«Quan vaig entrar a la vida resultà que tot era diferent de com em pensava. Era com si anéssim amb l’ascensor fins al desè pis, i en sortir de l’ascensor resultés que no hi havia desè pis, no hi havia parets, no hi havia terra, no hi havia sostre, no hi havia res. I l’ascensor ja se n’havia anat.»
Nina Berbèrova, El subratllat és meu (títol original rus: Cursiv Moi; trad. Josep M. Güell i Socias), Edicions 62, Barcelona 1995, p. 93.
Un dia va arribar a la Ciutat Perfecta un noi que venia d’un poblet menut de l’altra banda de la frontera. El noi es deia Rudi. O tothom li deia Rudi fins que va arribar en aquella ciutat, ja que quan hi va arribar i li van demanar com es deia...
Bé, de fet no li van demanar res, perquè allà ningú no demanava res, la gent feia cara de pomes agres i tothom anava a la seva, sempre molt decidits i sense perdre el temps. Va ser ell que es va adreçar a una senyora amb ulleres que li va semblar que aparentava un xic més de bona jeia que la resta, i li va dir:
–Perdoneu, senyora, em dic Rodolf, però tothom em diu Rudi. Em podríeu dir, si us plau...?
La senyora va interrompre’l:
–Ifi youi ti appelies Rudolf, ti appelies Rudolf, dere’s no timi per escioqüezze. Wais isti lois?
En Rudi no va entendre gairebé res del que li deia la senyora, però sí que va intuir que la dona devia estar enfadada. Alguna cosa no anava a l’hora. A més, va observar en aquells instants que a més dels ulls de la senyora també el miraven les ulleres, una cosa molt estranya, com si les ulleres fossin uns altres ulls. Va pensar en aquella broma que de vegades se sentia a l’escola: “Quatreülls!”, adreçada a la gent que duia ulleres. Tot això va passar-li pel cap en un segon, perquè va veure que la senyora s’impacientava, i de seguida li va dir:
–Perdoneu-me. Volia saber si..., si coneixeu on pot ser Inge..., Inge, you know?, és que he perdut els pares, my parents, i...
Ella, que per les ganyotes que feia li devia costar un esforç gairebé sobrehumà rebaixar-se a escoltar aquell personatge menyspreable que li parlava en un llenguatge estrafolari i antiquat, el va interrompre, fent un altre esforç encara més sobrenatural per parlar d’una manera prou peregrina perquè aquell vailet inoportú la pogués entendre:
–Si tou perdiut ries hai anar Fiundburieau, Ofeceina Objiecties Perdiuties, OOP, PLÇ-09.
En Rudi continuava mirant fixament les ulleres de la senyora que l’observaven. Ella es va escurar la gola i encara va afegir:
–Si tou viols diri parents kaputi, hai anar Pifliegsxiaftisriat, Ofeceina Orfeis ei Abandionaities, OOA, KR-87. Pier allià.
I feia un gest enèrgic amb el braç, assenyalant una direcció.
«En el fons ja es veu que és bona persona –va pensar en aquell moment en Rudi–, sembla que s’ha entendrit una mica.»
Però la dona va afegir, com si el renyés:
–Jia priou big, priou grandi, um zeu seini Ingei donti existeis, Inge don’t exists, eine? Inge no existeix. Capito? Inventei!
(Dibuix de Joana Mesegué, maig 2006)
En Rudi, que fins llavors s’havia mantingut prou valent, ja no va poder evitar que se li escapés un petarrell de desànim i que els ulls se li entelessin. Va fer muntanya amunt amb els mocs i va serrar les dents per aguantar-se les llàgrimes, però encara va ser capaç de mormolar, quan la senyora ja girava cua:
–Sí, senyora, moltes gràcies, senyora.
I la dona se’n va anar mirant-se el canell, com si mirés un rellotge, i sense dir ni «no es mereixen», ni «bon dia», ni «vagi bé», ni «adéu-siau» ni cap fórmula inútil d’aquestes, ni tan sols allò tan estrany de «vostè les té totes», que ell no havia entès mai per què ho deien determinades persones a la seva mare quan ella els donava les gràcies. De fet, en Rudi va sentir que la senyora, mentre se n’anava, feia com si parlés sola en aquell llenguatge incomprensible: «Didi du vistai tutio, didient du? Nowi eit retiennient neli mezzio delia estrit per aski erkuindigüing! Foir noizing! Uohin çai goeis? Cest all à faiti inioui! Qüelle aninoying! E qüi me payera dis cinqüie minuteis? Wohlain unverischämit, coquein...»
En Rudi ja no va escoltar res més i va començar a caminar cap a l’OOA, seguint les instruccions rebudes. Mentre s’hi arribava, encara una mica trasbalsat per la conversa amb la dona, que havia estat un pèl tensa, va recordar el que li havia dit la mare just abans de morir:
–Rudi, fill meu, aquí no hi tens futur, el teu pare no ens va poder deixar res i jo tampoc no et deixo res. Quan jo no hi sigui, vés-te’n del poble, no et quedis amb la tieta Conxita, que és tan pobra com nosaltres i no et podria donar estudis. He sentit a parlar d’un lloc, a l’altra banda de la frontera, que es veu que en diuen Inge, més enllà de la Ciutat Perfecta, on lliguen els gossos amb llonganisses i les fonts ragen llet i mel...
En Rudi conservava fil per randa a la memòria aquelles paraules tan emocionants, però també recordava orgullós que s’havia mantingut ferm i no havia plorat en sentir-les. Fins i tot li havien vingut una mica les ganes de riure, malgrat la tensió del moment, perquè li va semblar que aquell discurs no feia per a ella, ni tan sols en aquella situació tràgica. Li feia gràcia que la seva mare, sempre tan directa i pràctica, enraonés d’aquella manera tan solemne, tan... rara. De fet, quan la va sentir li sonava que havia llegit una cosa similar no recordava on. Com que tenia molta confiança amb la mare, li ho va dir. I ella va fer:
–Ja ho sé, Rudi, punyeta –perdó..., això tu no ho diguis, eh?–, tens raóóóó. Ja sé que és una manera de parlar una mica tronada, no en facis cas, però pensa que m’estic morint i suposo que és l’emoció: no et vénen les paraules i enxampes la primera fórmula que se t’acut i que vagi bé a la situació. El fet bàsic, doncs –pren-ne nota–, és que després de l’enterrament li diguis adéu a la tieta Conxita, busquis aquest coi de poble que es diu Inge i miris d’instal·lar-te allà amb alguna família que t’hi vulgui. I no t’oblidis d’enviar un «melis» a la tieta Conxita quan hi siguis, eh? Ho has apuntat tot?
Aquella era la seva mare, sí senyora. En Rudi va somriure, ara obertament, en recordar la manera de ser tan decidida d’ella i aquella paraula seva, «melis», amb què anomenava els correus electrònics. Se la va inventar ella, li havia dit un dia. N’estava molt orgullosa, de les paraules que s’inventava.
Encara mig somrient i eixugant-se la galta, en Rudi va arribar de seguida a l’OOA, perquè la conversa amb la senyora de les ulleres havia sigut al KR-84 i l’OOA era només tres KR més enllà, al KR-87. En Rudi era optimista de mena, i ara que s’havia fixat una mica en l’organització bàsica de la ciutat, va veure que les coses eren més senzilles que no semblaven. Es tractava de mirar-se les coses per la banda positiva i de centrar-se en objectius a curt termini. Per tant, si bé el fi últim del viatge s’havia fet fonedís, segur que en aquella OOA podrien ajudar-lo. Estava animat.
L’OOA, a més, era un edifici preciós, molt virolat per dins i per fora, ornat amb tots els colors de l’arc iris tret del verd –allà, de fet, de l’arc de Sant Martí en deien «l’arc de sis colors». En passar la porta d’entrada, on hi havia un tauló d’anuncis amb un cartell que deia que l’edifici formava part del Pla estratègic metropolità i decoratiu de la Ciutat Perfecta, en Rudi es va trobar enmig d’un rebedor enorme. Va anar cap a un taulell que es veia al fons. Rere el taulell, hi havia un senyor davant una pantalla supergegant, molt concentrat. En Rudi va intentar que el salut sonés refiat, decidit:
–Bon dia, senyor...
El buròcrata, un home grassonet de cap rodó molt rapat, ulls prominents, visera i manigots, guarnit amb un vestit gris amb sanefa vermella als camals i a les mànigues, va continuar mirant atentament la pantalla. El Rudi s’hi va fixar. Per la pantalla líquida, de més de setanta polzades, corrien uns personatges que es disparaven els uns als altres amb metralladores, bazuques, canons i altres armes de foc, i es clavaven cops de destral i de maça, i tot era molt fosc i plovia i hi havia un gran estrèpit. La sang esquitxava fins i tot cap a fora, perquè es veu que era una pantalla implementada amb el programa BloodyLiver.
En Rudi va fer una ganyota de fàstic, va pensar «ai, aquests adults» i va tornar a dir, més fort, per si aquell senyor no l’havia sentit:
–Bon dia, senyor!!
El buròcrata va contestar com d’esma, sense mirar en Rudi:
–Buon dia? Verfluxit! Amb est temps fa, damni it? Razzia dei temps! E no podeies esperar qüe passera pantallia, merdie?
En Rudi va respirar alleujat en sentir que l’entenia més bé que a la senyora, renecs al marge, però se’l va mirar una mica desconcertat. Li havia semblat que al carrer hi feia un sol molt maco. I sobre allò de passar pantalla, feia l’efecte que aquell senyor només mirava fixament les imatges, no semblava que hi interactués. Potser ho feia telepàticament?
–Perdoneu, senyor, és que he perdut..., més ben dit, s’han mort els meus pares.
El buròcrata, encara sense mirar-lo, va fer:
–Ja imagin qüe si vèn qüi, no per dir qüe pares molt molt bon de salutie... No soic collione. Ara, si morti, morti, e finit, no pot feri re, no pegari volteis. Qüè més voleis, diaminie?
En Rudi, que gràcies a la conversa amb la senyora de les ulleres ja estava entrenat per enfrontar-se a qualsevol obstacle dialèctic, va contestar amb prou serenor:
–Voldria saber si hi hauria aquí cap casa que m’acollís uns dies, o algun lloc on poder-me estar, almenys aquesta nit... En realitat jo anava a la recerca d’Inge, però ara m’han dit que no existeix...
El buròcrata, com si l’hagués picat un mosquit... o potser, tenint en compte el que mirava, com si de sobte li haguessin arrencat un braç d’una destralada, va deixar d’estar per la pantalla gegant i es va girar cap al Rudi. Li va dir:
–Periò noi, to helli wiz...! prens numèrio?, qüantis anis tu, collione?
En Rudi, molt segur, va contestar:
–Tinc set anys, senyor.
Havien passat pocs dies des que els havia fet i ara quan li demanaven l’edat la deia amb orgull. No era com abans, que només tenia sis anys miserables.
El buròcrata, parlant com si fos un discurs i mirant altra vegada la pantalla, va contestar:
–Donx set anys haureies saber passat ratlia sobres, noi. Leis són leis. Fins cinc anis màcsim. E gent qüe si cansen dels filis, filis collioni, despatxien abans, qüatre e mig o fins e tot qüatre anis. E són seus filis, noi, o sigüi qüe... E encara vegadies criaturies collioni qüe no saben comportar ni casa seva, fan..., com deiuen?, intramiliadures, e a partir tres anis e mix, si greus, sancionien emancipiació forciosa, fuori casa. Certio, perqüe mira qüe buons pares han tractati ben e han donati mengiar e lit de franc durant anis..., tres anis e mix integri, jorni per jorni! E commie paganoi? Fan intramiliadures! Wais soil dais heissien! Bah, on vist? –Va tornar a mirar el noi–. O sigüi qüe set anis, impossebile. Qüe no trebalies, noi collione?
En Rudi, una mica estranyat:
–Treballar? Bé, faig els deures de l’escola i...
El buròcrata, esclafint una riallada:
–Deuries? Esqüola? Deo qüe no existeixies!, encara liocs món qüoses antiqües? Esqüola, pares, Ingie... D’on vèn, noi okseig? Qüine païsi o qüina galàcsia vèn?
En Rudi, una mica desanimat, va dir:
–Sóc de... Bé, és igual, senyor, moltíssimes gràcies per la informació. Adéu-siau, senyor.
El buròcrata:
–Bah, qüoses estranies, for fuqüis seic! Qüi haureia dit, enkaria... Bah, i despréis dieuen qüe qüoses van ben e compliecsen planis brtxccff... jjkg...
El buròcrata va perdre el fil del que deia ell mateix perquè ja s’havia tornat a capficar en la pantalla gegant, que en aquell moment mostrava un homínid amb tres caps d’escurçó i una cua enorme de cocodril que amb un ganivet de carnisser tallava a llenques gruixudes el cadàver d’un altre androide sense cap, amb braços de llamàntol i potes d’estruç i se’n menjava ell mateix uns trossos i altres els llençava a uns porcs salvatges que l’envoltaven i es barallaven sorollosament per cada tall. La sang que vessava de la pantalla arribava ja fins als peus del buròcrata i havia empastifat tota la moqueta.
En Rudi va sortir al carrer, sense saber ben bé què podia fer. Però llavors va veure allà a prop un edifici amb un rètol que deia Hotel HFR 32 i va pensar que potser podria anar a l’hotel. Esclar que... Va ficar la mà a la butxaca, va treure els diners i va concloure que amb allò segurament no en tindria prou, però com que no sabia a quina paret tocar...
S’hi va acostar. Era un edifici que semblava molt nou, un prodigi d’estètica i de tècnica de construcció. No hi havia línies rectes, tot era suau, transparent, aerodinàmic, bionòmic, asimètric, continu, compacte i ergonòmic, un festival de colors amb totes les combinacions cromàtiques... tret del verd.
Quan en Rudi hi va entrar, però, va mirar a una banda i l’altra del rebedor i no hi va veure ningú. Només hi havia al mig una mena de màquina amb una pantalla que feia llumenetes. En Rudi va arrufar el nas. Allò, almenys vist de lluny, semblava una d’aquelles andròmines que hi havia abans al seu poble, que deixaven anar una musiqueta absurda i la gent hi tirava els diners, fins que un dia van reflexionar i gairebé per unanimitat les van cremar totes al mig de la plaça i van reconvertir per a altres usos totes les fàbriques de màquines d’aquelles, que llavors n’hi havia moltes. D’allò feia ja uns quants anys, potser dos o tres, però en Rudi recordava perfectament aquells trastos.
Ara, com que de fet era l’única cosa que hi havia per allà, finalment en Rudi s’hi va acostar, ben decidit, això sí, a no posar-hi ni un duro, per molta musiqueta que emetés aquella cosa. Però no li va demanar diners. La pantalla deia: «Benvinguda / benvingut / benvingudes / benvinguts. Això és la / el consergessa / conserge automàtica / automàtic de l’Hotel HandsFreeReal 32 - HHFR 32. Si voleu una habitació per una nit, pitgeu aquí. Si voleu una habitació per més d’una nit, baixeu demà i torneu a pitjar aquí.»
En Rudi, que s’havia marejat una mica amb el començament del missatge amb tantes «benvingudes» i tants «conserges», va prémer el botó tàctil, just on deia «aquí».
La pantalla va fer «plop», i immediatament es va obrir una caixeta a la panxa de la màquina. A la caixeta hi havia una tarja. En Rudi la va agafar. La tarja era de consistència tova, d’una textura com de plastilina, amb un munt de coloraines, rosa, blau, groc, taronja, violeta, tots llevat del verd, i deia en molts idiomes (anava canviant d’idioma segons la inclinació): «Benvolguda / benvolgut / benvolgudes / benvolguts clienta / client / clientes / clients: Us ha correspost l’habitació 1011. Planta 10, passadís a l’esquerra, número 1011.»
El Rudi es va tornar a mig marejar amb totes les «benvingudes» i tots els «clients». Però quan va acabar de llegir la tarja va dir a la màquina:
–Moltes gràcies.
La màquina no va contestar ni «de res», ni «passi-ho bé» ni cap cosa d’aquestes.
En Rudi estava a punt de demanar a la màquina o de cridar allà al mig quant valia una nit d’hotel i alguna altra cosa important, perquè no sabia com..., però de seguida va veure que al fons del rebedor s’obria la paret i d’enmig de la paret apareixia una porta d’ascensor. Va anar cap a l’ascensor. Quan hi arribava, es van obrir les portes, en Rudi hi va entrar i les portes es van tancar. No hi havia botons. L’ascensor va començar a pujar. En Rudi estava ben admirat de tot el que veia. Va pensar: «Mira, tu, i si és de franc? Tot és una mica estrany, però estan ben organitzats. Segur que són bona gent.» L’ascensor es va aturar, es va encendre una pantalla que deia: «Planta 10, habitació 1011. Recordeu: passadís esquerre, número 1011.» En Rudi va estar a punt de dir «Gràc...», però ho va deixar córrer perquè li va semblar que no seria pràctic i volia adaptar-se al màxim a la cultura dels seus amfitrions, ni que fos de manera provisional.
Va començar a caminar pel corredor esquerre. No hi havia cap número ni cap porta. Només hi havia a banda i banda una barana metàl·lica llisa, de color gris i d’un metre i mig d’alt, tot al llarg del passadís. Més enllà, al fons, sí que semblava que un llum feia pampallugues. En Rudi va sentir un sorollet a l’esquena, es va girar i va veure que la porta de l’ascensor havia desaparegut. Va tenir una mica de por, però va continuar endavant confiant en l’organització fins llavors impecable de tot plegat, i va arribar davant un número 1011 de color vermell molt llampant, que s’encenia i s’apagava, i a la barana grisa, a sota del número, va aparèixer una pantalla amb una ranura a sota: «Benvolguda / benvolgut / benvolgudes / benvolguts clienta / client / clientes / clients de l’habitació 1011: Introduïu dins la ranura la TCMSC i, a continuació, la TQHRARDLH.»
En Rudi, que s’havia saltat les primeres paraules per no tornar-se a marejar, va haver de rellegir el missatge des del començament per assegurar que no s’havia deixat res d’important en la lectura. I no, no s’havia deixat res. «La situació és complicada –va pensar–, vés a saber què pot ser això de SCM... o com es digui, o RQH... uf, que difícil.» Va rumiar una estona. Finalment, va dir en veu alta:
–No tinc MTSCC..., o STMC..., o com es digui, seny... Vull dir, no tinc aquestes coses, només tinc set euros i vint-i-tres cèntims. Suposo que no en tinc prou, però fins ara no he trobat ningú per demanar-ho i...
La màquina va fer com un so plasticometàl·lic, la pantalla es va posar grisa i després va tornar a aparèixer un missatge: «Benvolguda / benvolgut / benvolgudes / benvolguts clienta / client / clientes / clients de l’habitació 1011: Feu el favor d’introduir dins la ranura la vostra Targeta de Crèdit MacroSuperCertificada (TCMSC) i, a continuació, la Tarja Que Heu Recollit Al Rebedor De L’Hotel (TQHRARDLH). Segona oportunitat.»
Ara sí, o sigui, eren targetes. La del rebedor la tenia a la mà, però l’altra, la que s’havia de ficar primer a la ranura, ni idea. Al seu poble hi havia targetes, però només en tenia la gent més gran, i per a coses molt concretes que et podien facilitar la vida en moments molt determinats... com aquest, és clar. Però ell encara no tenia targetes –«ni ganes», va pensar, recordant els maldecaps que havien tingut els seus pares amb les targetes.
En Rudi va mirar a banda i banda del passadís. No hi havia ningú, no hi havia cap porta, no hi havia ascensor. Què podia fer? Llavors es va fixar més en la pantalla i va veure que en un racó, a baix a la dreta, hi havia un botó tàctil amb una paraula que no havia vist fins llavors: «Cancel». Va pensar: si pitjo el «Cancel», no em passarà res, oi? Però mentre hi rumiava, la màquina va tornar a fer el so plasticometàl·lic i va posar-se grisa. Al cap d’un segon, va sortir el missatge: «Tia / tio / ties / tios de la 1011: Foteu els dos plàstics a les ranures. Últim avís.»
En Rudi es va espantar amb aquell missatge, que li va sonar molt amenaçador, i va comprendre que no tenia cap més remei que prémer «Cancel», que li semblava una opció més pacífica que no pas «Últim avís». No fos cas que s’obrís una trampa sota els peus i caigués al fossat dels homes-escurçó-cocodril que tallaven carn... Va prémer de seguida «Cancel», abans no fos massa tard.
Tot d’una, la pantalla es va quedar grisa com la barana, el número 1011 vermell va parar de fer pampallugues i es va apagar, tot va desaparèixer. En Rudi va sentir un soroll sec que venia del fons del passadís, allà on abans hi havia hagut l’ascensor. Hi va anar corrents i, efectivament, hi havia un ascensor, però molt més antic, brut i pudent que abans, com si algú, potser el mateix aparell, s’hagués rascat pertot amb un ganivet rovellat i després hi hagués vomitat o una cosa així. S’hi va ficar, l’ascensor va tancar portes de seguida, gairebé enxampant-li el peu, la cabina va baixar a tota pastilla i fent un munt de grinyols, com si ella mateixa estigués emprenyada, es van obrir unes portes diferents per darrere de l’ascensor, no les mateixes d’abans, i en Rudi es va trobar al carrer.
El noi, que des que havia premut «Cancel» gairebé havia deixat de respirar, per la tensió, ara va esbufegar i va pensar: «Fiu, salvat.»
(Continua.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada