dissabte, 17 de desembre del 2011

Visita nocturna al Carmel

(Relat escrit l’any 2007 amb motiu de l’esvoranc produït dos anys abans al barri del Carmel de Barcelona, a causa de les obres del metro que es feien en el subsòl d'aquell barri. Dedicat als veïns del Carmel.)



Ja feia dies que tenia ganes d’anar-hi, després de sentir a parlar tant de l’Esvoranc del Carmel. Esvoranc, Esvoranc... La primera impressió, pel nom, és com de por, no? Sona a devorar. I es veu que sí, que devorava cases i veïns. Això em sembla que ha dit la tele, oi?, que s’empassava els edificis de viu en viu, amb gent i tot. L’Esvoranc, doncs, era una bèstia viva? No m’ho podia creure. Per mi allò devia ser el muntatge d’algun aprofitat, que havia decidit fer cau i net de la Zona per algun motiu fosc. Calia esbrinar-ho. Jo, de primer, volia saber què era un Esvoranc i, sobretot, com era aquell del Carmel, tan famós.

M’hi he acostat de nit, perquè ja m’havien avisat que de dia no deixaven entrar a la Zona, que l’Esvoranc estava envoltat de mesures de seguretat. De nit també hi fan guàrdies, però es veu que des de fa uns dies s’han relaxat, perquè gairebé ja no s’hi veuen tafaners i la majoria de veïns estan acceptant les indemnitzacions i compensacions que els han ofert i han començat a traslladar-se cap a altres habitatges, o bé d’altres barris o bé del mateix Carmel però lluny de la Zona Maleïda per l’Esvoranc.

He hagut de passar només dos controls sense que em veiessin: en un hi havia un parell de mossos, un que mirava cap a l’altra banda i el segon que semblava adormit. L’altre control, més perillós, era una mena de sometent sindical, amb fusells i bastons. Allà sembla que ningú no es refia de ningú. He hagut de fer una volta complicada per un carreró sense sortida que hi havia una mica abans i després per unes clavegueres, per saltar-me aquest segon control.

Fora d’on són els controls, no es veu cap més llum. Els fanals del barri són apagats, de manera que es tracta de fugir de la llum si vull que l’expedició tingui èxit.

Quan m’acosto a la Zona on segons els diaris hi ha d’haver l’Esvoranc ha passat una cosa... La nit, fins llavors tan fosca –més que bruna, negra–, s’ha aclarit un pèl. M’he aturat. M’hi veia més que abans, sens dubte. He mirat el rellotge. Són les dues, no pot ser. Una claror rara, com un Núvol de Llum, no ho sé... taronja?, rosat? El Núvol, la Llum, el que fos Allò, venia d’allà davant, de la Zona. He continuat avançant, però molt a poc a poc, tot i que m’hi veia més que abans. I si és un altre control? No, no és llum de lot, no és una llum artificial. Ara sembla blava. I si..., no podria ser un núvol tòxic? No, no fa pudor... I és una Llum tan atractiva... Sí que fa olor, però és una olor... com de crusants acabats de fer? Si hi hagués alguna Cosa Verinosa per allà –ara el Núvol és verd–, bé hi haurien posat uns controls més ferms i barreres i tanques perquè ningú no s’hi acostés, no? I si...?

Ja no puc fer marxa enrere. La curiositat és més forta que l’instint de supervivència. El Núvol de tres o quatre tonalitats delicades, atractiu, surt de l’Esvoranc, sí. I fa molt bona olor, olor de pastisseria a la matinada. Però, calla... no se senten veus, també?

Ja sóc al costat mateix de l’Esvoranc i ara entenc per què se n’havia parlat tant, per què havia portat tant d’enrenou, per què... És com de dia. Un dia perfumat, amb un Fum Lluminós de tots els colors, una Boira Deliciosa feta de flaire de fruita fresca, de pasta de dents i de colònia, i sobretot d’olor de brioix i confitura. Confitura com la de la meva mare, que fa molt temps que no he pogut tastar. És una Calitja d’Eucaliptus i Menta que aclareix la mirada i refresca els narius i la gola i destapa les orelles. Totes les olors bones de l’univers, però sense embafar. Del marge de l’Esvoranc s’entrelluca la copa d’una palmera, envoltada pel Núvol de Coloraines. I se senten rialles llunyanes... compassades, elegants, encomanadisses, retalls de converses seductores. Veus com de festa, però no de festa esbojarrada, de petes i crits i música a tot drap –això m’hauria fet desistir d’apropar-m’hi, ja no hi hauria Misteri–, sinó remor de confidències i silencis i conversa distesa, de festa d’amics, de celebració amb els més íntims, de somriures francs i despreocupats.

No m’ha fet gens de por llençar-me daltabaix, de cap.

El Núvol de Colors m’acull amb braços de cotó i em fa baixar molt a poc a poc, però molts metres, molta estona, molt endins de la terra. Hem passat de seguida el túnel del metro que ha fet vessar tanta tinta –ingenus, mira que pensar-se que era el metro–, hem continuat baixant quilòmetres... se m’ha fet llarg, però alhora entretingut. Estava impacient per arribar a baix, però assegut al Núvol s’hi estava prou bé. No notaves com passava el temps. La música era desconeguda però deliciosa. Les parets de l’Esvoranc són cada dues o tres hores d’entrepans petitons de deu mil gustos, de plats de pasta i pizzes acabades de fer i de xocolata desfeta, de nata i maduixes, de caramel fos, i també hi ha cervesa i vi ranci. La resta del temps, sempre hi trobes fruita fresca a l’abast de la mà, caramels i llamins d’aquells sintètics tan bons, que a casa en diem llepis, i la mirada s’entreté en tota mena de flors i plantes de jardí i en bestioles inofensives que juguen unes amb altres. Al Núvol també m’acompanya un gosset menut, que em tracta com si em conegués de tota la vida i em fa festes.

Al cap de cent o dos-cents anys arribem a baix de tot. Quines ganes tenia d’arribar-hi. S’estava molt bé en aquella mena d’ascensor tou, i amb el menjar, i el vi ranci, i el gosset, però jo volia alguna cosa més. Sobretot volia estar amb algú i volia veure gent i xerrar i escoltar. Hi ha, al terra, una catifa gruixuda i interminable. Veig que tinc els peus descalços. Penso: calla, t’han descalçat perquè puguis assaborir la morbidesa de l’alfombra. També, en mirar-me els peus, veig que duc pijama. Per estar més còmode, penso. Al fons, em sembla reconèixer veus i figures de polítics de tots els partits, de responsables d’organismes públics i semipúblics, i d’arquitectes, constructors i enginyers de camins. Faig una ganyota de contrarietat, però penso: bé hi deu haver més estances, segur que sí. Una Veu Melodiosa em fa: –Senyor Neri? No veig ningú, però davant meu hi ha un Llibre Obert, i la Veu Dolça, molt misteriosa, sens dubte femenina però ensems imposant, continua parlant: –Vol signar ací? Hi ha, al capdamunt del full de l’esquerra del Llibre Obert, aquest text: “El sotasignat es compromet a no explicar a ningú el que ha vist ni el que veurà a l’Esvoranc del Carmel.” Al capdamunt del full de la dreta hi diu: “El sotasignat no es compromet a res sobre el que ha vist ni el que pot veure a l’Esvoranc del Carmel.” He mormolat: sóc periodista, no puc signar a l’esquerra. Crec que he arribat a agafar la ploma de paó i he fet el gest de començar a signar al full de la dreta, però llavors tot ha desaparegut.

Escric just l’endemà de l’Experiència Extraordinària i suposo que tothom pensarà que és del tot impossible, un somni. És lògic que ningú no em cregui. Però jo ho he vist, ho he olorat i ho he sentit. Sé què ha passat al Carmel i per què es parla tant de l’Esvoranc. Ho sé del cert. I en tinc la prova: el pijama encara em fa flaire de crusant amb confitura, la mateixa olor de la confitura casolana que feia la meva mare, que es va morir fa anys.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Em fa por que em diguin que no

Hi havia una cosa que m’amoïnava molt que eren les negatives, els refusos, quan em pensava que em dirien que sí i em deien que no i no podia explicar-me les raons del no perquè ni m’havia plantejat que em poguessin dir que no. O potser no et deien que no perquè fa de mal dir, però tu entenies que aquella mil·lèsima de dubte inicial, la manera de respondre «quan vulguis», volia dir no, amb un somriure, però no. És per això que ara normalment m’estimo més no demanar determinades coses fins i tot molt normals, si intueixo el perill que em puguin dir que no. M’estimo més no demanar-ho perquè així almenys garanteixo que m’estalviaré el disgust que em produiria la negativa.

És una sensació desagradable similar a la que tens si mai mires d’ajudar algú que et sembla que ho necessita i et diu que no et fiquis on no et demanen. O com quan li dius a una persona que té una brossa enganxada al vestit pel darrere i et respon fent mala cara. Llavors, potser es disculpen tot seguit pel moc, i tu els perdones, però no ho oblides. Si assenyales algú amb el dit i s’hi torna amb una plantofada, encara que després et demani perdó a tu et queda molt clar que a aquella persona no l’assenyalaràs amb el dit mai més.

Doncs això que dic és de la mateixa família –en grau menor, per descomptat–, vist des de la banda del qui té la brossa al vestit i es planteja si demana o no ajuda per treure-se-la.

Però això que em passa no vol dir que no sigui capaç de demanar res a ningú si em cal alguna cosa, i encara menys si necessito ajuda de debò. No, no em refereixo a tancar-me d’aquesta manera, a anar a la meva i els altres que els bombin. Vull dir coses secundàries, coses de les quals et pots estar i no passa res. O sigui, el que dic és que el meu balanç entre l’expectativa d’obtenir una d’aquestes coses prescindibles i l’eventualitat que et donin un disgust es decanta a favor d’estalviar-me el possible desencís i també de no posar la gent en compromisos innecessaris.

I doncs, així em resulta més fàcil sobreviure. I suposo que els que m’envolten viuen també més tranquils, sabent que si algun cop els demano una cosa és perquè realment estic en una situació compromesa.

Us ho explicaré amb un exemple, perquè s’entengui. He canviat fa poc temps de feina. Prop del despatx nou hi viu una amiga força amiga a la qual, però, fa uns quants mesos no he vist. Simplement, no hem tingut l’oportunitat de trobar-nos el darrer mig any i escaig, des d’abans de canviar de feina. És una amiga amb qui tinc força confidències cada vegada que xerrem, no ho sé, em dóna confiança. I ella també es refia molt de mi. No penseu en res de sexual: amistat i prou. Jo reivindico aquesta mena de relació, ja està bé de tenir sempre el sexe al cap, a les converses, a les relacions. Es troben dues persones per xerrar una estoneta i ja muntem una pel·lícula eròtica. Amistat i punt.

El que deia, ella no sap encara que passo força hores prop de casa seva. El cas és que jo no tinc prou certesa de si li agradaria, ja que ara treballo per aquí, convidar-me a dinar amb ella «de tant en tant». Fa temps em va comentar de passada que tot sovint dinava sola a casa, és veritat, però no li truco –i aquí hi ha el què de l’assumpte– per por que em digui que ara no li va bé, o que als migdies té la vida organitzada d’una manera determinada –potser ara dina amb algú, o bé dina sola però perquè ja li agrada dinar sola; quan m’ho va dir no ho va dir amb to de queixa–, i també per por de forçar-la a dir que sí, perquè el fet que faci anys que ens coneixem la pot posar en un compromís.

O sigui, no li truco perquè si li truco no li veig la cara i no sabré de veritat si li anirà bé o no la meva proposta. Per tant, espero que un dia ens trobarem al carrer o allà on sigui i en parlarem, cara a cara.

També hi ha la possibilitat de trucar-li i proposar-li d’anar a fer una cerveseta o un cafè –a mi m’agrada la cervesa, moderadament, i no faig panxa–, dient-li, doncs, que fa temps que no ens veiem i tal, o sigui, provocar la trobada. Però van passant els dies i no ho faig, just quan hi penso i agafo el telèfon em sembla extravagant això de muntar estratègies amb ella, no hem quedat mai d’aquesta manera, sempre ens hem vist tu per tu i només hem utilitzat el telèfon per confirmar cites, no per establir-les.

Jo, per parlar amb gent, necessito estar-hi al davant, físicament. No puc parlar amb comoditat amb ningú a través d’una màquina: necessito veure els ulls de les persones amb les quals enraono, necessito saber a primer cop d’ull si estan cansades o contentes, tot i que és veritat que només amb la veu, per telèfon, de vegades també es nota. Però crec que si el telèfon és un bon invent per resoldre els serrells de les relacions –acabar de concretar l’hora o el lloc de trobada, recordar una data, refermar un punt–, no ho és per establir-les ni per mantenir-les ni encara menys per intentar salvar-les en cas de crisi.

A ella, la meva amiga, sí que li agrada el telèfon, s’hi gasta un dineral, és la seva forma habitual de contacte, però sap que a mi no m’agrada i per això no em truca. Ja he dit que ens coneixem prou bé i ens respectem. En canvi, jo no paro de fer servir el correu electrònic, i ella no. Té una adreça d’aquelles de compromís, de Yahoo o de Hotmail, ni me’n recordo, que la deu mirar un cop cada tres mesos, pel cap alt.

O sigui, la nostra relació d’amistat es basa a trobar-nos de tant en tant de manera casual.

Sí, som extravagants, ja ho sé, ella d’una manera i jo d’una altra. Ens agrada ser diferents, ens agrada ser com som i ens ho passem molt bé quan coincidim.

No s’entén, oi? I no m’estranya. És que tot això és molt complicat, cada persona és un món. És justament això el que volia dir: que de vegades establim regles suposadament generals per determinar si tal gest o tal paraula volen dir sí o no, i en realitat jo amb aquestes convencions teòriques em perdo. No en tinc prou que em diguin sí o no o que em facin gestos explícits, coneguts per tothom, presumptament transparents. Haig de comprovar que aquell «sí» vol dir realment sí, i de vegades em cal saber si aquell «no» tan esquerp en realitat no és un crit d’auxili perquè continuï esbrinant què vol exactament l’altra persona.

En fi, ni tan sols no tinc la seguretat d’explicar bé el que volia explicar. Em fa por que us quedeu en l’exemple. I no: és una filosofia de la vida. De la meva vida.

Llavors, un dia –torno a l’exemple i ja acabo–, quan ens trobarem amb l’amiga i sorgeixi el tema del nou despatx i de la nova feina –segur que sortirà, perquè serà el més normal si l’encontre no queda, per les presses, només en allò d’intercanviar un hola-què-fas-per-aquí, un petó i un adéu–, espero que serà ella qui dirà: «I per que no véns a dinar a casa? Em faria molta il·lusió.» I llavors jo li explicaré que ja hi havia pensat però que no volia molestar, etcètera. I si hi insisteix d’una manera que em sembli totalment espontània i sincera, li diré que bé, que sí, que a mi també em fa il·lusió, però si veig que no fa prou bona cara m’empescaré una excusa per dir-li que en realitat no em va bé perquè a l’hora de dinar... no sé què.

«No sé què»? Haig de pensar un bon «no sé què», abans que ens trobem un dia totes dues i em quedi amb la paraula a la boca.

divendres, 23 de setembre del 2011

El sacrifici del cor


A punta de dia, la petita Rebeca, filla del pescador Jonah, de la tribu de Zabuló, pujava mig sanglotant el turonet que hi ha al costat del poble de Beth-Said, cap a casa el sacerdot, amb un xaiet nounat a collibè. La veritat és que l’animaló ja caminava una mica, però si haguessin anat tots dos a peu haurien trigat massa a arribar-hi.

I ella, després de complir el deure religiós, tan difícil, que li havia encomanat el seu pare Jonah, tenia encara molta feina a fer aquell matí. Havia d’anar tot seguit a portar l’esmorzar als seus germans, que passaven gairebé tota la nit –eixien a les dotze de la nit o a la una, quan ella dormia– pescant al llac. I no es podia endarrerir, perquè Simó tenia un geni de ca l’ample, i quan arribava amb la barca a la riba i no tenia l’esmorzar a punt... tot i que a la petita Rebeca era incapaç de dir-li ni una paraula més forta que l’altra, ni de fer-li cap carassa.

En el fons, pensava la Rebeca, el seu germà gran era un tros de pa: com el gos Xum que tenien a casa, que de tant en tant bordava com un esperitat si algú el molestava o si intuïa un perill, però que era incapaç de fer mal a ningú.

Per això la petita Rebeca duia l’animal a coll, per fer més via, tot i que l’anyell era gairebé de tanta grandària com ella. A la fi, van ser a dalt. El sacerdot Amminadab, fill de Quehat i –no caldria dir-ho– de la tribu de Leví, els va sortir a l’encontre.

–I doncs, petita, què tens? Per què plores? On vas amb el xai?

–És que me l’estimo molt, i em sap greu que estigui destinat al sacrifici...

I li queien llàgrimes grosses cara avall, incontenibles. Era una nena valenta, d’això no n’hi havia dubtes. Plorar, li deia sempre son pare Jonah, no és covard, el que és covardia és no enfrontar-nos amb la realitat quan no ens agrada.

–Però aquest xaiet... No era la vostra ovella quartada que li dieu la Mol·lah, aquella que teníeu tan grossa, la que estava prenys?

–Sí.

–I la Mol·lah no havia tingut un be, ja?

–Sí, el primer. Aquest és el segon.

–Llavors, per què el portes al sacrifici, si és el segon? Només cal portar al temple els primogènits.

–Perquè el primer be va sortir esguerrat i va dir el pare que no es podia pas oferir, que ho diu el Llibre, que a Déu només se li han d’oferir víctimes perfectes. De fet, el pobrissó es va morir tot sol al cap d’uns dies i...

La nena va tornar a esclatar en sanglots.

El sacerdot va rumiar una mica. Era un home de mitjana edat, uns quaranta anys, ni jove ni gran, sever pel que fa al compliment estricte de la Llei però alhora capaç de trobar sortides assenyades als problemes continus que plantejava la prolixitat de les normes donades pel Senyor Jahvé a Moisès, més de mil anys abans, al desert del Sinaí. A la fi va parlar.

–Mira, Rebeca, li diràs al teu pare Jonah el següent: «El que Déu vol sobretot és el sacrifici del cor. I en el vostre cas, ja l’heu ofert i de sobres. O sigui que el xai és vostre.»

La cara de la nena es va il·luminar com només de vegades passava a l’enorme llac de Gennesaret, el seu mar de Galilea, quan de sobte, en una nit negra i pesada, s’obrien els núvols i baixava la lluna plena al bell mig de l’aigua. Va abraçar el xaiet amb força.

El sacerdot va afegir:

–A veure, Rebeca, digues el que t’he dit que has de dir al pare.

La nena es va eixugar les llàgrimes. Va parlar molt seriosa, solemne, com qui repeteix paraules sagrades:

–Li haig de dir: «Pare, el sacerdot diu: “El que Déu vol sobretot és el sacrifici del cor, o sigui que el xai és vostre.” Això diu el sacerdot del temple, pare.»

–Molt bé, petita Rebeca. Vés en pau.

divendres, 26 d’agost del 2011

L'enginyer del Cau Principal


La cridòria era com mai. N’hi havia molts i molts milers. Adults i criatures, tots a l’una xisclant, cantant, fent xivarri de gran festa. Ocupaven els soterranis d’una antiga abadia, a l’est del riu, gairebé als afores de la ciutat. Allà no hi vivia ningú perquè no hi havia menjar a l’abast, però era el lloc de reunió més gran que tenien. Per això l’anomenaven el Cau Principal. Repartits estratègicament pel recinte, força membres de la PR, la policia específica, miraven de mantenir un mínim d’ordre. També hi havia diversos equips mèdics per poder actuar amb promptitud en cas d’emergència, i la veritat és que encara no havia començat formalment la sessió i ja no donaven l’abast. Feia molt de temps que no es reunia una multitud com aquella.

–L’Enginyer, arriba l’Enginyer!
–L’Enginyer és aquí!
–Visca l’Enginyer!!

El president mirava d’imposar-se:

–Un moment, si us plau. Només un moment...

Els havia costat molt que l’Enginyer arribés al Cau Principal. No eren cap barri capdavanter de la ciutat, i la ciutat era només una més del país, i l’Enginyer se’l rifaven arreu del món conegut –pertot on havien sentit a parlar d’ell– perquè anés a solucionar-los la problemàtica.

–Amigues i amics –va dir el president–, calleu un moment, si us plau.

Finalment la gentada va començar a callar. L’Enginyer, que havia anat avançant per l’enorme nau entre el deliri de la multitud que l’aclamava i volia tocar-lo, va situar-se en un lloc discret, ja molt a prop de l’estrada. El president continuà:

–Ja sabeu que el primer punt de l’ordre del dia, com sempre, i amb el permís del nostre convidat...

L’Enginyer, confús en veure que totes les mirades convergien cap a ell, va adreçar una cabotada lleu al president i un gest com dient: «Només faltaria!»

–El primer punt, doncs, com us deia, és fer un minut de silenci pels morts des de la darrera reunió de fa sis mesos. La secretària segona té la paraula.

I la que feia de secretària segona de la mesa s’aclarí la gargamella i cridà:

–Ja!

I després d’uns segons de silenci, mentre mirava una pantalla amb un full de càlcul obert ple de quadrícules i xifres que anaven canviant cada segon i que al mateix temps es projectaven al sostre de la cripta perquè les pogués veure tothom, va continuar parlant:

–Des que es va dir «Ja!» en la reunió última fins al moment que aquesta humil servidora ha dit «Ja!» aquesta nit hi ha hagut... Un moment... Mmmm... Dos milions tres-cents cinquanta-set mil vuit-cents vuitanta-dos difunts.

El president va tornar a prendre la paraula.

–Per als nouvinguts: ja sabeu que ho hem de fer així perquè si no només en el temps que dediquem a dir la xifra el nombre de morts canvia, ja que cada segon en moren uns quants. És una cosa dura i potser us semblarà que fer-ho així és massa prosaic i lleva transcendència a l’assumpte, però és la veritat. Si algú té una idea millor, teniu les bústies de suggeriments.

Ja hi havia una remor de veus constant, de fons, mentre enraonava el president, però va créixer més en sentir-se allò de la «bústia de suggeriments», de la qual tothom feia sempre befa. El president va demanar silenci i continuà:

–I ara, ja sé que molts no sou creients, però us proposo que mantinguem el nostre costum i preguem tots junts un Gosnostre pels difunts que hem dit, els d’aquesta darrera relació.

I bona part de la concurrència, de totes les espècies, famílies, ordres, grandàries i colors, van pregar a l’una: «Gos nostre, que perseguiu els nostres enemics, no permeteu que nosaltres caiguem en les seves mans, vingui a nosaltres la vostra protecció, acolliu els nostres difunts, doneu-nos el formatge de cada dia i deslliureu-nos del Malgat, així sia.» Els que no pregaven es mantenien en un silenci respectuós, només trencat pels xiscles aïllats d’alguna criatura, a la qual el pare o els germans grans miraven de fer callar sense èxit. Les mares no, perquè pensen amb tota la raó del món que els alirets de les criatures durant les pregàries han de sonar agradables per força a la divinitat, ja que aquella és la manera com expressen l’entusiasme o els sentiments els que encara estan mancats d’ús de raó.

Més d’un ratolí racionalista havia plantejat alguna vegada que allò de demanar als gossos que els proporcionessin formatge i acollissin els difunts no era lògic, perquè donar formatge al rosegadors no és feina de gossos, sinó d’ells mateixos, és qüestió d’espavilar-se. I els gossos, afegien, tampoc no n’han de fer res, dels cadàvers dels rosegadors. Però els més vells i experimentats del gènere solien respondre a aquestes objeccions que la tradició era la tradició i que ja que era evident que el gos era el seu principal aliat contra el gat, no sobrava pas que a l’hora d’adreçar-s’hi li adjudiquessin més poders del compte, si és que eren més del compte, que no se sap mai. O sigui, que les atribucions suposadament excessives de virtut no són oneroses, sinó més aviat afalagadores.

Tot seguit hi va haver la recepció oficial de l’Enginyer. El president el va cridar a pujar a l’escenari i va esclatar de nou la cridòria.

–Visca l’Enginyer!
–Visca!!

L’Enginyer, un esquifit mascle de rata grisa de prop de tres anys, que és una edat més que respectable per a una rata grisa, s’havia fet famós a tota la ciutat i més enllà pel seu invent revolucionari destinat a resoldre la problemàtica del col·lectiu de rosegadors. «La problemàtica», ja ho deveu haver endevinat, eren els gats. No es tractava de vèncer-los, sinó d’escapar-se’n, d’aconseguir que deixessin en pau els rosegadors, d’impedir-ne el domini absolut i el terror que provocaven en les seves famílies. De fet, ja acceptaven que els felins eren superiors, i sabien que no podrien mai aniquilar-los del tot. Els gats eren massa intel·ligents i molt més forts i àgils que ells. Però també eren més aviat dròpols i, per tant, menys industriosos. Mai un gat, posant per cas, rumiaria un invent per deslliurar-se dels gossos, i encara menys dels cotxes. En canvi ells sí. Més ben dit, l’Enginyer sí.

L’Enginyer havia aconseguit que funcionés amb molt bon resultat un ratolí mecànic que era igual com qualsevol ratolí marró en l’aparença, però que tenia una peculiaritat malèvola –malèvola per als gats. Produïa descàrregues elèctriques. I el més bo de tot –bo per als rosegadors– és que es recarregava automàticament amb cada contacte amb pèl de felí. De manera que per cada gat que espantava amb una descàrrega, quedava preparat i disposat per al següent. El ratolí mecànic no atacava, simplement passejava, es deixava veure. I els gats anaven caient un darrere l’altre. I s’ho anaven explicant.

Ja començava a ser vox populi en altres barris de la ciutat, en els ambients gataires, que els ratolins no eren bons per menjar. Encara més: que eren clarament desaconsellables. Determinats felins remeiers –més d’un amb contactes d’amagat amb una comunitat rosagaire constituïda en lobby, de la qual rebia recompenses diverses– havien explicat teories sobre una mutació genètica que havia afectat els rosegadors, i recomanaven molt vivament que la cuina felina es transformés de manera radical. Els gats havien de menjar, a partir d’ara, verdures, cuques de llum i caragols. Els que no feien cas dels consells mèdics –perquè lògicament hi havia encara molts gats que no havien ensopegat mai amb aquell mite que deien alguns que «posa els pèls de punta» i continuaven caçant ratolins– eren advertits molt seriosament per aquells medecinaires que perillava la seva supervivència i la de la seva família.

Encara més: s’assegurava que el Gran Congrés de Gats de l’Oest de la Ciutat ja tenia en fase de ponència prèvia l’estudi d’una nova llei que prohibiria, segons deien, el consum d’espècies ratolinaires en general. Els rumors sobre aquella activitat legislativa, però, havien desfermat moltes veus de protesta, i els gats descreguts miraven d’organitzar-se. Però, tot s’ha de dir, els escèptics eren cada cop menys colla, perquè de dia en dia anava creixent el nombre dels que havien començat a sentir que una cosina valenciana, un antic company de cacera o la parenta d’un veí del mateix desguàs havia comprovat personalment que allò dels ratolins que «posen els pèls de punta» era real.

La fama de l’Enginyer, doncs, corrent boca-orella per les clavegueres, els soterranis i els túnels, havia arribat fins a l’Est de la Ciutat feia ben bé mig any. I des de feia mig any un bon nombre dels rosegadors del Cau Principal majors d’edat –o sigui, de més de sis mesos– s’havien conjurat per trobar l’Enginyer, prometre-li tota mena de llepolies i premis –o un laboratori nou, el que demanés, fins i tot una bona jubilació amb dret a matalàs humà de plomes i vuit àpats per dia– perquè els fabriqués un dels seus ratolins mecànics i el deixés almenys una temporada a la colònia de l’Est.

Finalment, el president de l’assemblea va demanar a l’Enginyer que digués alguna cosa. L’Enginyer s’hi resistia. El president va insistir fins que el convidat s’atansà al faristol.

–Amics meus. Parlar no és el meu fort, de manera que ho faré breu. Construirem un nou ratolí mecànic per al barri de l’Est, i serà encara més eficaç que els anteriors, que ja sabeu que de vegades fallaven. Els gats d’aquí, com els de l’altra banda del riu, ho passaran malament, hehe...

Els crits de «Visca!» i de «Boti, boti, boti, gatota el qui no boti» ja no el deixaren continuar, cosa que l’Enginyer segur que va agrair. Aprofitant el desori, en efecte, es va retirar del faristol. De seguida, membres de la PR suposadament de paisà, o sigui amb gavardina i auricular, el van acompanyar a la part del darrere de la cripta, ja que era allà mateix on s’havia instal·lat el nou laboratori. Un equip especial de caçadors s’encarregaria de la manutenció de l’Enginyer i del proveïment dels materials que li calguessin durant el temps que duraria la seva feina. La PR vetllaria per la seguretat de les instal·lacions i per garantir la tranquil·litat de l’inventor.

El president, mentrestant, demanava calma. No va ser fàcil que li paressin atenció. A més, quan l’Enginyer va desaparèixer pel fons molta gent ja va començar a desfilar cap a les eixides de la sala.

–Escolteu, escolteu... Un moment de silenci, si us plau.

Finalment va poder parlar.

–Amics, amigues, ha costat molt, però pagava la pena. L’Enginyer és ara amb nosaltres. El nostre barri serà el primer dels barris de l’Est, en aquesta banda de la riera, que provarà l’invent de l’Enginyer. Tot gràcies a aquesta presidència. I aviat correrà la veu i se sabrà també per aquí que és perillós per als felins no ja sols atacar rosegadors, sinó fins i tot atansar-s’hi més del compte.

Van tornar a aixecar-se els ànims.

–Visca!
–Morin els gats!!

En apaivagar-se de nou el xivarri, el president continuà:

–Espero que tingueu en compte el que ha fet aquest equip gestor, que modestament presideixo, en les eleccions del mes que ve.

Hi va haver algun xiulit.

–I ara, us prego que anem passant ja tots cap a casa i que deixem treballar l’Enginyer, que té uns quants dies de feina intensa per davant. Res més, moltes gràcies.

La gentada va creure i va començar a desfilar.

dimecres, 13 de juliol del 2011

El petit Rudi a la recerca d’Inge (i 2)

(Ve d’aquí.)

Va mirar a banda i banda del carrer, un carrer llarguíssim i amplíssim, i no hi va veure ningú... Bé, sí que hi havia gent, i força, però era gent que anava a la seva, senyors amb corbata molt decidits, senyores amb sabates de punta molt competitives, nens i nenes de l’edat del Rudi també amb corbata o sabates de punta i carteres portadocuments, tothom anava per feina. No hi havia gent badant, no hi havia nens jugant, tothom mirava al front, a la ratlla de l’horitzó, o observaven unes pantalles que duien al canell, com si fossin rellotges de polsera. La majoria duien també una mena de botó a l’orella, blanc, negre, groc, fúcsia, de tots els colors tret del verd, i quan passaven pel costat d’en Rudi el noi podia mig sentir sorolls apagats ben diversos. N’hi havia moltes, de totes aquelles persones, que semblava que parlaven soles, mastegant les paraules. En Rudi no hauria gosat mai distreure cap d’aquells individus tan actius, capficats i laboriosos. Amb la senyora de les ulleres ja n’havia tingut prou.

Va decidir que aquella ciutat no li agradava gens, que no era bona per a ell, que allà no se’n sortiria, que eren gent massa avançada, massa sofisticada, massa... complicada. Havia provat d’adaptar-s’hi, però endebades, no se n’havia sortit.

Ara, què podia fer, cap a on anar? Va seure a la vorera. Al cap d’una estona, se li va acostar un gos petaner, que li va ensumar les sabates. En Rudi va sospirar:

–Ai, gos, si fossis capaç d’entendre’m...

El gos petaner va fer:

–I qui t’ho ha dit, que no t’entenc? Tot és possible per al qui creu que tot pot ser.

En Rudi, amb cara de sorpresa però alhora prou content, va exclamar:

–Ostres, un gos filòsof! No deus ser d’aquí, oi, tu?

El gos, amb posat un pèl fatxenda:

–No, sóc de Vallverda.

En Rudi, intrigat:

–Vallverda?

El gos, encara amb aire de superioritat:

–Sí, és un poble normal i corrent, no com..., com això. –El gos ara feia cara de fàstic–. De fet, si saps guardar secrets...

En Rudi, ferm:

–Per descomptat.

Dibuix de Joana Mesegué, maig 2006

Es notava que el gos feia temps que no xerrava amb ningú i en tenia ganes. Va començar a explicar, en to confidencial:

–Ja es veu que tu tampoc no ets d’aquí. És que estic tan avorrit d’aquest lloc que seria capaç de refiar-me dels de l’escorxador municipal, si m’escoltessin. Fixa-t’hi, a mi aquest migdia m’han desterrat a meditar aquí dues hores, com a càstig... per haver-me menjat una botifarra que, ehem, no era exactament meva. I estic del càstig fins als morros. Suposo que m’ho he guanyat, perquè he incomplert una de les regles que hi ha al poble, que diu que els gossos ens podem atipar amb les deixalles dels àpats dels de la teva espècie, però que de vegades ens hem de conformar amb una llauna de menja de gos, que totes tenen el mateix gust metàl·lic, per si no ho sabies. I és prohibit pispar el que no és teu. Avui tocava llauna i mira, no m’he pogut estar quan he vist la botifarra. Però enviar-me aquí...

En Rudi va dir:

–El càstig sembla raonable, no? Només dues hores...

El gos va fer:

–Raonable? Ja es veu que encara no coneixes prou aquest poble. Cinc minuts aquí és per suïcidar-se, és tota una vida.

En Rudi va fer:

–Si t’explico el que m’ha passat...

Però el gos va dir:

–Uf, segur que no saps res. En fi, ara veig que em vaig equivocar, ho reconec, menjant-me la botifarra... –Va callar un moment i va afegir amb posat consirós–: Realment, he meditat i conclòs un munt de coses importants, en aquestes dues hores.

El gos va fer una pausa més llarga. En Rudi estava fascinat i tenia ganes de sentir-li a dir més coses. Però no calia que l’animés, perquè es notava que el gos mateix tenia ganes de continuar enraonant:

–Les altres regles que tinc jo (allà cadascú té regles segons la seva espècie, no com aquí, que tothom és igual) són jugar als llocs indicats, empaitar els passerells i bordar als malfactors (i també de tant en tant als passavolants, si vull, per distreure’m una mica). I ara he entès que és millor estar-me allà tota la vida amb unes quantes limitacions i obligacions que no pas viure ni un minut en aquesta mena de cementiri de plàstic i de cares de jutge, on tothom té la vida solucionada i ningú no necessita res de ningú.

En Rudi, força més animat que quan havia sortit de l’hotel, es va atrevir a dir:

–Tens tota la raó. Jo també fa poca estona que sóc aquí i ja no puc més. I com dius que es diu el teu poble? Vallblava?

El gos va aclarir, pacient:

–Es diu Vallverda, Vallverda de les Muntanyes Verdes, perquè ens agrada recalcar les coses i fer repeticions innecessàries, si són boniques. Per això la gent d’aquí, aquestes lluminàries de la Ciutat Perfecta, no en diuen així, del meu poble, perquè els sembla un nom poc transparent. En diuen la Ciutat Ingènua, o la Ingenuïtat, i fan veure que no existeix perquè els posa nerviosos que tan a prop d’ells hi hagi un INN, un indret no normalitzat, com en diuen despectivament. Bé, de fet, nosaltres col·loquialment també en diem Nuïtat, de Vallverda, perquè ja ens va bé el nom d’Ingenuïtat (allà en general ens va bé gairebé tot, si no ens complica la vida) i ens agrada abreujar les paraules escapçant el començament. I per això d’aquest ermot que ells col·loquialment anomenen la Perfe, nosaltres en diem la Fecta –va fer una altra ganyota de fàstic–. Esclar que ells també en diuen Inge, del nostre poble...

En Rudi no va poder contenir la sorpresa:

–Inge! Inge existeix, llavors!

El gos:

–I és clar que existeix. Ja et dic que jo mateix sóc d’«Inge», com tu dius. I d’aquí a una estona me’n torno cap allà, perquè ja hauran passat les dues hores del càstig i estic fins a les puntes de les orelles d’aquest desert.

En Rudi, com si parlés sol:

–Inge, Inge, he trobat Inge...

El gos:

–En realitat, noi, és un poble ben planer, eh?, no et facis il·lusions. De fet, allò de la botifarra meva demostra que a mi no m’hi lliguen amb llonganisses...

En Rudi, sorprès, recordant la seva mare:

–Ah, doncs m’havien dit que sí.

El gos, estranyat:

–Que sí què?

En Rudi:

–Que als gossos us lligaven amb llonganisses i no sé què de la llet i la mel.

El gos va fer el típic gest d’expert en psicologia i va sentenciar:

–«Que ragen llet i mel...» Sí, ja m’ho sé, això. Són maneres de parlar, noi. La pedagogia, m’entens? –I va fer una cara com de mestre lletrut, arrufant les celles–.

Hi va haver un silenci. En Rudi estava entusiasmat per tot el que havia sentit. Li encantava aquella saviesa tan senzilla del gos. Els ulls li lluïen. De sobte, però, una incògnita els va aombrar una mica. Després de reflexionar un instant, va començar a dir:

–Però al teu poble...

Va aturar la frase i es va aclarir la veu. No estava segur de si seria correcta aquella pregunta que se li havia acudit. El gos el va ajudar:

–Digues, digues. Tranquil, que no mossego.

I va somriure de la manera com ho fan els gossos intel·ligents, o sigui movent la cua, traient la llengua i picant l’ull esquerre.

En Rudi va dir:

–Però al teu poble hi teniu cotxes, devedés, internet i tot això, no? Vull dir, no sou gent antiga, amish o coses d’aquestes...?

Al Rudi, sobretot, li preocupava complir l’encàrrec de la mare, de posar un «melis» a la tieta Conxita dient-li que havia arribat bé. I, de passada, volia escriure altres «melis» a la resta d’amics del seu poble, per explicar-los les aventures viscudes.

El gos va contestar, ara una mica suspicaç:

–És clar, què et penses? El que passa és que els invents són coses que tenim al nostre servei, no manen, no dominen la gent com aquí. Si volem música, ballar, el que sigui, engeguem el lloro i a tot volum. Que vols navegar per internet? Doncs, endavant. Quan volem veure una pel·lícula, anem al cine o ens mirem un devedé, com tothom, amb crispetes i tot, no caldria sinó... Però la gent sap el que vol, no fa les coses per fer-les, ni perquè «ara toca», ni perquè ho diu un aparell.

El gos va callar un moment. De seguida, més reflexiu, va continuar:

–Ara, això sí, allà és de mala educació que et soni el mòbil o la depeà quan ets amb una altra persona. De fet, la gent no porta el mòbil al damunt engegat: l’escolta al seu quarto, o al despatx, o al vàter. Jo el tinc sempre a la canera, no se m’acut mai eixir al carrer amb la pròtesi, quina vergonya que tothom vegi que depens d’un aparell tan irracional. El mòbil el connectes quan hi ets tu sol, llavors mires qui t’ha trucat o t’ha enviat un missatge i li contestes, o no. I així la gent pot respirar i no va tothom amunt i avall amb pressa, pendent sempre de l’agulla dels segons. O sigui, és així amb tot. El primer són les persones i els animals de carn i ossos que tens al costat, i després les màquines. Ho entens?

En Rudi encara no sabia si dir el que volia dir:

–I... saps si a Inge..., vull dir a Nuïtat..., vull dir a Vallgroga...

–Vallveeeerda. Vallverda de les Muntanyes Verdes, recorda-ho. El verd és el color de l’esperança, no ho sabies?

En Rudi va reconèixer:

–No, no ho sabia. I?

El gos:

–Ah, ni idea. Només sé això, que és el color de l’esperança. És una d’aquelles coses que t’expliquen un dia i dius: «Que interessant.» I ja està, ho tens gravat al cervell tota la vida, com un tòpic, però no saps exactament què pot voler dir ni quina influència pot tenir en els teus dies de cada dia. Simplement ho saps i prou.

En Rudi admirava cada cop més aquell gos saberut, i allò del color de l’esperança li havia agradat molt, que els colors volguessin dir coses. Hi pensaria més endavant, que segur que se’n podria treure molt profit. De moment, però, l’urgent era resoldre el dubte que l’aclaparava:

–I a Vallverda, perdona, a Vallverda de les Muntanyes Verdes, saps si hi hauria algú disposat a acollir un..., un amic meu, un noi que conec, que ja té set anys però que...?

El gos:

–Prou, segur que sí. A l’ajuntament se n’ocupen. Pel que jo sé, allà hi ha el Sergi i la Maria, que tenen dos fills si fa no fa d’aquesta edat i sempre diuen que no els vindria d’aquí tenir-ne un altre. I també hi ha la Rosa i el Pep, que no tenen fills perquè em sembla que no podien tenir-ne tot i que en volien, i ara em fa l’efecte que ja se’ls ha covat l’arròs, ja m’entens... I després hi ha la Nessa i l’Ivan, que són els meus amos i són una mica estrictes, ehem, per la manera com m’han castigat, però si el teu amic hi va de part meva... Jo mateix, ehem, sóc adoptat, em van trobar al carrer i em van acollir. Però jo ja venia de bona família, eh? Érem pobres, però honrats.

A en Rudi li van rodolar dues llàgrimes cara avall.

–Calla, calla. Dius que aquesta tarda hi tornes? Puc venir amb tu?

El gos se’l va mirar amb cara de complicitat:

–Ja m’he imaginat que el noi series tu. Eh que sóc llest? És clar que pots venir amb mi. A les cinc en punt sortim. Falten deu minuts. Com te dius?

–Jo em dic Rodolf, però tothom em diu..., em deia Rudi, fins que vaig arribar aquí. I tu?

–A casa em diuen Gos, que allà no ens compliquem gaire la vida i no tenim manies. I Rudi ja m’està bé.

El petit Rudi a la recerca d’Inge (1)

«Quan vaig entrar a la vida resultà que tot era diferent de com em pensava. Era com si anéssim amb l’ascensor fins al desè pis, i en sortir de l’ascensor resultés que no hi havia desè pis, no hi havia parets, no hi havia terra, no hi havia sostre, no hi havia res. I l’ascensor ja se n’havia anat.»

Nina Berbèrova, El subratllat és meu (títol original rus: Cursiv Moi; trad. Josep M. Güell i Socias), Edicions 62, Barcelona 1995, p. 93.


Hi havia una vegada una ciutat que es deia la Ciutat Perfecta, i en deien així perquè els seus habitants eren absolutament incomparables: la gent gran en sabia més que el llibre de les set sivelles, els de mitjana edat semblava que havien begut a deu tavernes, els adolescents eren gats vells i fins i tot els infants tenien totes les dents. Per descomptat, no es feien regals, ni celebraven Sant Jordi, ni creien en els Reis d’Orient, perquè es consideraven activitats i creences poc pràctiques i segurament inventades per individus gens productius. Ells anaven per feina, tot era pensat i fet.

Un dia va arribar a la Ciutat Perfecta un noi que venia d’un poblet menut de l’altra banda de la frontera. El noi es deia Rudi. O tothom li deia Rudi fins que va arribar en aquella ciutat, ja que quan hi va arribar i li van demanar com es deia...

Bé, de fet no li van demanar res, perquè allà ningú no demanava res, la gent feia cara de pomes agres i tothom anava a la seva, sempre molt decidits i sense perdre el temps. Va ser ell que es va adreçar a una senyora amb ulleres que li va semblar que aparentava un xic més de bona jeia que la resta, i li va dir:

–Perdoneu, senyora, em dic Rodolf, però tothom em diu Rudi. Em podríeu dir, si us plau...?

La senyora va interrompre’l:

–Ifi youi ti appelies Rudolf, ti appelies Rudolf, dere’s no timi per escioqüezze. Wais isti lois?

En Rudi no va entendre gairebé res del que li deia la senyora, però sí que va intuir que la dona devia estar enfadada. Alguna cosa no anava a l’hora. A més, va observar en aquells instants que a més dels ulls de la senyora també el miraven les ulleres, una cosa molt estranya, com si les ulleres fossin uns altres ulls. Va pensar en aquella broma que de vegades se sentia a l’escola: “Quatreülls!”, adreçada a la gent que duia ulleres. Tot això va passar-li pel cap en un segon, perquè va veure que la senyora s’impacientava, i de seguida li va dir:

–Perdoneu-me. Volia saber si..., si coneixeu on pot ser Inge..., Inge, you know?, és que he perdut els pares, my parents, i...

Ella, que per les ganyotes que feia li devia costar un esforç gairebé sobrehumà rebaixar-se a escoltar aquell personatge menyspreable que li parlava en un llenguatge estrafolari i antiquat, el va interrompre, fent un altre esforç encara més sobrenatural per parlar d’una manera prou peregrina perquè aquell vailet inoportú la pogués entendre:

–Si tou perdiut ries hai anar Fiundburieau, Ofeceina Objiecties Perdiuties, OOP, PLÇ-09.

En Rudi continuava mirant fixament les ulleres de la senyora que l’observaven. Ella es va escurar la gola i encara va afegir:

–Si tou viols diri parents kaputi, hai anar Pifliegsxiaftisriat, Ofeceina Orfeis ei Abandionaities, OOA, KR-87. Pier allià.

I feia un gest enèrgic amb el braç, assenyalant una direcció.

«En el fons ja es veu que és bona persona –va pensar en aquell moment en Rudi–, sembla que s’ha entendrit una mica.»

Però la dona va afegir, com si el renyés:

–Jia priou big, priou grandi, um zeu seini Ingei donti existeis, Inge don’t exists, eine? Inge no existeix. Capito? Inventei!

(Dibuix de Joana Mesegué, maig 2006)

En Rudi, que fins llavors s’havia mantingut prou valent, ja no va poder evitar que se li escapés un petarrell de desànim i que els ulls se li entelessin. Va fer muntanya amunt amb els mocs i va serrar les dents per aguantar-se les llàgrimes, però encara va ser capaç de mormolar, quan la senyora ja girava cua:

–Sí, senyora, moltes gràcies, senyora.

I la dona se’n va anar mirant-se el canell, com si mirés un rellotge, i sense dir ni «no es mereixen», ni «bon dia», ni «vagi bé», ni «adéu-siau» ni cap fórmula inútil d’aquestes, ni tan sols allò tan estrany de «vostè les té totes», que ell no havia entès mai per què ho deien determinades persones a la seva mare quan ella els donava les gràcies. De fet, en Rudi va sentir que la senyora, mentre se n’anava, feia com si parlés sola en aquell llenguatge incomprensible: «Didi du vistai tutio, didient du? Nowi eit retiennient neli mezzio delia estrit per aski erkuindigüing! Foir noizing! Uohin çai goeis? Cest all à faiti inioui! Qüelle aninoying! E qüi me payera dis cinqüie minuteis? Wohlain unverischämit, coquein...»

En Rudi ja no va escoltar res més i va començar a caminar cap a l’OOA, seguint les instruccions rebudes. Mentre s’hi arribava, encara una mica trasbalsat per la conversa amb la dona, que havia estat un pèl tensa, va recordar el que li havia dit la mare just abans de morir:

–Rudi, fill meu, aquí no hi tens futur, el teu pare no ens va poder deixar res i jo tampoc no et deixo res. Quan jo no hi sigui, vés-te’n del poble, no et quedis amb la tieta Conxita, que és tan pobra com nosaltres i no et podria donar estudis. He sentit a parlar d’un lloc, a l’altra banda de la frontera, que es veu que en diuen Inge, més enllà de la Ciutat Perfecta, on lliguen els gossos amb llonganisses i les fonts ragen llet i mel...

En Rudi conservava fil per randa a la memòria aquelles paraules tan emocionants, però també recordava orgullós que s’havia mantingut ferm i no havia plorat en sentir-les. Fins i tot li havien vingut una mica les ganes de riure, malgrat la tensió del moment, perquè li va semblar que aquell discurs no feia per a ella, ni tan sols en aquella situació tràgica. Li feia gràcia que la seva mare, sempre tan directa i pràctica, enraonés d’aquella manera tan solemne, tan... rara. De fet, quan la va sentir li sonava que havia llegit una cosa similar no recordava on. Com que tenia molta confiança amb la mare, li ho va dir. I ella va fer:

–Ja ho sé, Rudi, punyeta –perdó..., això tu no ho diguis, eh?–, tens raóóóó. Ja sé que és una manera de parlar una mica tronada, no en facis cas, però pensa que m’estic morint i suposo que és l’emoció: no et vénen les paraules i enxampes la primera fórmula que se t’acut i que vagi bé a la situació. El fet bàsic, doncs –pren-ne nota–, és que després de l’enterrament li diguis adéu a la tieta Conxita, busquis aquest coi de poble que es diu Inge i miris d’instal·lar-te allà amb alguna família que t’hi vulgui. I no t’oblidis d’enviar un «melis» a la tieta Conxita quan hi siguis, eh? Ho has apuntat tot?

Aquella era la seva mare, sí senyora. En Rudi va somriure, ara obertament, en recordar la manera de ser tan decidida d’ella i aquella paraula seva, «melis», amb què anomenava els correus electrònics. Se la va inventar ella, li havia dit un dia. N’estava molt orgullosa, de les paraules que s’inventava.

Encara mig somrient i eixugant-se la galta, en Rudi va arribar de seguida a l’OOA, perquè la conversa amb la senyora de les ulleres havia sigut al KR-84 i l’OOA era només tres KR més enllà, al KR-87. En Rudi era optimista de mena, i ara que s’havia fixat una mica en l’organització bàsica de la ciutat, va veure que les coses eren més senzilles que no semblaven. Es tractava de mirar-se les coses per la banda positiva i de centrar-se en objectius a curt termini. Per tant, si bé el fi últim del viatge s’havia fet fonedís, segur que en aquella OOA podrien ajudar-lo. Estava animat.

L’OOA, a més, era un edifici preciós, molt virolat per dins i per fora, ornat amb tots els colors de l’arc iris tret del verd –allà, de fet, de l’arc de Sant Martí en deien «l’arc de sis colors». En passar la porta d’entrada, on hi havia un tauló d’anuncis amb un cartell que deia que l’edifici formava part del Pla estratègic metropolità i decoratiu de la Ciutat Perfecta, en Rudi es va trobar enmig d’un rebedor enorme. Va anar cap a un taulell que es veia al fons. Rere el taulell, hi havia un senyor davant una pantalla supergegant, molt concentrat. En Rudi va intentar que el salut sonés refiat, decidit:

–Bon dia, senyor...

El buròcrata, un home grassonet de cap rodó molt rapat, ulls prominents, visera i manigots, guarnit amb un vestit gris amb sanefa vermella als camals i a les mànigues, va continuar mirant atentament la pantalla. El Rudi s’hi va fixar. Per la pantalla líquida, de més de setanta polzades, corrien uns personatges que es disparaven els uns als altres amb metralladores, bazuques, canons i altres armes de foc, i es clavaven cops de destral i de maça, i tot era molt fosc i plovia i hi havia un gran estrèpit. La sang esquitxava fins i tot cap a fora, perquè es veu que era una pantalla implementada amb el programa BloodyLiver.

En Rudi va fer una ganyota de fàstic, va pensar «ai, aquests adults» i va tornar a dir, més fort, per si aquell senyor no l’havia sentit:

–Bon dia, senyor!!

El buròcrata va contestar com d’esma, sense mirar en Rudi:

–Buon dia? Verfluxit! Amb est temps fa, damni it? Razzia dei temps! E no podeies esperar qüe passera pantallia, merdie?

En Rudi va respirar alleujat en sentir que l’entenia més bé que a la senyora, renecs al marge, però se’l va mirar una mica desconcertat. Li havia semblat que al carrer hi feia un sol molt maco. I sobre allò de passar pantalla, feia l’efecte que aquell senyor només mirava fixament les imatges, no semblava que hi interactués. Potser ho feia telepàticament?

–Perdoneu, senyor, és que he perdut..., més ben dit, s’han mort els meus pares.

El buròcrata, encara sense mirar-lo, va fer:

–Ja imagin qüe si vèn qüi, no per dir qüe pares molt molt bon de salutie... No soic collione. Ara, si morti, morti, e finit, no pot feri re, no pegari volteis. Qüè més voleis, diaminie?

En Rudi, que gràcies a la conversa amb la senyora de les ulleres ja estava entrenat per enfrontar-se a qualsevol obstacle dialèctic, va contestar amb prou serenor:

–Voldria saber si hi hauria aquí cap casa que m’acollís uns dies, o algun lloc on poder-me estar, almenys aquesta nit... En realitat jo anava a la recerca d’Inge, però ara m’han dit que no existeix...

El buròcrata, com si l’hagués picat un mosquit... o potser, tenint en compte el que mirava, com si de sobte li haguessin arrencat un braç d’una destralada, va deixar d’estar per la pantalla gegant i es va girar cap al Rudi. Li va dir:

–Periò noi, to helli wiz...! prens numèrio?, qüantis anis tu, collione?

En Rudi, molt segur, va contestar:

–Tinc set anys, senyor.

Havien passat pocs dies des que els havia fet i ara quan li demanaven l’edat la deia amb orgull. No era com abans, que només tenia sis anys miserables.

El buròcrata, parlant com si fos un discurs i mirant altra vegada la pantalla, va contestar:

–Donx set anys haureies saber passat ratlia sobres, noi. Leis són leis. Fins cinc anis màcsim. E gent qüe si cansen dels filis, filis collioni, despatxien abans, qüatre e mig o fins e tot qüatre anis. E són seus filis, noi, o sigüi qüe... E encara vegadies criaturies collioni qüe no saben comportar ni casa seva, fan..., com deiuen?, intramiliadures, e a partir tres anis e mix, si greus, sancionien emancipiació forciosa, fuori casa. Certio, perqüe mira qüe buons pares han tractati ben e han donati mengiar e lit de franc durant anis..., tres anis e mix integri, jorni per jorni! E commie paganoi? Fan intramiliadures! Wais soil dais heissien! Bah, on vist? –Va tornar a mirar el noi–. O sigüi qüe set anis, impossebile. Qüe no trebalies, noi collione?

En Rudi, una mica estranyat:

–Treballar? Bé, faig els deures de l’escola i...

El buròcrata, esclafint una riallada:

–Deuries? Esqüola? Deo qüe no existeixies!, encara liocs món qüoses antiqües? Esqüola, pares, Ingie... D’on vèn, noi okseig? Qüine païsi o qüina galàcsia vèn?

En Rudi, una mica desanimat, va dir:

–Sóc de... Bé, és igual, senyor, moltíssimes gràcies per la informació. Adéu-siau, senyor.

El buròcrata:

–Bah, qüoses estranies, for fuqüis seic! Qüi haureia dit, enkaria... Bah, i despréis dieuen qüe qüoses van ben e compliecsen planis brtxccff... jjkg...

El buròcrata va perdre el fil del que deia ell mateix perquè ja s’havia tornat a capficar en la pantalla gegant, que en aquell moment mostrava un homínid amb tres caps d’escurçó i una cua enorme de cocodril que amb un ganivet de carnisser tallava a llenques gruixudes el cadàver d’un altre androide sense cap, amb braços de llamàntol i potes d’estruç i se’n menjava ell mateix uns trossos i altres els llençava a uns porcs salvatges que l’envoltaven i es barallaven sorollosament per cada tall. La sang que vessava de la pantalla arribava ja fins als peus del buròcrata i havia empastifat tota la moqueta.

En Rudi va sortir al carrer, sense saber ben bé què podia fer. Però llavors va veure allà a prop un edifici amb un rètol que deia Hotel HFR 32 i va pensar que potser podria anar a l’hotel. Esclar que... Va ficar la mà a la butxaca, va treure els diners i va concloure que amb allò segurament no en tindria prou, però com que no sabia a quina paret tocar...

S’hi va acostar. Era un edifici que semblava molt nou, un prodigi d’estètica i de tècnica de construcció. No hi havia línies rectes, tot era suau, transparent, aerodinàmic, bionòmic, asimètric, continu, compacte i ergonòmic, un festival de colors amb totes les combinacions cromàtiques... tret del verd.

Quan en Rudi hi va entrar, però, va mirar a una banda i l’altra del rebedor i no hi va veure ningú. Només hi havia al mig una mena de màquina amb una pantalla que feia llumenetes. En Rudi va arrufar el nas. Allò, almenys vist de lluny, semblava una d’aquelles andròmines que hi havia abans al seu poble, que deixaven anar una musiqueta absurda i la gent hi tirava els diners, fins que un dia van reflexionar i gairebé per unanimitat les van cremar totes al mig de la plaça i van reconvertir per a altres usos totes les fàbriques de màquines d’aquelles, que llavors n’hi havia moltes. D’allò feia ja uns quants anys, potser dos o tres, però en Rudi recordava perfectament aquells trastos.

Ara, com que de fet era l’única cosa que hi havia per allà, finalment en Rudi s’hi va acostar, ben decidit, això sí, a no posar-hi ni un duro, per molta musiqueta que emetés aquella cosa. Però no li va demanar diners. La pantalla deia: «Benvinguda / benvingut / benvingudes / benvinguts. Això és la / el consergessa / conserge automàtica / automàtic de l’Hotel HandsFreeReal 32 - HHFR 32. Si voleu una habitació per una nit, pitgeu aquí. Si voleu una habitació per més d’una nit, baixeu demà i torneu a pitjar aquí.»

En Rudi, que s’havia marejat una mica amb el començament del missatge amb tantes «benvingudes» i tants «conserges», va prémer el botó tàctil, just on deia «aquí».

La pantalla va fer «plop», i immediatament es va obrir una caixeta a la panxa de la màquina. A la caixeta hi havia una tarja. En Rudi la va agafar. La tarja era de consistència tova, d’una textura com de plastilina, amb un munt de coloraines, rosa, blau, groc, taronja, violeta, tots llevat del verd, i deia en molts idiomes (anava canviant d’idioma segons la inclinació): «Benvolguda / benvolgut / benvolgudes / benvolguts clienta / client / clientes / clients: Us ha correspost l’habitació 1011. Planta 10, passadís a l’esquerra, número 1011.»

El Rudi es va tornar a mig marejar amb totes les «benvingudes» i tots els «clients». Però quan va acabar de llegir la tarja va dir a la màquina:

–Moltes gràcies.

La màquina no va contestar ni «de res», ni «passi-ho bé» ni cap cosa d’aquestes.

En Rudi estava a punt de demanar a la màquina o de cridar allà al mig quant valia una nit d’hotel i alguna altra cosa important, perquè no sabia com..., però de seguida va veure que al fons del rebedor s’obria la paret i d’enmig de la paret apareixia una porta d’ascensor. Va anar cap a l’ascensor. Quan hi arribava, es van obrir les portes, en Rudi hi va entrar i les portes es van tancar. No hi havia botons. L’ascensor va començar a pujar. En Rudi estava ben admirat de tot el que veia. Va pensar: «Mira, tu, i si és de franc? Tot és una mica estrany, però estan ben organitzats. Segur que són bona gent.» L’ascensor es va aturar, es va encendre una pantalla que deia: «Planta 10, habitació 1011. Recordeu: passadís esquerre, número 1011.» En Rudi va estar a punt de dir «Gràc...», però ho va deixar córrer perquè li va semblar que no seria pràctic i volia adaptar-se al màxim a la cultura dels seus amfitrions, ni que fos de manera provisional.

Va començar a caminar pel corredor esquerre. No hi havia cap número ni cap porta. Només hi havia a banda i banda una barana metàl·lica llisa, de color gris i d’un metre i mig d’alt, tot al llarg del passadís. Més enllà, al fons, sí que semblava que un llum feia pampallugues. En Rudi va sentir un sorollet a l’esquena, es va girar i va veure que la porta de l’ascensor havia desaparegut. Va tenir una mica de por, però va continuar endavant confiant en l’organització fins llavors impecable de tot plegat, i va arribar davant un número 1011 de color vermell molt llampant, que s’encenia i s’apagava, i a la barana grisa, a sota del número, va aparèixer una pantalla amb una ranura a sota: «Benvolguda / benvolgut / benvolgudes / benvolguts clienta / client / clientes / clients de l’habitació 1011: Introduïu dins la ranura la TCMSC i, a continuació, la TQHRARDLH.»

En Rudi, que s’havia saltat les primeres paraules per no tornar-se a marejar, va haver de rellegir el missatge des del començament per assegurar que no s’havia deixat res d’important en la lectura. I no, no s’havia deixat res. «La situació és complicada –va pensar–, vés a saber què pot ser això de SCM... o com es digui, o RQH... uf, que difícil.» Va rumiar una estona. Finalment, va dir en veu alta:

–No tinc MTSCC..., o STMC..., o com es digui, seny... Vull dir, no tinc aquestes coses, només tinc set euros i vint-i-tres cèntims. Suposo que no en tinc prou, però fins ara no he trobat ningú per demanar-ho i...

La màquina va fer com un so plasticometàl·lic, la pantalla es va posar grisa i després va tornar a aparèixer un missatge: «Benvolguda / benvolgut / benvolgudes / benvolguts clienta / client / clientes / clients de l’habitació 1011: Feu el favor d’introduir dins la ranura la vostra Targeta de Crèdit MacroSuperCertificada (TCMSC) i, a continuació, la Tarja Que Heu Recollit Al Rebedor De L’Hotel (TQHRARDLH). Segona oportunitat.»

Ara sí, o sigui, eren targetes. La del rebedor la tenia a la mà, però l’altra, la que s’havia de ficar primer a la ranura, ni idea. Al seu poble hi havia targetes, però només en tenia la gent més gran, i per a coses molt concretes que et podien facilitar la vida en moments molt determinats... com aquest, és clar. Però ell encara no tenia targetes –«ni ganes», va pensar, recordant els maldecaps que havien tingut els seus pares amb les targetes.

En Rudi va mirar a banda i banda del passadís. No hi havia ningú, no hi havia cap porta, no hi havia ascensor. Què podia fer? Llavors es va fixar més en la pantalla i va veure que en un racó, a baix a la dreta, hi havia un botó tàctil amb una paraula que no havia vist fins llavors: «Cancel». Va pensar: si pitjo el «Cancel», no em passarà res, oi? Però mentre hi rumiava, la màquina va tornar a fer el so plasticometàl·lic i va posar-se grisa. Al cap d’un segon, va sortir el missatge: «Tia / tio / ties / tios de la 1011: Foteu els dos plàstics a les ranures. Últim avís.»

En Rudi es va espantar amb aquell missatge, que li va sonar molt amenaçador, i va comprendre que no tenia cap més remei que prémer «Cancel», que li semblava una opció més pacífica que no pas «Últim avís». No fos cas que s’obrís una trampa sota els peus i caigués al fossat dels homes-escurçó-cocodril que tallaven carn... Va prémer de seguida «Cancel», abans no fos massa tard.

Tot d’una, la pantalla es va quedar grisa com la barana, el número 1011 vermell va parar de fer pampallugues i es va apagar, tot va desaparèixer. En Rudi va sentir un soroll sec que venia del fons del passadís, allà on abans hi havia hagut l’ascensor. Hi va anar corrents i, efectivament, hi havia un ascensor, però molt més antic, brut i pudent que abans, com si algú, potser el mateix aparell, s’hagués rascat pertot amb un ganivet rovellat i després hi hagués vomitat o una cosa així. S’hi va ficar, l’ascensor va tancar portes de seguida, gairebé enxampant-li el peu, la cabina va baixar a tota pastilla i fent un munt de grinyols, com si ella mateixa estigués emprenyada, es van obrir unes portes diferents per darrere de l’ascensor, no les mateixes d’abans, i en Rudi es va trobar al carrer.

El noi, que des que havia premut «Cancel» gairebé havia deixat de respirar, per la tensió, ara va esbufegar i va pensar: «Fiu, salvat.»

dimecres, 22 de juny del 2011

El de l’armilla de vellut

«Jo tenia vuit anys, si és que els tenia. Ens van obligar, als tres ganàpies que quedàvem al poble, Prudencio, Lucinio i jo, que tornéssim a enterrar ben enterrats els cossos d’uns afusellats que els llops havien tornat a treure a la superfície. Eren uns deu o dotze cossos, però no m’oblidaré pas d’un d’ells: anava vestit amb una armilla nova de vellut i pantalons que hi feien joc, i duia rellotge i barret i tot.»

El País, 5 de setembre del 2004, pàg. 22, crònica de Pablo Ordaz

Em dic Agustín Alonso, tinc 83 anys i abans de morir-me no em fa res explicar a tothom aquella meva primera feina, i per això vaig parlar amb uns estudiants ara fa poc més d’un mes, i vaig parlar amb en Pablo, un periodista de Lleó però que diu que és d’un diari de Madrid que es diu La Patria o una cosa així, i ara parlo amb tots vostès. Una feina d’enterramorts, sí.

No tenia vuit anys, sinó gairebé quinze, però m’agrada de dir als periodistes que només en tenia vuit perquè m’he fixat que això els fa més efecte. Però és clar, quan jo tenia vuit anys era l’any 29, perquè jo sóc del 21, ho saben?, i el 1929 faltaven encara set anys perquè comencés la guerra. Tot i que també amb el Primo diu que es va matar prou gent, eh?, però no aquells deu o dotze, no el de l’armilla de vellut.

La primera feina meva d’enterramorts va ser pocs mesos després de començar la guerra, el mes de setembre, al cap d’una setmana que els franquistes entressin al poble, que això va ser el 20 de setembre, o sigui que el que explico devia ser, si fa no fa, cap al dia 24 o 25 de setembre. No, la nit del 26 al 27, que era diumenge, que ho va dir el Pablo, el periodista, que no sé com va fer els càlculs però diu que el 26 era dissabte i el 27 diumenge. Un noi molt espavilat, el Pablo. Jo sé que ho vam fer la nit de dissabte perquè diu que diumenge havia de passar no sé què o venir no sé qui.

Poden pujar-hi de peus, que no els menteixo. L’havien enterrat amb barret i rellotge i tot. I jo no vaig gosar tocar res, que em feia molta basarda tocar-los. Tota la feina la vam fer, els tres companys, amb el pic i la pala. Tots menys un estaven ben sencers, encara. Bruts, però sencers. Vull dir, que no estaven podrits. Diu que els llops n’havien mig desenterrat un i li havien rosegat un braç i tota l’americana, que feia pena. No era el de l’armilla, no, sinó un altre del poble que diu que anava sempre amb una americana gruixuda tota tronada, que me’n recordo prou bé, que era roig però ben honrat. Però pel que fa a la resta, i també el de l’armilla, estaven ben sencers.

El forat que vam fer era d’un metre de fondària pel cap baix, com ens havien dit, però semblava que en tingués gairebé dos perquè la terra que vam anar amuntegant al voltant del forat, mentre picàvem, feia l’efecte d’una trinxera molt alta. En allò del forat vam ser molt complidors i ens hi vam estar tota la nit fins a alta hora, que la terra és prou ferma. I a més, aquells dies no s’hi valia a badar, que diu que per coses més petites pelaven la gent, els uns per rojos i els altres per facciosos. I jo roig potser sí, una mica, i més aleshores, però facciós no.

L’home de l’armilla i el rellotge tampoc no era exactament un facciós, però diu que s’ho va buscar per bajà. Que totxo que va ser…

Després vam arrossegar els cossos al clot amb el pic i els vam tapar ben tapats amb terra i roques i vam saltar-hi al damunt. Ara, quan fa poc han vingut a buscar pel lloc, diu que no els han trobat pas. És que era de nit, ho saben?, i com que no n’hem parlat mai més ara no recordem del cert on va ser. Per ací, això sí, però tota aquesta zona és molt gran, ja ho vam dir al periodista.

I quan van venir els altres a preguntar, que diu que eren polítics, o de la cosa autonòmica, però no de Lleó sinó d’allà dalt, o sigui, que venien d’Oviedo, eren només un parell d’estudiants i no van venir preparats, diu que venien només amb unes llibretes. Estudiants vull dir gent amb estudis, que ja eren prou grans per treballar de feia temps, però es devien dedicar a la política, mira. O potser eren funcionaris d’aquests, vés a saber. No, crec que no, funcionaris no, perquè si fossin funcionaris vindrien de Lleó. I aquests no venien de Lleó, que diu que venien d’allà dalt, com deia, d’Oviedo. Van picar una mica ça una mica lla amb una aixada que els vam deixar i diu que es van quedar satisfets. Només volien saber quants morts hi havia enterrats. Deu o dotze, els vam dir. I ho van apuntar. O sigui que sí, que devien ser estudiants.

I al cap d’un mes, o sigui, la setmana passada, ja va venir el periodista de Lleó. Diu que el José Luis Rodríguez, el noi aquest que és president a Madrid, ha estat a Lleó o vindrà d’aquí uns dies i diu que volien preparar-li el terreny. Potser el Rodríguez havia dit que volia saber alguna cosa dels morts de la guerra. I quina mania, per cert, que tenen a Madrid d’anomenar-lo pel segon cognom, no? Aquí des de sempre que la gent es diu José Luis Rodríguez o Rodríguez i prou. Aquí, els dos cognoms ens semblen una cosa de rics, de la gent de Madrid i tot això. Jo em dic Agustín Alonso, o Alonso i prou.

Ara, aquell home de l’armilla jo el coneixia de vista, sí… Però no s’ha parlat mai més d’aquest assumpte al poble. Ens feia por, fins i tot quan va manar el Felipe, perquè diu que els franquistes encara eren pertot arreu. Ara són gairebé tots morts, els franquistes i nosaltres, vull dir els del poble, perquè els que manaven fins ara a Madrid diu que deixa’ls córrer. Fins ara, tothom sabia coses, però ningú no deia res. Tampoc els que teníem morts per plorar.

Però ara ja no tinc por, perquè diu que em queda ben poc temps de vida i què hi puc perdre? El meu poble, em penso que encara no ho he dit, es diu Villamanín, és a la província de Lleó, diu que té prop de 2.000 habitants, repartits en uns quants caserius. I els franquistes hi van entrar tot seguit de la famosa batalla de Peña Laza, ho saben vostès?, que hi va morir molta gent i va ser una sagnia, perquè tot això i Astúries, que és cap allà dalt, era l’últim bastió que quedava als republicans al nord de la península. Diu que una matança, sí.

Doncs, a Villamanín hi havia un capellà, és clar, com a tot arreu, perquè aleshores, ho saben?, hi havia capellans pertot, i com que de primer van guanyar els nostres, va fugir i diu que es va estar tot aquell estiu amagat per les muntanyes amb altres de la seva corda. Nosaltres, els del poble, sabíem on era i no vam dir res.

I llavors, un dia, l’endemà mateix que van entrar-hi els franquistes, diu que va aparèixer al capdamunt del camí que entra al poble des del nord. Jo no el vaig veure. Diu que anava vestit amb armilla i pantalons a joc, i amb barret, i rellotge de butxaca i diu que semblava un dandi. Pobre home, devia ser una roba que li havia deixat algú. La veritat és que no crec que ningú del poble li hagués fet res, quan va fugir, però sí que havia de fugir, perquè els capellans tenien molt mala premsa i diu que venien d’altres pobles i eren dels primers que pelaven, amb els regidors de dretes i els capitalistes. Preguntaven: què n’heu fet, del capellà? I nosaltres dèiem: va fugir a la muntanya, no sabem on és.

Ara semblava que ja havia passat tot, per a ell. Se n’havia sortit. Que ruc, pobret, i quina pena tot plegat. No sols per ell, eh?, que ell va ser un més. Tot anava així, llavors. L’erraves un dia o et distreies i ja eres mort.

Algú, diu que potser de mala consciència, o potser perquè tenia algun afer pendent de resoldre amb el capellà, o potser es va confondre i després va callar com un puta, perquè ningú no sap qui va ser, o si més no ningú no diu qui va ser, va dir als franquistes que aquell home que arribava pel camí de dalt, per la roba que portava, segur que era roig, perquè la roba i el barret eren de don Eulogio, que era de la CEDA i l’havien mort els primers dies de la guerra. I van anar-hi un parell de soldats i li van fer dos crits i l’altre suposo que es va espantar i va voler fer marxa enrere i li van disparar allà mateix, abans que pogués veure’l prou bé ningú del poble, tot i que diu que hi va haver algú que va cridar: “Espereu, que no…!”, just quan els soldats disparaven.

Com aquell, en van pelar una dotzena més, però els altres que van pelar eren dels nostres. I els van enterrar tots plegats i ens van dir que no diguéssim a ningú qui era aquell de l’armilla, i que si mai preguntaven de fora què se’n va fer del capellà, havíem de dir que l’havien pelat els rojos, a la primeria de la guerra.

Però ningú no ens va preguntar mai res, fins fa cinc setmanes que van venir els estudiants aquells d’Oviedo i després el Pablo, el periodista de La Patria o com es digui. O sigui que ja ho saben.

Mira que n’era, de toix, el capellà. Podia haver vingut amb una creu, o amb sotana, o si més no avisar que venia vestit d’aquella manera. No. Va ser ingenu fins l’últim dia i s’ho va ben buscar. Déu, si existeix, li hagi perdonat la seva totxesa.

És llàstima que el Prudencio i el Lucinio siguin morts, perquè ells també sabien el que va passar i ho podrien confirmar punt per punt. Ara només quedo jo i no em trobo gens bé. Diu que si encara sóc viu és de miracle.