Hola, em dic Juli i ha arribat el dia. He decidit anar-me’n de casa els pares. Ara. Toco el dos. Avui millor que demà. Ja sóc prou gran.
Tinc germans i germanes que diuen que no se’n van. La veritat: no m’estranya gens ni mica. Ja els va bé, se senten ben tractats. O potser estan segrestats, literalment o psicològicament, i pateixen síndrome d’estocolm, que en diuen, potser depenen massa dels pares i ja els agrada que sigui així, potser tenen por que sols no se’n sortirien, potser no han intentat mai de sortir ni una estona a prendre l’aire, potser ho van provar un dia, ja fa anys, i els va caure una garrotada, potser no els ha interessat mai saber si les coses podrien ser d’una altra manera i no com són. Potser estan malalts i escanyolits i molt limitats i, efectivament, si marxessin de casa es moririen.
Però jo he decidit anar-me’n.
I vés per on, resulta que, després de tot el que ha passat fins ara, no em deixen. Et moriràs de gana!, em criden. Però què faràs tu sol, desgraciat? Que no veus que no te’n sortiràs? I no sols em criden: m’amenacen amb l’home del sac, el papu, la cuca fera, Satanàs, el boc de Biterna i la madrastra de la Blancaneus.
Doncs molt bé, molt bé i molt bé. D’acord. Seré un desgraciat i no me’n sortiré i me’n penediré demà mateix. Però avui me’n vaig. Deixeu-me morir de gana, però deixeu-me anar.
Des que tinc ús de raó, sempre havia pensat que quedar-me a casa massa temps, si estava sa i fort, acabaria sent una molèstia per als pares, encara que ells diguessin que no, que no els feia nosa que em quedés. (Era aleshores, després de dir-me això, que encetaven un somriure glaçat.) Després, passaven els anys i anaves tirant d’esma.
Però ha passat massa temps, ja.
Ara hi he caigut, que potser no els feia nosa perquè com que jo treballo, ells, que sempre diuen que van justos –sovint no ho sembla pas, però–, se’m queden el sou sense demanar-me permís i em tornen el que els ha sobrat després de comprar tot el que necessiten i repartir-ne gairebé totes les sobralles als altres fills. I a les filles, que també com gasten.
A més a més, com que ja sóc grandet, diuen, no sols no em renten la roba, sinó que intenten convence’m que tampoc cal que tingui rentadora pròpia ja que amb una màquina que hi hagi a casa, la de tots, n’hem de tenir prou. Sempre que els pares i els germans no la utilitzin, esclar, perquè tenen preferència o, com que són més, es posen d’acord per fer-la servir quan els rota. Cosa que vol dir que sovint haig de fer bugades a la nit. El sabó i el suavitzant i el finish de casa, però, ara que hi penso, crec que els he comprat sempre jo.
El mateix amb la cuina i els àpats: molts cops els queviures els he de portar jo, però haig de dinar i sopar sovint a tres quarts de quinze, perquè a l’hora que tocaria el menjador està ocupat. Per descomptat, ells no em preparen mai el dinar, ja s’ho farà, diuen. Per tant, m’haig d’esperar que sobri alguna cosa dels àpats de la resta de la família. No pots cuinar per a tu en primer lloc, com si la cuina fos teva, diuen –però la vaig pagar jo en bona part–, com si fossis tu qui va sempre al súper o a la plaça a comprar –sempre no, però deunidó.
I com que no surto gaire fora de casa, tret dels viatges de feina, no em cal utilitzar la caseta de la platja; només hi van els pares amb la resta de la tropa. De vegades els acompanyava, algun cop escadusser que a ells no els venia d’aquí que els acompanyés. Però normalment era perquè volien ensenyar els fills a les amistats del poble, i sobretot volien ensenyar els que la gent de fora considerava més espavilats; un d’aquests, encara que faci de mal dir, era jo, suposo que perquè els entenia força quan parlaven en la seva llengua estrangera. Els pares i els germans, fora d’aquestes ocasions, sempre em consideraven problemàtic, immadur i egoista.
I, com que m’agrada fer esport de cert nivell, havia de lluir sempre en les competicions l’escut de la família i portar la roba que, ara sí, la família em proporcionava –m’havia d’haver imaginat que aquella roba també l’havia pagada jo, ho vaig descobrir un dia per xamba. Si no anava amb aquella roba, els organitzadors de les competicions em deien que no podia participar-hi, perquè havien parlat amb els pares i havien quedat així. Jo era menor d’edat i havia de creure. Una vegada una organització esportiva d’aquestes em va dir que sí, però els pares van moure totes les influències que tenien al seu abast per aconseguir que aquella organització fes marxa enrere. Aquell dia fins i tot van mobilitzar l’avi, que era feliç fent safaris i anant al darrere de donzelles –pobra àvia.
De vegades en aquesta casa que fins ara ha sigut casa meva hi havia disputes i crits –normalment crits que em feien els pares a mi–, i això alarmava alguns veïns. Però els veïns no em tractaven gaire, és clar, jo era menor d’edat. És una criatura rebeca!, els havien dit els pares, i tota la informació que tenien els veïns era dels pares, que els deien que no passava res, que el nen els havia sortir una mica raret i que eren afers domèstics sense gens d’importància.
I ui, el tema del julià. El julià és una llengua que em va transmetre la dida quan jo era menut –els pares segur que no, ells eren més fins– i que després he anat practicant amb ella, ja que continuem veient-nos de tant en tant, i amb les seves amigues. La dida es diu Juliana. Ella mateixa, la Juliana, em va explicar que el julià es transmetia de dida en dida, a través dels infants que alleten. I així durant segles. Hi ha hagut alguna vegada, de temps en temps, que el julià fins i tot s’ha ensenyat en algunes escoles, però de seguida ha arribat algú que allò li ha semblat una pèrdua de temps, un perill de disgregació en les famílies i de creació de guetos, i ho ha prohibit. Ara fa poc m’han dit que a casa d’uns veïns que viuen en una illa prop d’aquí els ha passat això, que els han prohibit el julià, i es veu que ha passat també en poblets de més al sud.
Doncs jo, abans que em prohibeixin el meu estimat julià, ni que sigui només per parlar amb la Juliana, amb totes les dides Julianes i amb tots els infants alletats per aquestes dides, me’n vaig de casa.
A casa tot va així.
I doncs, ha arribat un dia que he fet comptes de tot plegat, he pensat que l’autogestió no és un pecat sinó un dret, i que aquest dret el puc exercir perquè sempre hi ha d’haver un dia que els drets els puguis exercir. És per això que he decidit que em compensa anar-me’n de casa, muntar un piset, conservar els meus calés i fer estalvis, comprar o llogar una caseta de platja pròpia allà on vulgui –si m’ho puc permetre, encara no ho sé, de moment segur que no– i viatjar pel món sense demanar permís.
I me’n vaig. Els pares em fan crits, però no s’atreveixen a clavar-me garrotades, perquè els veïns ara s’ho miren des de totes les finestres, veuen que jo ja sóc prou gran i no tolerarien que els pares fossin violents. Els veïns, a la fi, ara tenen prou informació de tot plegat, sobretot perquè fa uns dies vaig penjar un rètol ben gros a la finestra que deia amb lletres enormes que ja era prou gran i que volia marxar.
Potser durant un temps m’estaré sol al nou piset, parlant julià amb mi mateix i amb el gat, que no contesta, però segur que de seguida algun veí voldrà conèixer casa meva –n’hi ha que ja m’ho han dit d’amagatotis– i algun antic amic tindrà ganes d’organitzar amb mi una festa la diada de Sant Juli. I encara potser, vés a saber, alguns dels veïns m’acolliran a casa seva, perquè en el fons sempre els he caigut bé –és lleig que ho digui jo, però bé haig de cuidar l’autoestima en dies com avui, no?, si no no m’atreviria a posar el peu a la porta– i en canvi dels pares no se n’han refiat mai perquè els trobaven prepotents, malgastadors i mentiders.
I tinc la dida Juliana, que sempre continuarà amatent al que pugui necessitar. El dia de Santa Juliana sempre hem fet festa tots dos, sovint molt discretament.
Sigui com sigui, vindrà el dia, més aviat o més tard, que tindré algú més que m’estimi.
I llavors, després d’una temporada difícil en tots els sentits, finalment em casaré amb aquella noia kazakha, o sudanesa del sud, o guatemalenca, o entreviada i vés a saber d’on ha eixit, i cada vegada serem més feliços i menjarem més anissos.
I potser fins i tot un dia, animat per la kazakha, aniré a veure els pares, i els pares, compungits, em confessaran que en realitat jo era un fill adoptiu al qual havia segrestat una màfia de metges i infermeres d’una maternitat i els l’havien lliurat perquè a ells els feia molta il·lusió tenir un fill i havien pagat una pasta per aconseguir-lo. I que era per això que no em consideraven ben bé fill seu, que els perdonés i que sisplau tornés amb ells.
Aleshores tal vegada m’hi reconciliaré, però ho tinc claríssim: cadascú a casa seva.
