A punta de dia, la petita Rebeca, filla del pescador Jonah, de la tribu de Zabuló, pujava mig sanglotant el turonet que hi ha al costat del poble de Beth-Said, cap a casa el sacerdot, amb un xaiet nounat a collibè. La veritat és que l’animaló ja caminava una mica, però si haguessin anat tots dos a peu haurien trigat massa a arribar-hi.
I ella, després de complir el deure religiós, tan difícil, que li havia encomanat el seu pare Jonah, tenia encara molta feina a fer aquell matí. Havia d’anar tot seguit a portar l’esmorzar als seus germans, que passaven gairebé tota la nit –eixien a les dotze de la nit o a la una, quan ella dormia– pescant al llac. I no es podia endarrerir, perquè Simó tenia un geni de ca l’ample, i quan arribava amb la barca a la riba i no tenia l’esmorzar a punt... tot i que a la petita Rebeca era incapaç de dir-li ni una paraula més forta que l’altra, ni de fer-li cap carassa.
En el fons, pensava la Rebeca, el seu germà gran era un tros de pa: com el gos Xum que tenien a casa, que de tant en tant bordava com un esperitat si algú el molestava o si intuïa un perill, però que era incapaç de fer mal a ningú.
Per això la petita Rebeca duia l’animal a coll, per fer més via, tot i que l’anyell era gairebé de tanta grandària com ella. A la fi, van ser a dalt. El sacerdot Amminadab, fill de Quehat i –no caldria dir-ho– de la tribu de Leví, els va sortir a l’encontre.
–I doncs, petita, què tens? Per què plores? On vas amb el xai?
–És que me l’estimo molt, i em sap greu que estigui destinat al sacrifici...
I li queien llàgrimes grosses cara avall, incontenibles. Era una nena valenta, d’això no n’hi havia dubtes. Plorar, li deia sempre son pare Jonah, no és covard, el que és covardia és no enfrontar-nos amb la realitat quan no ens agrada.
–Però aquest xaiet... No era la vostra ovella quartada que li dieu la Mol·lah, aquella que teníeu tan grossa, la que estava prenys?
–Sí.
–I la Mol·lah no havia tingut un be, ja?
–Sí, el primer. Aquest és el segon.
–Llavors, per què el portes al sacrifici, si és el segon? Només cal portar al temple els primogènits.
–Perquè el primer be va sortir esguerrat i va dir el pare que no es podia pas oferir, que ho diu el Llibre, que a Déu només se li han d’oferir víctimes perfectes. De fet, el pobrissó es va morir tot sol al cap d’uns dies i...
La nena va tornar a esclatar en sanglots.
El sacerdot va rumiar una mica. Era un home de mitjana edat, uns quaranta anys, ni jove ni gran, sever pel que fa al compliment estricte de la Llei però alhora capaç de trobar sortides assenyades als problemes continus que plantejava la prolixitat de les normes donades pel Senyor Jahvé a Moisès, més de mil anys abans, al desert del Sinaí. A la fi va parlar.
–Mira, Rebeca, li diràs al teu pare Jonah el següent: «El que Déu vol sobretot és el sacrifici del cor. I en el vostre cas, ja l’heu ofert i de sobres. O sigui que el xai és vostre.»
La cara de la nena es va il·luminar com només de vegades passava a l’enorme llac de Gennesaret, el seu mar de Galilea, quan de sobte, en una nit negra i pesada, s’obrien els núvols i baixava la lluna plena al bell mig de l’aigua. Va abraçar el xaiet amb força.
El sacerdot va afegir:
–A veure, Rebeca, digues el que t’he dit que has de dir al pare.
La nena es va eixugar les llàgrimes. Va parlar molt seriosa, solemne, com qui repeteix paraules sagrades:
–Li haig de dir: «Pare, el sacerdot diu: “El que Déu vol sobretot és el sacrifici del cor, o sigui que el xai és vostre.” Això diu el sacerdot del temple, pare.»
–Molt bé, petita Rebeca. Vés en pau.
