Que mori el Mussol!

«El defensa central avança, ben enganxada la pilota als peus, que més sembla que volin que no que corrin. No se li separa la pilota ni mig metre de les botes. Un, dos, tres, quatre contraris han estat rifats. Aquesta arrencada del defensa central, com aquelles arrencades d’Uwe Seeler, venia de molt enrere. Falten dos minuts perquè acabi el partit i anem empatats. Ens calen els dos punts com sigui. Dos defenses contraris vénen ara a tancar-li el pas, un en diagonal i l’altre pel costat. Potser esperen un nou malabarisme. Però el defensa central no s’espera més. Xuta amb força, a més de 30 metres de la porteria... No, 30 no, això ja ho han fet altres, almenys 40! Dispara molt fort. És un xut ben preparat. El peu esquerre ancorat, al costat de la pilota que corre, al mateix temps que el dret, des de molt enrere, de dalt a baix i amb estil perfecte, dispara amb una gran força. Toca bé la pilota, una mica per la part de sota, amb l’empenya. La pilota, que corria per l’herba, ja anava aixecada uns mil·límetres de terra, i això fa que el xut sigui brodat. Surt disparada, de baix a dalt, rectilínia, cap a porta. És imparable. Va, va, va... va directa a l’escaire! El temps s’atura, torna enrere, ralentitzant la imatge gloriosa. La pilota ha entrat... Però ara veig que no hi ha ningú a la graderia. No ho ha vist ningú! No hi ha públic! Sóc al camp de futbol del barri on jugo els diumenges a la tarda amb els amics, i estem sols. Si fos en un estadi –el Camp Nou, el del Barça!–, cent mil veus aclamarien el gol, i l’esclat dels flaixos, i l’ombra fugaç, entre la gentada, de la Sònia, que em dedicaria el millor somriure... No, quina vergonya, tanta gent. Millor que torni al camp del barri. Total, el clamor m’estimo més sentir-lo per dins. La Sònia sí, la Sònia que miri de reüll. Repetició de la jugada... Potser avui em sortirà el partit de la meva vida. M’han passat la pilota. Sóc el defensa central. Falten només dos minuts. Avanço. Un, dos, tres, quatre contraris que deixo enrere. Una altra vegada queda ralentitzada la jugada del xut, la pilota que surt, centímetre rere centímetre, rectilínia cap a la porteria i entra per l’escaire. Entra una altra vegada. Bah, quina bestiesa... Però quin gust! Un cop més, va: sóc el central...»

El Màrius deu haver posat els ulls blancs. Fa un moviment brusc, involuntari. El altres es giren. Li puja el color a la cara. El Màrius no vol mirar ningú. Quina vergonya... Què deu pensar la Sònia?

«La fotosíntesi...»

«Quantes vegades he llegit aquest títol?», pensa el Màrius.

Fa un munt de temps, el batxillerat era de sis anys. El Màrius estudia tercer. Són les 11 del matí; no, encara no, són tres quarts i cinc d’11 de dimarts 16 d’octubre. No ha vingut la profe de socials i fins a dos quarts de dotze el Mussol –li diuen així perquè s’imaginen que no dorm a la nit, perquè durant el dia...– ha vingut a vigilar l’estudi. Vigilar! L’estudi el tenen obligatori el dijous, però el Mussol ja ha avisat que dijous la senyora Lluïsa, la profe de socials, recuperaria la classe d’avui. La Lluïsa és simplement la Nova, perquè acaba d’arribar a l’escola i mentre no se li trobi un renom més apropiat... El Mussol, el Ferrer, està com sempre, amb les parpelles caigudes. Sembla, com sempre –què deu fer aquest bon home a les nits, potser té insomni?–, que dorm com un tronc.

El Màrius, el tímid, el Timi li diuen els amics, pensa que és el típic moment que al Xavi se li acudirà una de les seves (amagar-se en un armari i imitar un gat escaldat, llençar un guix o un avió a la taula del profe, fer un crit espantós...)

–GORK!

El crit del Xavi ha estat ràpid. El Mussol s’ha espantat de valent. Ja hauria d’estar acostumat als crits del Xavi, però no. S’ha espantat molt. El Xavi ha après a fer aquests crits horrorosos i secs, ràpids, mig rot mig rugit, des del curs passat, que ja venia el Mussol, també anomenat Comodí, a substituir els profes que faltaven. Al Mussol li diuen també el Parpes, per allò de les parpelles caigudes. Parpelles tancades, gruixudes i amples, peludes. Es veuen enormes com una persiana des dels pupitres. El Mussol, el Comodí, el Parpes...

–Qui ha sigut?

No s’alçarà pas el Xavi, és clar!

S’aixequen, gairebé al mateix temps, amb aire divertit l’un i amb cara de circumstàncies l’altra, el Pepe i la Mònica. La Moni és la nòvia del Pepe.

El Mussol va a... Ha obert la boca, sense control, per dir alguna cosa segurament forta. I se li ha escapat una bona dosi de bava, que tenia guardada allà de l’estona tan plàcida que devia estar passant feia un minut. Ja no riu ningú, que el moment és solemne i perillós, ja ho comentarem després al pati. Però amb el Pepe i la Moni s’han aixecat també el Tito, el Xavi –que no vol quedar-se fora del que pugui passar, ell s’apunta a totes–, el Timi, la Sònia i la Marta. I de seguida la resta, tota la resta... excepte el Guillermo Luis, el Nene.

El Pepe comença:

–Hem sigut tots, senyor Ferrer, que ho hem fet al mateix temps, i per això ha sortit tan fort, però sense voler. Tots menys el Guillermo Luis, és clar. (El Pepe no ha mirat enrere, on seu el Guillermo Luis, però sap positivament que el Nene no es deu haver aixecat.)

En Guillermo Luis protesta fent una ganyota de menyspreu, de suposat domini. Però ningú no se’l mira. El Pepe ha dit allò de “menys el Guillermo Luis” amb un evident sarcasme.

Se sent una sonora bufetada, sonoríssima, però el Pepe aguanta estoic. Quan el profe ha passat, el Pepe fa una mirada ràpida al Xavi, com dient-li que n’hi deu una. Xavi el mira com demanant-li perdó. La Moni tremola.

Als del fons, i sobretot a les nenes, els llueixen els ulls de por, de compassió... i d’admiració. Tothom continua dret excepte el Nene, que fa cara de fastig.

El Mussol sembla que tenia preparada almenys una altra bufetada, però el venç el desconcert d’aquell comportament inusual dels xavals, un comportament que no ha llegit en cap llibre. Li diu al Pepe que després parlarà amb ell. No, després no, demà. Ara el Pepe se’n va cap a casa, amb una nota per als pares. I la Moni també.

El Mussol es posa a redactar els breus missatges. Se sent la veu del Xavi.

–N’haurà de fer una altra còpia, perquè jo també me’n vaig.

–Que en siguin quatre!, diu agressiu el Tito.

–Ens en anem tots!, se sent un clamor.

Els nanos envolten la taula del profe, que des del «Qui ha sigut?» no ha obert més la boca excepte per dir al Pepe que se n’anava cap a casa amb una nota per als pares i que demà en parlarem.

En Guillermo Luis, el Nene, no sap què fer al seu seient. S’ha quedat sol a l’aula. Tothom és damunt la tarima.

I el Màrius es posa a somiar una altra vegada, ara al voltant de la taula del profe. Imagina que participa en una manifestació pel carrer, i es veu portant una pancarta reivindicativa i fent una gran cridòria, amb un megàfon, a la capçalera de la concentració. El Màrius és el que més crida... Crida tant que els altres li diuen que calli.

–PLAF!, la segona bufetada del dia.

La segona bufetada, sonora com la primera o més, els ha fet callar tots de cop. Bé, ja havien callat uns instants abans. La bufetada ha estat per al Màrius, és clar. Feia mig minut que s’havia quedat sol cridant a tot drap:

–Mori el profe, mori el Mussol!!