(Ve d’aquí.)
Va decidir que aquella ciutat no li agradava gens, que no era bona per a ell, que allà no se’n sortiria, que eren gent massa avançada, massa sofisticada, massa... complicada. Havia provat d’adaptar-s’hi, però endebades, no se n’havia sortit.
Ara, què podia fer, cap a on anar? Va seure a la vorera. Al cap d’una estona, se li va acostar un gos petaner, que li va ensumar les sabates. En Rudi va sospirar:
–Ai, gos, si fossis capaç d’entendre’m...
El gos petaner va fer:
–I qui t’ho ha dit, que no t’entenc? Tot és possible per al qui creu que tot pot ser.
En Rudi, amb cara de sorpresa però alhora prou content, va exclamar:
–Ostres, un gos filòsof! No deus ser d’aquí, oi, tu?
El gos, amb posat un pèl fatxenda:
–No, sóc de Vallverda.
En Rudi, intrigat:
–Vallverda?
El gos, encara amb aire de superioritat:
–Sí, és un poble normal i corrent, no com..., com això. –El gos ara feia cara de fàstic–. De fet, si saps guardar secrets...
En Rudi, ferm:
–Per descomptat.
Dibuix de Joana Mesegué, maig 2006
Es notava que el gos feia temps que no xerrava amb ningú i en tenia ganes. Va començar a explicar, en to confidencial:
–Ja es veu que tu tampoc no ets d’aquí. És que estic tan avorrit d’aquest lloc que seria capaç de refiar-me dels de l’escorxador municipal, si m’escoltessin. Fixa-t’hi, a mi aquest migdia m’han desterrat a meditar aquí dues hores, com a càstig... per haver-me menjat una botifarra que, ehem, no era exactament meva. I estic del càstig fins als morros. Suposo que m’ho he guanyat, perquè he incomplert una de les regles que hi ha al poble, que diu que els gossos ens podem atipar amb les deixalles dels àpats dels de la teva espècie, però que de vegades ens hem de conformar amb una llauna de menja de gos, que totes tenen el mateix gust metàl·lic, per si no ho sabies. I és prohibit pispar el que no és teu. Avui tocava llauna i mira, no m’he pogut estar quan he vist la botifarra. Però enviar-me aquí...
En Rudi va dir:
–El càstig sembla raonable, no? Només dues hores...
El gos va fer:
–Raonable? Ja es veu que encara no coneixes prou aquest poble. Cinc minuts aquí és per suïcidar-se, és tota una vida.
En Rudi va fer:
–Si t’explico el que m’ha passat...
Però el gos va dir:
–Uf, segur que no saps res. En fi, ara veig que em vaig equivocar, ho reconec, menjant-me la botifarra... –Va callar un moment i va afegir amb posat consirós–: Realment, he meditat i conclòs un munt de coses importants, en aquestes dues hores.
El gos va fer una pausa més llarga. En Rudi estava fascinat i tenia ganes de sentir-li a dir més coses. Però no calia que l’animés, perquè es notava que el gos mateix tenia ganes de continuar enraonant:
–Les altres regles que tinc jo (allà cadascú té regles segons la seva espècie, no com aquí, que tothom és igual) són jugar als llocs indicats, empaitar els passerells i bordar als malfactors (i també de tant en tant als passavolants, si vull, per distreure’m una mica). I ara he entès que és millor estar-me allà tota la vida amb unes quantes limitacions i obligacions que no pas viure ni un minut en aquesta mena de cementiri de plàstic i de cares de jutge, on tothom té la vida solucionada i ningú no necessita res de ningú.
En Rudi, força més animat que quan havia sortit de l’hotel, es va atrevir a dir:
–Tens tota la raó. Jo també fa poca estona que sóc aquí i ja no puc més. I com dius que es diu el teu poble? Vallblava?
El gos va aclarir, pacient:
–Es diu Vallverda, Vallverda de les Muntanyes Verdes, perquè ens agrada recalcar les coses i fer repeticions innecessàries, si són boniques. Per això la gent d’aquí, aquestes lluminàries de la Ciutat Perfecta, no en diuen així, del meu poble, perquè els sembla un nom poc transparent. En diuen la Ciutat Ingènua, o la Ingenuïtat, i fan veure que no existeix perquè els posa nerviosos que tan a prop d’ells hi hagi un INN, un indret no normalitzat, com en diuen despectivament. Bé, de fet, nosaltres col·loquialment també en diem Nuïtat, de Vallverda, perquè ja ens va bé el nom d’Ingenuïtat (allà en general ens va bé gairebé tot, si no ens complica la vida) i ens agrada abreujar les paraules escapçant el començament. I per això d’aquest ermot que ells col·loquialment anomenen la Perfe, nosaltres en diem la Fecta –va fer una altra ganyota de fàstic–. Esclar que ells també en diuen Inge, del nostre poble...
En Rudi no va poder contenir la sorpresa:
–Inge! Inge existeix, llavors!
El gos:
–I és clar que existeix. Ja et dic que jo mateix sóc d’«Inge», com tu dius. I d’aquí a una estona me’n torno cap allà, perquè ja hauran passat les dues hores del càstig i estic fins a les puntes de les orelles d’aquest desert.
En Rudi, com si parlés sol:
–Inge, Inge, he trobat Inge...
El gos:
–En realitat, noi, és un poble ben planer, eh?, no et facis il·lusions. De fet, allò de la botifarra meva demostra que a mi no m’hi lliguen amb llonganisses...
En Rudi, sorprès, recordant la seva mare:
–Ah, doncs m’havien dit que sí.
El gos, estranyat:
–Que sí què?
En Rudi:
–Que als gossos us lligaven amb llonganisses i no sé què de la llet i la mel.
El gos va fer el típic gest d’expert en psicologia i va sentenciar:
–«Que ragen llet i mel...» Sí, ja m’ho sé, això. Són maneres de parlar, noi. La pedagogia, m’entens? –I va fer una cara com de mestre lletrut, arrufant les celles–.
Hi va haver un silenci. En Rudi estava entusiasmat per tot el que havia sentit. Li encantava aquella saviesa tan senzilla del gos. Els ulls li lluïen. De sobte, però, una incògnita els va aombrar una mica. Després de reflexionar un instant, va començar a dir:
–Però al teu poble...
Va aturar la frase i es va aclarir la veu. No estava segur de si seria correcta aquella pregunta que se li havia acudit. El gos el va ajudar:
–Digues, digues. Tranquil, que no mossego.
I va somriure de la manera com ho fan els gossos intel·ligents, o sigui movent la cua, traient la llengua i picant l’ull esquerre.
En Rudi va dir:
–Però al teu poble hi teniu cotxes, devedés, internet i tot això, no? Vull dir, no sou gent antiga, amish o coses d’aquestes...?
Al Rudi, sobretot, li preocupava complir l’encàrrec de la mare, de posar un «melis» a la tieta Conxita dient-li que havia arribat bé. I, de passada, volia escriure altres «melis» a la resta d’amics del seu poble, per explicar-los les aventures viscudes.
El gos va contestar, ara una mica suspicaç:
–És clar, què et penses? El que passa és que els invents són coses que tenim al nostre servei, no manen, no dominen la gent com aquí. Si volem música, ballar, el que sigui, engeguem el lloro i a tot volum. Que vols navegar per internet? Doncs, endavant. Quan volem veure una pel·lícula, anem al cine o ens mirem un devedé, com tothom, amb crispetes i tot, no caldria sinó... Però la gent sap el que vol, no fa les coses per fer-les, ni perquè «ara toca», ni perquè ho diu un aparell.
El gos va callar un moment. De seguida, més reflexiu, va continuar:
–Ara, això sí, allà és de mala educació que et soni el mòbil o la depeà quan ets amb una altra persona. De fet, la gent no porta el mòbil al damunt engegat: l’escolta al seu quarto, o al despatx, o al vàter. Jo el tinc sempre a la canera, no se m’acut mai eixir al carrer amb la pròtesi, quina vergonya que tothom vegi que depens d’un aparell tan irracional. El mòbil el connectes quan hi ets tu sol, llavors mires qui t’ha trucat o t’ha enviat un missatge i li contestes, o no. I així la gent pot respirar i no va tothom amunt i avall amb pressa, pendent sempre de l’agulla dels segons. O sigui, és així amb tot. El primer són les persones i els animals de carn i ossos que tens al costat, i després les màquines. Ho entens?
En Rudi encara no sabia si dir el que volia dir:
–I... saps si a Inge..., vull dir a Nuïtat..., vull dir a Vallgroga...
–Vallveeeerda. Vallverda de les Muntanyes Verdes, recorda-ho. El verd és el color de l’esperança, no ho sabies?
En Rudi va reconèixer:
–No, no ho sabia. I?
El gos:
–Ah, ni idea. Només sé això, que és el color de l’esperança. És una d’aquelles coses que t’expliquen un dia i dius: «Que interessant.» I ja està, ho tens gravat al cervell tota la vida, com un tòpic, però no saps exactament què pot voler dir ni quina influència pot tenir en els teus dies de cada dia. Simplement ho saps i prou.
En Rudi admirava cada cop més aquell gos saberut, i allò del color de l’esperança li havia agradat molt, que els colors volguessin dir coses. Hi pensaria més endavant, que segur que se’n podria treure molt profit. De moment, però, l’urgent era resoldre el dubte que l’aclaparava:
–I a Vallverda, perdona, a Vallverda de les Muntanyes Verdes, saps si hi hauria algú disposat a acollir un..., un amic meu, un noi que conec, que ja té set anys però que...?
El gos:
–Prou, segur que sí. A l’ajuntament se n’ocupen. Pel que jo sé, allà hi ha el Sergi i la Maria, que tenen dos fills si fa no fa d’aquesta edat i sempre diuen que no els vindria d’aquí tenir-ne un altre. I també hi ha la Rosa i el Pep, que no tenen fills perquè em sembla que no podien tenir-ne tot i que en volien, i ara em fa l’efecte que ja se’ls ha covat l’arròs, ja m’entens... I després hi ha la Nessa i l’Ivan, que són els meus amos i són una mica estrictes, ehem, per la manera com m’han castigat, però si el teu amic hi va de part meva... Jo mateix, ehem, sóc adoptat, em van trobar al carrer i em van acollir. Però jo ja venia de bona família, eh? Érem pobres, però honrats.
A en Rudi li van rodolar dues llàgrimes cara avall.
–Calla, calla. Dius que aquesta tarda hi tornes? Puc venir amb tu?
El gos se’l va mirar amb cara de complicitat:
–Ja m’he imaginat que el noi series tu. Eh que sóc llest? És clar que pots venir amb mi. A les cinc en punt sortim. Falten deu minuts. Com te dius?
–Jo em dic Rodolf, però tothom em diu..., em deia Rudi, fins que vaig arribar aquí. I tu?
–A casa em diuen Gos, que allà no ens compliquem gaire la vida i no tenim manies. I Rudi ja m’està bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada