dissabte, 12 d’octubre del 2013

He vist la mort


No, no és un acudit. Ni una broma macabra. L’he vista de debò, i encara no sé per què. Vull dir que no estic malalt ni em funciona res a la biorxa, almenys que jo sàpiga, i mira que cada any vaig a cal metge a fer la revisió perquè em mirin de dalt a baix, que ja se sap que a partir dels 40...

El metge que he consultat no és que s'hagi espantat quan li he explicat com havia anat la cosa, perquè els metges han sentit a parlar de gent que ha “tornat”, sobretot els cirurgians i els que es dediquen a malalts terminals o a cures intensives, però diu que no havia vist mai un cas com el meu: algú que, lúcidament, sanament, ha vist la mort de cara com qui saluda un conegut qualsevol, i al cap d’una estona, ben poca estona, el temps just de recuperar-se de l’ensurt, hi és per explicar-ho amb tots els ets i uts.

Han estat, en la meva percepció, pocs segons. Potser ni això, dècimes de segon. Però quina vivència més intensa, us ho asseguro. Si sembla mentida...! I us sonarà a una cançó d’aquelles que expliquen els xerrameques enfadosos, que volen fer-se escoltar. No, mireu, m’ha costat molt fer aquest pas de compartir la vivència.

I ha anat de debò, us ho prometo. No m’havia passat mai res de semblant, no era un malson, i no crec que em passi mai més... fora del dia que m’arribi de debò. Bé, de debò em penso que ja ho era, vull dir el dia que m’arribi de manera definitiva.

I quan us arribi a vosaltres el moment, llavors, n’estic ben segur, en tinc total certesa, direu: aquell home tenia raó, és tal com ens ho va explicar. Perquè l’he vista, no pot ser cap altra cosa.

És molt ràpid, ja us ho he dit, són dècimes de segon.

Ja ho deveu haver sentit a dir, que en el més enllà no hi ha temps. És ben cert. Com és que no hi hagi temps, no ho puc pas explicar. Només pinzellades. Pinzellades com que jo hi era però no tenia cos, ni el trobava a faltar, ni pensava que n’hagués de tenir. Era lluny, molt lluny, en una mena d’estratosfera, però sense sensació d’estar lluny de res proper ni estimat.

No em sentia foraster, no trobava res a faltar. No em sentia com quan has viatjat lluny de casa i t’has perdut, voluntàriament o no, en un indret de l’altra punta del món. Era jo mateix i tot el que jo estimo, però d’una manera misteriosa. De fet, ni tan sols m’he sentit estrany, com dient, què passa aquí? No, tot era ben natural. Les preguntes només me les he fetes després.

I era jo, tot jo, i hi havia un món que és el nostre món, com separat de mi, com lluny, però no lluny físicament, o lluny de la manera com el veuen els astronautes, no. Lluny psicològicament, allunyat, com si jo fos indiferent en aquell món, com si jo mateix no en formés part. I era com un viatge, tenia sensació de desplaçament.

Has vist una llum blanca i diàfana?, m’han demanat. No, no he vist cap llum especial. Tampoc no m’he sentit impel·lit a mirar res, jo. Ni a ensumar, ni a escoltar, ni a tocar, ni a tastar... No era com quan arribes, en la realitat o en somnis, en un lloc estrany i alhora meravellós, que has de deixar anar els sentits per amarar-te de tot el que tens al teu voltant. No. Simplement, jo “era”, vull dir que “jo” hi era, que era jo amb la consciència absoluta i nítida de ser jo, i que tenia pau.

“Hi” era, dius? Era un indret concret? No ho sé, crec que no. No hi havia “on”, ni “quan”, ni “què”. Només un “qui” –jo– i un “com” –plaent. Un “com” rar, si voleu, però no rar en el sentit que em produís estranyesa, sinó en el sentit de diferent. O sigui, gratificant i desconegut, però sense sensació de cosa rara. Un “com” allunyat de l’ordinari, però no desarrelat. Perquè el “com” d’alguna manera era jo mateix. El “qui” i el “com” érem una mateixa cosa.

I pot ser, una mena de cel per a tu sol? No, jo crec que no, que el cel no pot ser així, al cel hi ha d’haver gent. Devia ser una situació intermèdia. No hi va haver “temps” per “arribar” enlloc, si es pot dir així. Ja he dit que em feia l’efecte d’un viatge. No, viatge és massa prosaic. Com un desplaçament? Tampoc, però s’hi acosta més, la paraula no se’m fa tan estranya. Una mena de transició, com quan... Com quan passes d’estar adormit a estar despert, aquells instants? No, no és això, tampoc, perquè quan et despertes d’un somni plaent la sensació és més aviat desagradable, com si t’arrenquessin d’un paradís. Però potser s’hi acosta, és clar que a l’inrevés: com si poguessis ser conscient de l’entrada en un somni agradable.

No ho sé, perdoneu-me, no em ve al cap res que sigui més gràfic.

Fos el que fos, però, l’experiència no va arribar fins al final. No perquè jo no volgués, sinó perquè es va acabar. Jo, en allò, ni volia ni no volia. Simplement hi era, “hi anava”. Per això no hi havia ningú més, sinó que hi era jo sol perquè era jo qui “hi anava”. Si hi hagués “arribat”, suposo que ara no seria aquí explicant-vos-ho.

T’hi portaven? No, no tenia sensació que m’hi portés ningú, però sí que “el viatge” no l’havia decidit jo.

Pensaves en algú? No ho sé, no me’n recordo. Però vull creure que sí, perquè era feliç, ja ho he dit, i segur que d’alguna manera duia amb mi la gent que estimo, la gent que he estimat i també la gent que m’estima sense que jo ho sàpiga. I potser no hi pensava un per un, però no tenia la sensació d’haver-los perdut per sempre, sinó, un altre cop, la sensació d’estar lluny i alhora a prop de tot i de tothom.

Una experiència extrasensorial? Ni idea. Es poden induir, aquestes experiències? No ho crec. Jo després ho he intentat, he mirat de representar-me allò, i no me n’he sortit. Ja fa dies que vaig trobar-me “dins” aquella “mort”, que vaig ser-hi, i estic convençut que no depenia de mi.

Suposo que no depèn d’un mateix. Cal que t’hi portin. I m’imagino que no ho has de desitjar, tampoc, perquè jo no ho havia desitjat mai. Alguna cosa em diu que si ho cerques no ho trobes. Encara més: si vas a buscar-ho, i ho aconsegueixes, em penso que la sorpresa pot ser d’allò més desagradable, una experiència terrible, negra, trista, dolorosa, buida.

La mort que jo he vist, intueixo, deu ser la dels que la saben esperar.

No em feu cas, que no ho sé explicar més bé. Rellegeixo el que he escrit i penso: no té res a veure, era diferent. I em sap greu, perquè a còpia de voler explicar-ho, de voler recordar-m’ho a mi mateix, sé que de mica en mica s’aniran perdent els contorns més precisos del record i tot es limitarà a paraules buides i pobres, sense suc ni bruc, sense substància, i em semblarà tot plegat una martingala, un muntatge de la imaginació, una vivència onírica convencional o un mal sermonet.

Per això ho escric, per no perdre-ho del tot, perquè ara han passat només uns dies i ja es comença a desdibuixar el record, ja sembla cada cop més irreal.

I no va ser irreal, us ho asseguro, va ser positivament, radicalment, una experiència viva. Jo la vaig viure, hi vaig ser. Ho escric ara perquè almenys conservaré això que he escrit, que ja sé que no és el que va passar, però sí que és el que en puc salvar avui, ara com ara. Demà ja serà tard.

Una mena de somni? Potser sí, potser ha sigut només un somni... Un somni de segons, de dècimes de segon, i sense adonar-me que era somni? Pot ser que hagi estat amb la mort en una mena de somni? Potser sí, però us asseguro que l’he vista.

I em van venir unes ganes boges d’explicar-ho, de compartir-ho. I això no passa amb els somnis, em sembla. Els somnis, tot sovint fa vergonya explicar-los. Això que dic aquí és diferent, i només s’entén que tingui ganes de compartir-ho perquè és com si hagués descobert uns tresors tan pròdigs i exuberants que estigués convençut que podrien sadollar els desigs de tota la gent que conec, tota, i encara en sobrarien.

Sí, hi ha tresors per a tothom.

Quina llàstima que no sàpiga explicar-ho més bé.

divendres, 22 de febrer del 2013

Que mori el Mussol!



«El defensa central avança, ben enganxada la pilota als peus, que més sembla que volin que no que corrin. No se li separa la pilota ni mig metre de les botes. Un, dos, tres, quatre contraris han estat rifats. Aquesta arrencada del defensa central, com aquelles arrencades d’Uwe Seeler, venia de molt enrere. Falten dos minuts perquè acabi el partit i anem empatats. Ens calen els dos punts com sigui. Dos defenses contraris vénen ara a tancar-li el pas, un en diagonal i l’altre pel costat. Potser esperen un nou malabarisme. Però el defensa central no s’espera més. Xuta amb força, a més de 30 metres de la porteria... No, 30 no, això ja ho han fet altres, almenys 40! Dispara molt fort. És un xut ben preparat. El peu esquerre ancorat, al costat de la pilota que corre, al mateix temps que el dret, des de molt enrere, de dalt a baix i amb estil perfecte, dispara amb una gran força. Toca bé la pilota, una mica per la part de sota, amb l’empenya. La pilota, que corria per l’herba, ja anava aixecada uns mil·límetres de terra, i això fa que el xut sigui brodat. Surt disparada, de baix a dalt, rectilínia, cap a porta. És imparable. Va, va, va... va directa a l’escaire! El temps s’atura, torna enrere, ralentitzant la imatge gloriosa. La pilota ha entrat... Però ara veig que no hi ha ningú a la graderia. No ho ha vist ningú! No hi ha públic! Sóc al camp de futbol del barri on jugo els diumenges a la tarda amb els amics, i estem sols. Si fos en un estadi –el Camp Nou, el del Barça!–, cent mil veus aclamarien el gol, i l’esclat dels flaixos, i l’ombra fugaç, entre la gentada, de la Sònia, que em dedicaria el millor somriure... No, quina vergonya, tanta gent. Millor que torni al camp del barri. Total, el clamor m’estimo més sentir-lo per dins. La Sònia sí, la Sònia que miri de reüll. Repetició de la jugada... Potser avui em sortirà el partit de la meva vida. M’han passat la pilota. Sóc el defensa central. Falten només dos minuts. Avanço. Un, dos, tres, quatre contraris que deixo enrere. Una altra vegada queda ralentitzada la jugada del xut, la pilota que surt, centímetre rere centímetre, rectilínia cap a la porteria i entra per l’escaire. Entra una altra vegada. Bah, quina bestiesa... Però quin gust! Un cop més, va: sóc el central...»

El Màrius deu haver posat els ulls blancs. Fa un moviment brusc, involuntari. El altres es giren. Li puja el color a la cara. El Màrius no vol mirar ningú. Quina vergonya... Què deu pensar la Sònia?

«La fotosíntesi...»

«Quantes vegades he llegit aquest títol?», pensa el Màrius.

Fa un munt de temps, el batxillerat era de sis anys. El Màrius estudia tercer. Són les 11 del matí; no, encara no, són tres quarts i cinc d’11 de dimarts 16 d’octubre. No ha vingut la profe de socials i fins a dos quarts de dotze el Mussol –li diuen així perquè s’imaginen que no dorm a la nit, perquè durant el dia...– ha vingut a vigilar l’estudi. Vigilar! L’estudi el tenen obligatori el dijous, però el Mussol ja ha avisat que dijous la senyora Lluïsa, la profe de socials, recuperaria la classe d’avui. La Lluïsa és simplement la Nova, perquè acaba d’arribar a l’escola i mentre no se li trobi un renom més apropiat... El Mussol, el Ferrer, està com sempre, amb les parpelles caigudes. Sembla, com sempre –què deu fer aquest bon home a les nits, potser té insomni?–, que dorm com un tronc.

El Màrius, el tímid, el Timi li diuen els amics, pensa que és el típic moment que al Xavi se li acudirà una de les seves (amagar-se en un armari i imitar un gat escaldat, llençar un guix o un avió a la taula del profe, fer un crit espantós...)

–GORK!

El crit del Xavi ha estat ràpid. El Mussol s’ha espantat de valent. Ja hauria d’estar acostumat als crits del Xavi, però no. S’ha espantat molt. El Xavi ha après a fer aquests crits horrorosos i secs, ràpids, mig rot mig rugit, des del curs passat, que ja venia el Mussol, també anomenat Comodí, a substituir els profes que faltaven. Al Mussol li diuen també el Parpes, per allò de les parpelles caigudes. Parpelles tancades, gruixudes i amples, peludes. Es veuen enormes com una persiana des dels pupitres. El Mussol, el Comodí, el Parpes...

–Qui ha sigut?

No s’alçarà pas el Xavi, és clar!

S’aixequen, gairebé al mateix temps, amb aire divertit l’un i amb cara de circumstàncies l’altra, el Pepe i la Mònica. La Moni és la nòvia del Pepe.

El Mussol va a... Ha obert la boca, sense control, per dir alguna cosa segurament forta. I se li ha escapat una bona dosi de bava, que tenia guardada allà de l’estona tan plàcida que devia estar passant feia un minut. Ja no riu ningú, que el moment és solemne i perillós, ja ho comentarem després al pati. Però amb el Pepe i la Moni s’han aixecat també el Tito, el Xavi –que no vol quedar-se fora del que pugui passar, ell s’apunta a totes–, el Timi, la Sònia i la Marta. I de seguida la resta, tota la resta... excepte el Guillermo Luis, el Nene.

El Pepe comença:

–Hem sigut tots, senyor Ferrer, que ho hem fet al mateix temps, i per això ha sortit tan fort, però sense voler. Tots menys el Guillermo Luis, és clar. (El Pepe no ha mirat enrere, on seu el Guillermo Luis, però sap positivament que el Nene no es deu haver aixecat.)

En Guillermo Luis protesta fent una ganyota de menyspreu, de suposat domini. Però ningú no se’l mira. El Pepe ha dit allò de “menys el Guillermo Luis” amb un evident sarcasme.

Se sent una sonora bufetada, sonoríssima, però el Pepe aguanta estoic. Quan el profe ha passat, el Pepe fa una mirada ràpida al Xavi, com dient-li que n’hi deu una. Xavi el mira com demanant-li perdó. La Moni tremola.

Als del fons, i sobretot a les nenes, els llueixen els ulls de por, de compassió... i d’admiració. Tothom continua dret excepte el Nene, que fa cara de fastig.

El Mussol sembla que tenia preparada almenys una altra bufetada, però el venç el desconcert d’aquell comportament inusual dels xavals, un comportament que no ha llegit en cap llibre. Li diu al Pepe que després parlarà amb ell. No, després no, demà. Ara el Pepe se’n va cap a casa, amb una nota per als pares. I la Moni també.

El Mussol es posa a redactar els breus missatges. Se sent la veu del Xavi.

–N’haurà de fer una altra còpia, perquè jo també me’n vaig.

–Que en siguin quatre!, diu agressiu el Tito.

–Ens en anem tots!, se sent un clamor.

Els nanos envolten la taula del profe, que des del «Qui ha sigut?» no ha obert més la boca excepte per dir al Pepe que se n’anava cap a casa amb una nota per als pares i que demà en parlarem.

En Guillermo Luis, el Nene, no sap què fer al seu seient. S’ha quedat sol a l’aula. Tothom és damunt la tarima.

I el Màrius es posa a somiar una altra vegada, ara al voltant de la taula del profe. Imagina que participa en una manifestació pel carrer, i es veu portant una pancarta reivindicativa i fent una gran cridòria, amb un megàfon, a la capçalera de la concentració. El Màrius és el que més crida... Crida tant que els altres li diuen que calli.

–PLAF!, la segona bufetada del dia.

La segona bufetada, sonora com la primera o més, els ha fet callar tots de cop. Bé, ja havien callat uns instants abans. La bufetada ha estat per al Màrius, és clar. Feia mig minut que s’havia quedat sol cridant a tot drap:

–Mori el profe, mori el Mussol!!