No, no és un acudit. Ni una broma macabra. L’he vista de debò, i encara no sé per què. Vull dir que no estic malalt ni em funciona res a la biorxa, almenys que jo sàpiga, i mira que cada any vaig a cal metge a fer la revisió perquè em mirin de dalt a baix, que ja se sap que a partir dels 40...
El metge que he consultat no és que s'hagi espantat quan li he explicat com havia anat la cosa, perquè els metges han sentit a parlar de gent que ha “tornat”, sobretot els cirurgians i els que es dediquen a malalts terminals o a cures intensives, però diu que no havia vist mai un cas com el meu: algú que, lúcidament, sanament, ha vist la mort de cara com qui saluda un conegut qualsevol, i al cap d’una estona, ben poca estona, el temps just de recuperar-se de l’ensurt, hi és per explicar-ho amb tots els ets i uts.
Han estat, en la meva percepció, pocs segons. Potser ni això, dècimes de segon. Però quina vivència més intensa, us ho asseguro. Si sembla mentida...! I us sonarà a una cançó d’aquelles que expliquen els xerrameques enfadosos, que volen fer-se escoltar. No, mireu, m’ha costat molt fer aquest pas de compartir la vivència.
I ha anat de debò, us ho prometo. No m’havia passat mai res de semblant, no era un malson, i no crec que em passi mai més... fora del dia que m’arribi de debò. Bé, de debò em penso que ja ho era, vull dir el dia que m’arribi de manera definitiva.
I quan us arribi a vosaltres el moment, llavors, n’estic ben segur, en tinc total certesa, direu: aquell home tenia raó, és tal com ens ho va explicar. Perquè l’he vista, no pot ser cap altra cosa.
És molt ràpid, ja us ho he dit, són dècimes de segon.
Ja ho deveu haver sentit a dir, que en el més enllà no hi ha temps. És ben cert. Com és que no hi hagi temps, no ho puc pas explicar. Només pinzellades. Pinzellades com que jo hi era però no tenia cos, ni el trobava a faltar, ni pensava que n’hagués de tenir. Era lluny, molt lluny, en una mena d’estratosfera, però sense sensació d’estar lluny de res proper ni estimat.
No em sentia foraster, no trobava res a faltar. No em sentia com quan has viatjat lluny de casa i t’has perdut, voluntàriament o no, en un indret de l’altra punta del món. Era jo mateix i tot el que jo estimo, però d’una manera misteriosa. De fet, ni tan sols m’he sentit estrany, com dient, què passa aquí? No, tot era ben natural. Les preguntes només me les he fetes després.
I era jo, tot jo, i hi havia un món que és el nostre món, com separat de mi, com lluny, però no lluny físicament, o lluny de la manera com el veuen els astronautes, no. Lluny psicològicament, allunyat, com si jo fos indiferent en aquell món, com si jo mateix no en formés part. I era com un viatge, tenia sensació de desplaçament.
Has vist una llum blanca i diàfana?, m’han demanat. No, no he vist cap llum especial. Tampoc no m’he sentit impel·lit a mirar res, jo. Ni a ensumar, ni a escoltar, ni a tocar, ni a tastar... No era com quan arribes, en la realitat o en somnis, en un lloc estrany i alhora meravellós, que has de deixar anar els sentits per amarar-te de tot el que tens al teu voltant. No. Simplement, jo “era”, vull dir que “jo” hi era, que era jo amb la consciència absoluta i nítida de ser jo, i que tenia pau.
“Hi” era, dius? Era un indret concret? No ho sé, crec que no. No hi havia “on”, ni “quan”, ni “què”. Només un “qui” –jo– i un “com” –plaent. Un “com” rar, si voleu, però no rar en el sentit que em produís estranyesa, sinó en el sentit de diferent. O sigui, gratificant i desconegut, però sense sensació de cosa rara. Un “com” allunyat de l’ordinari, però no desarrelat. Perquè el “com” d’alguna manera era jo mateix. El “qui” i el “com” érem una mateixa cosa.
I pot ser, una mena de cel per a tu sol? No, jo crec que no, que el cel no pot ser així, al cel hi ha d’haver gent. Devia ser una situació intermèdia. No hi va haver “temps” per “arribar” enlloc, si es pot dir així. Ja he dit que em feia l’efecte d’un viatge. No, viatge és massa prosaic. Com un desplaçament? Tampoc, però s’hi acosta més, la paraula no se’m fa tan estranya. Una mena de transició, com quan... Com quan passes d’estar adormit a estar despert, aquells instants? No, no és això, tampoc, perquè quan et despertes d’un somni plaent la sensació és més aviat desagradable, com si t’arrenquessin d’un paradís. Però potser s’hi acosta, és clar que a l’inrevés: com si poguessis ser conscient de l’entrada en un somni agradable.
No ho sé, perdoneu-me, no em ve al cap res que sigui més gràfic.
Fos el que fos, però, l’experiència no va arribar fins al final. No perquè jo no volgués, sinó perquè es va acabar. Jo, en allò, ni volia ni no volia. Simplement hi era, “hi anava”. Per això no hi havia ningú més, sinó que hi era jo sol perquè era jo qui “hi anava”. Si hi hagués “arribat”, suposo que ara no seria aquí explicant-vos-ho.
T’hi portaven? No, no tenia sensació que m’hi portés ningú, però sí que “el viatge” no l’havia decidit jo.
Pensaves en algú? No ho sé, no me’n recordo. Però vull creure que sí, perquè era feliç, ja ho he dit, i segur que d’alguna manera duia amb mi la gent que estimo, la gent que he estimat i també la gent que m’estima sense que jo ho sàpiga. I potser no hi pensava un per un, però no tenia la sensació d’haver-los perdut per sempre, sinó, un altre cop, la sensació d’estar lluny i alhora a prop de tot i de tothom.
Una experiència extrasensorial? Ni idea. Es poden induir, aquestes experiències? No ho crec. Jo després ho he intentat, he mirat de representar-me allò, i no me n’he sortit. Ja fa dies que vaig trobar-me “dins” aquella “mort”, que vaig ser-hi, i estic convençut que no depenia de mi.
Suposo que no depèn d’un mateix. Cal que t’hi portin. I m’imagino que no ho has de desitjar, tampoc, perquè jo no ho havia desitjat mai. Alguna cosa em diu que si ho cerques no ho trobes. Encara més: si vas a buscar-ho, i ho aconsegueixes, em penso que la sorpresa pot ser d’allò més desagradable, una experiència terrible, negra, trista, dolorosa, buida.
La mort que jo he vist, intueixo, deu ser la dels que la saben esperar.
No em feu cas, que no ho sé explicar més bé. Rellegeixo el que he escrit i penso: no té res a veure, era diferent. I em sap greu, perquè a còpia de voler explicar-ho, de voler recordar-m’ho a mi mateix, sé que de mica en mica s’aniran perdent els contorns més precisos del record i tot es limitarà a paraules buides i pobres, sense suc ni bruc, sense substància, i em semblarà tot plegat una martingala, un muntatge de la imaginació, una vivència onírica convencional o un mal sermonet.
Per això ho escric, per no perdre-ho del tot, perquè ara han passat només uns dies i ja es comença a desdibuixar el record, ja sembla cada cop més irreal.
I no va ser irreal, us ho asseguro, va ser positivament, radicalment, una experiència viva. Jo la vaig viure, hi vaig ser. Ho escric ara perquè almenys conservaré això que he escrit, que ja sé que no és el que va passar, però sí que és el que en puc salvar avui, ara com ara. Demà ja serà tard.
Una mena de somni? Potser sí, potser ha sigut només un somni... Un somni de segons, de dècimes de segon, i sense adonar-me que era somni? Pot ser que hagi estat amb la mort en una mena de somni? Potser sí, però us asseguro que l’he vista.
I em van venir unes ganes boges d’explicar-ho, de compartir-ho. I això no passa amb els somnis, em sembla. Els somnis, tot sovint fa vergonya explicar-los. Això que dic aquí és diferent, i només s’entén que tingui ganes de compartir-ho perquè és com si hagués descobert uns tresors tan pròdigs i exuberants que estigués convençut que podrien sadollar els desigs de tota la gent que conec, tota, i encara en sobrarien.
Sí, hi ha tresors per a tothom.
Quina llàstima que no sàpiga explicar-ho més bé.
