Jo li tenia el canó de la pistola tocant la templa, i plorava, com plorava. Ell segur que també estava espantat perquè suava molt, sobretot al començament, però la que tremolava de cap a peus era jo. Tremolava pels meus propis sanglots, per la pistola, pel record fins llavors borrós del S. que en aquell moment es va fer tan viu, per tot plegat. Ell, espantat, deia que no entenia el que jo li deia, i potser tenia raó, perquè no és fàcil enraonar quan plores a raig fet i tens per primera vegada a la vida una pistola a la mà. I per això, més que parlar-li, li cridava. Li deia que estava segura que era ell, li deia que no es justifiqués, que no em parlés de les lleis de l’època, que en el moment que intentés explicar-me alguna cosa jo dispararia. Només volia que demanés perdó.
Jo no havia investigat el cas gaire temps. Però és que ell no se n’amagava, no havia canviat res en la seva vida, feia servir el mateix nom de trenta anys enrere, vivia a la mateixa ciutat, treballava en una feina semblant. Això era el que més m’enrabiava, plorava d’indignació, perquè aquells desgraciats no sols eren assassins, mentiders, covards..., sinó que els seus crims quedaven impunes, es moririen sense que ningú no els hagués retret res. I per això plorava, també.
Llavors vaig recordar-me tot d’una de la Sigourney Weaver, una dona forta, la meva actriu favorita, quina bestiesa, pensar en una actriu en un moment com aquell, amb el canó d’una pistola enganxat a la templa d’un miserable. Però ella va fer el mateix, apuntar al Ben Kingsley per un motiu similar al meu. I quan se’m va acudir pensar en la Weaver ja vaig veure que allò no acabaria bé.
Jo no sé si ell va fer examen de consciència per dins, crec que no. Em mirava amb ulls de por, però com si jo fos una desequilibrada, no perquè reconegués cap culpa. Jo procurava no mirar-lo gaire a la cara. Li cridava i l’insultava sense fixar-hi els ulls directament. No podia mirar-lo perquè em feia fàstic i em feia por, estava convençuda que si el contemplava dispararia tot seguit, pensava en el que havia fet aquell malfactor legal, com al final de la dictadura havia participat tan tranquil en aquella comèdia, com aquell que fitxa quan entra a la feina, i la feina en aquest cas era aquella posada en escena d’un consell de guerra que ells sabien prèviament el que havia de decidir, matar el S.
I el van matar legalment, en efecte, amb tota la calma i amb tots els requeriments legals, el matí del 2 de març de 1974 a tres quarts menys cinc de deu. Jo no estava d’acord llavors amb les activitats del S., tot i que les podia comprendre, perquè contra una dictadura..., però allò, allò era molt diferent: el mataven fredament!!
Pensava en aquell assassí que ara tenia al davant i que havia localitzat només en vint-i-quatre hores des que la vigília havia vist el seu nom en la sentència que ell havia firmat, uns papers que sempre havien sigut públics però que jo no havia vist fins ara. Saber que tot allò pogués ser tan senzill em feia posar malalta. M’havia vingut la curiositat de saber què se n’havia fet, d’aquell home, si encara era viu, i probablement devia ser viu perquè llavors era molt jove segons les dades que se’n sabien. I vet aquí que me’l trobo escarxofat dins el seu despatx, com un ciutadà més, amb el nom d’advocat a la porta i a la guia telefònica, tan tranquil, segurament amb una família que devia ser normal.
Només de pensar-hi em venien els ois i les ganes de vomitar-li al damunt, les ganes de pixar-m’hi a sobre, les ganes de disparar.
Jo necessitava que ell reconegués el que havia fet, em calia que aquell exmilitar jurídic que feia gairebé quaranta anys, amb uns quants còmplices, va enviar el S. al garrot admetés la seva culpa. Si no, jo em veia capaç de qualsevol cosa. Havia d’haver-hi per part seva un gest, demanar perdó.
I el gest seu no arribava, em mirava amb por però sense dir res, i jo tenia cada vegada més ganes de disparar o bé contra ell o bé contra mi mateixa, i acabar aquell turment. Jo sabia que ell era més fort que jo, sabia que si jo cedia una mica, només una mica, ell seria l’amo de la situació, em prendria l’arma i potser llavors em mataria ell a mi, i això la veritat és que m’era ben igual, o potser cridaria la policia i em tancarien a la presó a mi en comptes de a ell, o encara molt pitjor, potser ell em tractaria com una il·luminada i faria veure que tot havia estat un malentès i em diria paternalment que anés a cal metge.
Per això plorava, i com plorava, per la meva feblesa, i perquè havia aconseguit enxampar-lo en vint-i-quatre hores sense cap dificultat i ara el tenia teòricament al meu albir, però ell sabia i jo també que jo no era com ell, que no era capaç de disparar, que no era una assassina.
I per això al final li vaig dir que s’aixequés –s’havia agenollat, el molt cínic, no per demanar perdó sinó per demanar clemència– i que em deixés marxar, però que sobretot no em digués res i ni tan sols em mirés perquè si em deia alguna cosa o em mirava no m’estaria de disparar.
I vaig marxar tremolant, sense girar-me, i vaig deixar la pistola a la porta del seu despatx, i llavors vaig tenir encara una nova confirmació que era ell, perquè no em va perseguir, no em va denunciar a la policia, no va avisar cap psiquiatre, no va passar res més.
