. Però la vaig veure el primer dia a l’ampit de la finestra, en posició de fugida però immòbil, esperant algun altre moviment amenaçador meu, i vaig anar amb compte de no alarmar-la més.

L’endemà també hi era, exactament al mateix lloc i en la mateixa posició. Em mirava amb més confiança? Vaig voler pensar que sí. Dubtava de la meva bona fe? Es pensava que la vigília jo havia fet veure que era bona persona per caçar-la després? Sospitava que, si no l’havia empaitat el dia abans, era potser que no l’havia vist?

Em vaig retirar de nou amb cura de la finestra, no sense picar-li l’ull. Ella també m’ho feia. Va ser llavors que li vaig posar nom.

El tercer dia, que vaig obrir el porticó molt de mica en mica, era allà encara més exposada, m’ho sembla, i com si em mirés menys de cua d’ull. S’estava al sol i prou.

I vaig començar a fantasiejar. Seria com un conte. La Tana –ja l’havia batejat– i jo conviurem aquestes dues setmanes de vacances.

L’aniré veient cada dia, sempre al mateix lloc, fruint dels primers rajos calents del dematí. Ens farem amics. Encara no n’hem parlat, però suposo que no deu ser tan complicat. És veritat que si no parles amb algú és difícil saber si te’n faràs amic o no. O sí: potser l’amistat amb la Tana ja havia de ser això, el respecte mutu. De moment funcionava.

La Tana, no cal dir-ho, no em molestava gens. Que algun dia pensava fer una corredissa per dins del quarto quan tenia la finestra oberta i jo no hi era? No m’hauria fet res. Fins i tot penso: tant de bo, hauria estat un altre senyal de confiança.

Feia quant de temps que no s’havia obert cap enfora aquella habitació? Un any? Pel cap alt segur, perquè l’estiu passat allà hi va haver estadant, però potser també pel cap baix. És clar, ella devia voler veure-ho tot de nou, tants mesos després de l’última vegada. Fer una repassada a cada racó. Fins i tot hi podria haver alguna llaminadura en un raconet. Nyam!

Però el quart dia la Tana no hi era. De fet, no la vaig veure més a l’ampit. Ni enlloc, si no és que hi vaig coincidir passejant per aquell bosquet del davant i no la vaig reconèixer. N’hi havia tantes.

La llumenera

Mai no l'havia vista tan brillant com avui. Ha plogut a la tarda amb fúria, des d'havent dinat fins al vespre, i després ha bufat fort el mestral, que s'ha endut esfilagarsats els darrers núvols. El sol ja no ha tingut temps de fer-se veure: quan tot ha acabat de passar encara no era fosc, però el reietó del nostre petit univers ja s'havia post. Llavors ha aparegut ella, rodona, atapeïda, lluent, plena. De la masia estant, lluny dels focus de la ciutat, apartada dels pobles veïns, diries que érem en un món diferent, com si fóssim en una altra galàxia. La senyora, juganera, seductora, orgullosa, que gairebé no es deixava mirar de tan lluent, estenia la resplendor pels contorns de la casa, pels dels quatre plàtans del davant, pels de la vella brabant decorativa que hi ha a l'entrada, i perfilava enllà una ombra prodigiosa. S'hi podria jugar a representacions xineses. Tants i tants anys d'admiració, d'afecte, de companyia, i encara no coneixia tots els seus secrets i meravellosos misteris. I ella, tot aquest temps, ja era així d'esplèndida, era jo que no la veia: núvols, ulls entelats, boirines, altres llums... Divuit d'agost del dos mil cinc. Mai no l'havia vista com avui. Pagava la pena mirar-la. M'he tornat a enamorar d'ella.


(La fotografia és de Lina Aguasca, està feta a Sant Fost de Campsentelles i la va publicar el diari Ara el 7 de novembre del 2014)

La temptació del fruit vedat

La imatge prové d'un tema del cantant Médine

De menut, com tanta gent d’aquest país aleshores, vaig anar a escola laica. A casa érem d’aquesta veta, els pares no eren gens d’església. Era l’ambient general del meu país, Estònia.

I vaig rebre de valent. Parlo de fa molts anys, és clar. Els qui em van tustar eren laics, els responsables de l’escola i el professorat. I com picaven! Vaig créixer, així, amb por dels laics, de laics homes i dones. Perquè les laiques també en sabien, de fer mal físic –quines pessigades, ai!–, tot i que elles estaven especialitzades a fer mal psicològic.

Et torturaven amb increïble traça, com si haguessin estudiat la manera de fer-ho amb més eficàcia. I n’hi havia que eren cruels de debò, ells i elles. Jo vaig saber que hi havia un concepte que es deia «cel» perquè aquella gent no paraven de dir-te que «el cel» no existia. Vaig conèixer la idea de «més enllà» perquè m’insistien molt que tot s’acabava aquí a baix. No es podia preguntar què volia dir «nadal», perquè n’havies de dir «festes d’hivern» i a més ho reblaven explicant que eren una alienació consumista.

També ens inculcaven sovint que «la caritat» era un invent dels rics per tapar la seva mala consciència. I no paraven d’insistir en idees d’aquestes tan descoratjadores, traumatitzants i tristes per a una criatura. No tenien pietat, amb aquell afany seu d’aixafar tots els ídols, encara que nosaltres no sabéssim ni de quins ídols ens parlaven.

No hi havia lloc per a cap fe, per a cap transcendència ni per a cap altruisme generós. L’altruisme era una obligació de l’estat i prou. Et parlaven vagament de la conveniència de ser solidaris i sabies que hi havia laics a l’altra punta del món que feien coses positives, però al teu voltant tot era egoisme, superestructures, «trepitgem de peus a terra», molta teoria i al capdavall anar cadascú a la seva.

És per tot plegat que des que vaig tenir una mica d’ús de raó em va interessar conèixer què hi havia darrere el teló, què podia ser tot allò que no existia, tan prohibit i tan dolent. La temptació del fruit vedat, una llegenda que també m’havien dit que era inventada.

Em va costar fer el pas, ho reconec. Em sentia molt sol. Havia d’abandonar un terreny prou segur i comprovat per ficar-me en un àmbit anatematitzat, incert, dubtós.

Però finalment vaig fer un cop de cap, vaig decidir ser independent i em vaig començar a relacionar amb gent de missa, que llavors gairebé vivien en catacumbes, amb persones que creien, amb capellans i monges, amb tota mena de sectes religioses. Mai no hauria dit que sota aquell règim totalitari hi pogués haver tanta varietat de militància clandestina.

Vaig descobrir un món nou, un univers molt ric i obert amb un munt de possibilitats que fins llavors ni tan sols no havia ensumat. En aquests àmbits, a més a més, tothom m’ha tractat sempre amb respecte i estimació, des del començament, des que jo era encara un adolescent i vaig començar a sovintejar-los. Sempre els he trobat agradosos, responsables i savis, per contrast amb el món en el qual havia crescut. I, per descomptat, ningú d’ells no m’ha posat mai la mà al damunt.

És per això que sóc religiós. Per convenciment i per experiència. Els que diuen que no hi ha res més enllà de la mort o que Déu no existeix, encara és l’hora que ho demostrin. Jo hi crec perquè he vist el capteniment de la gent religiosa i l’he trobat prou coherent. Hi ha gent molt inteŀligent entre els religiosos i no em puc empassar que les seves creences siguin fantasies infantils i prou.

I a més, creure en coses boniques i en paradisos i en resurreccions no fa cap mal. Pots viure feliç i trobar un sentit a tot el que passa. I si després tens raó, tot això que has guanyat. I si no en tens i tot s’acaba aquí, tampoc no has perdut res. Que has fet el ridícul, que has perdut la dignitat? No ho sé, potser sí, però has trobat una crossa per passar més bé la vida i si després es comprova que la crossa era de paper d’estrassa no hi fa res, a tu t’ha servit de crossa.

En canvi, als laics que rebutgen creure, què els passarà, pobrets, si després es comprova que allò que menystenien, negaven o fins i tot maleïen és tan real com el pa amb oli i ametlles de l’hora de berenar? Seran capaços de rectificar, si és veritat que no desapareixem del tot? O els seus esperits, si sobreviuen, continuaran capficats en el propi convenciment i repetiran per tota l’eternitat «això no és real, això no és real»? (potser l’infern és justament aquesta repetició voluntària d’«això no és real», milions i milions de vegades...)

Els pares, quan sóc amb ells, tot i que m’estimen, no poden evitar mirar-me amb pena. Tants esforços dedicats a mi, a fer-me pujar fort i sa i amb idees clares, i on he anat a parar?

La majoria dels altres laics que conec em miren amb condescendència, prepotents, es creuen els amos del món i es pensen que totes aquestes idees meves són rebeŀlies d’adolescent, de criatura. Que no he acabat de madurar. Hi ha excepcions, és clar, n’hi ha que fan una mica d’autocrítica o que són tolerants de debò amb les creences, i n’hi ha fins i tot que manifesten dubtes sobre la perfecció del seu sistema de pensament.

És per això que també tinc amics laics. Alguns fins concedeixen que potser sí que vaig tenir males experiències en la infància i que segurament per aquest motiu en l’adolescència vaig voler fugir de tot allò, però afegeixen que aquelles vivències meves devien ser excepcions, perquè el laïcisme es caracteritza per la tolerància i la llibertat.

Tot i que de seguida afegeixen que les fantasies dels infants cal desmuntar-les amb una certa contundència, perquè si no s’enquisten. Asseguren que primer de tot hi ha la veritat, i que una cosa és que hi hagués abusos i una altra que els laics no tinguessin el dret i encara l’obligació de mostrar la veritat als educands. Creuen que un dia tornaré a la cleda dels descreguts, més d’hora o més tard. Que potser abans de morir faré un pensament i obriré els ulls a la lucidesa del Big-Bang Totpoderós.

Ja em poden anar esperant, però. Un cop que has tastat el fruit prohibit de la llibertat de creure, és molt poc probable que decideixis tot d’una, quan ja ets gran i s’acosta l’hora de la veritat, encadenar-te un altre cop al sistema aquell infantil de tancar les portes de l’ànima i aclucar els ulls de l’esperit per fer veure que no hi ha res més al món que matèria perible.

Encara més, ja des d’ara afirmo de manera solemne que si per feblesa humana o per por del desconegut em plantejo dubtes a l’hora del darrer badall, no em sigui tingut en compte. Ara que estic ben lúcid, declaro formalment que crec en Déu i en els àngels de la guarda, en el Nadal i els Reis d’Orient, en el miracle de l’ou com balla que vaig poder contemplar un dia de primavera de fa anys en un viatge que vaig fer a Barcelona, la capital de Catalunya, i vull morir-me amb aquesta fe ferma.

No vull laics al voltant del meu llit de mort. O, si hi són perquè són amics meus o de la família, que no emprenyin, que no m’intentin convèncer de res, que no s’aprofitin de la meva agonia.

Estic traumatitzat pels laics. És per això, senyor notari, que vull fer testament vital. Hi ha cap fórmula per fer-lo que reculli tot això que li he dit?