Ja feia dies que tenia ganes d’anar-hi, després de sentir a parlar tant de l’Esvoranc del Carmel. Esvoranc, Esvoranc... La primera impressió, pel nom, és com de por, no? Sona a devorar. I es veu que sí, que devorava cases i veïns. Això em sembla que ha dit la tele, oi?, que s’empassava els edificis de viu en viu, amb gent i tot. L’Esvoranc, doncs, era una bèstia viva? No m’ho podia creure. Per mi allò devia ser el muntatge d’algun aprofitat, que havia decidit fer cau i net de la Zona per algun motiu fosc. Calia esbrinar-ho. Jo, de primer, volia saber què era un Esvoranc i, sobretot, com era aquell del Carmel, tan famós.
M’hi he acostat de nit, perquè ja m’havien avisat que de dia no deixaven entrar a la Zona, que l’Esvoranc estava envoltat de mesures de seguretat. De nit també hi fan guàrdies, però es veu que des de fa uns dies s’han relaxat, perquè gairebé ja no s’hi veuen tafaners i la majoria de veïns estan acceptant les indemnitzacions i compensacions que els han ofert i han començat a traslladar-se cap a altres habitatges, o bé d’altres barris o bé del mateix Carmel però lluny de la Zona Maleïda per l’Esvoranc.
He hagut de passar només dos controls sense que em veiessin: en un hi havia un parell de mossos, un que mirava cap a l’altra banda i el segon que semblava adormit. L’altre control, més perillós, era una mena de sometent sindical, amb fusells i bastons. Allà sembla que ningú no es refia de ningú. He hagut de fer una volta complicada per un carreró sense sortida que hi havia una mica abans i després per unes clavegueres, per saltar-me aquest segon control.
Fora d’on són els controls, no es veu cap més llum. Els fanals del barri són apagats, de manera que es tracta de fugir de la llum si vull que l’expedició tingui èxit.
Quan m’acosto a la Zona on segons els diaris hi ha d’haver l’Esvoranc ha passat una cosa... La nit, fins llavors tan fosca –més que bruna, negra–, s’ha aclarit un pèl. M’he aturat. M’hi veia més que abans, sens dubte. He mirat el rellotge. Són les dues, no pot ser. Una claror rara, com un Núvol de Llum, no ho sé... taronja?, rosat? El Núvol, la Llum, el que fos Allò, venia d’allà davant, de la Zona. He continuat avançant, però molt a poc a poc, tot i que m’hi veia més que abans. I si és un altre control? No, no és llum de lot, no és una llum artificial. Ara sembla blava. I si..., no podria ser un núvol tòxic? No, no fa pudor... I és una Llum tan atractiva... Sí que fa olor, però és una olor... com de crusants acabats de fer? Si hi hagués alguna Cosa Verinosa per allà –ara el Núvol és verd–, bé hi haurien posat uns controls més ferms i barreres i tanques perquè ningú no s’hi acostés, no? I si...?
Ja no puc fer marxa enrere. La curiositat és més forta que l’instint de supervivència. El Núvol de tres o quatre tonalitats delicades, atractiu, surt de l’Esvoranc, sí. I fa molt bona olor, olor de pastisseria a la matinada. Però, calla... no se senten veus, també?
Ja sóc al costat mateix de l’Esvoranc i ara entenc per què se n’havia parlat tant, per què havia portat tant d’enrenou, per què... És com de dia. Un dia perfumat, amb un Fum Lluminós de tots els colors, una Boira Deliciosa feta de flaire de fruita fresca, de pasta de dents i de colònia, i sobretot d’olor de brioix i confitura. Confitura com la de la meva mare, que fa molt temps que no he pogut tastar. És una Calitja d’Eucaliptus i Menta que aclareix la mirada i refresca els narius i la gola i destapa les orelles. Totes les olors bones de l’univers, però sense embafar. Del marge de l’Esvoranc s’entrelluca la copa d’una palmera, envoltada pel Núvol de Coloraines. I se senten rialles llunyanes... compassades, elegants, encomanadisses, retalls de converses seductores. Veus com de festa, però no de festa esbojarrada, de petes i crits i música a tot drap –això m’hauria fet desistir d’apropar-m’hi, ja no hi hauria Misteri–, sinó remor de confidències i silencis i conversa distesa, de festa d’amics, de celebració amb els més íntims, de somriures francs i despreocupats.
No m’ha fet gens de por llençar-me daltabaix, de cap.
El Núvol de Colors m’acull amb braços de cotó i em fa baixar molt a poc a poc, però molts metres, molta estona, molt endins de la terra. Hem passat de seguida el túnel del metro que ha fet vessar tanta tinta –ingenus, mira que pensar-se que era el metro–, hem continuat baixant quilòmetres... se m’ha fet llarg, però alhora entretingut. Estava impacient per arribar a baix, però assegut al Núvol s’hi estava prou bé. No notaves com passava el temps. La música era desconeguda però deliciosa. Les parets de l’Esvoranc són cada dues o tres hores d’entrepans petitons de deu mil gustos, de plats de pasta i pizzes acabades de fer i de xocolata desfeta, de nata i maduixes, de caramel fos, i també hi ha cervesa i vi ranci. La resta del temps, sempre hi trobes fruita fresca a l’abast de la mà, caramels i llamins d’aquells sintètics tan bons, que a casa en diem llepis, i la mirada s’entreté en tota mena de flors i plantes de jardí i en bestioles inofensives que juguen unes amb altres. Al Núvol també m’acompanya un gosset menut, que em tracta com si em conegués de tota la vida i em fa festes.
Al cap de cent o dos-cents anys arribem a baix de tot. Quines ganes tenia d’arribar-hi. S’estava molt bé en aquella mena d’ascensor tou, i amb el menjar, i el vi ranci, i el gosset, però jo volia alguna cosa més. Sobretot volia estar amb algú i volia veure gent i xerrar i escoltar. Hi ha, al terra, una catifa gruixuda i interminable. Veig que tinc els peus descalços. Penso: calla, t’han descalçat perquè puguis assaborir la morbidesa de l’alfombra. També, en mirar-me els peus, veig que duc pijama. Per estar més còmode, penso. Al fons, em sembla reconèixer veus i figures de polítics de tots els partits, de responsables d’organismes públics i semipúblics, i d’arquitectes, constructors i enginyers de camins. Faig una ganyota de contrarietat, però penso: bé hi deu haver més estances, segur que sí. Una Veu Melodiosa em fa: –Senyor Neri? No veig ningú, però davant meu hi ha un Llibre Obert, i la Veu Dolça, molt misteriosa, sens dubte femenina però ensems imposant, continua parlant: –Vol signar ací? Hi ha, al capdamunt del full de l’esquerra del Llibre Obert, aquest text: “El sotasignat es compromet a no explicar a ningú el que ha vist ni el que veurà a l’Esvoranc del Carmel.” Al capdamunt del full de la dreta hi diu: “El sotasignat no es compromet a res sobre el que ha vist ni el que pot veure a l’Esvoranc del Carmel.” He mormolat: sóc periodista, no puc signar a l’esquerra. Crec que he arribat a agafar la ploma de paó i he fet el gest de començar a signar al full de la dreta, però llavors tot ha desaparegut.
Escric just l’endemà de l’Experiència Extraordinària i suposo que tothom pensarà que és del tot impossible, un somni. És lògic que ningú no em cregui. Però jo ho he vist, ho he olorat i ho he sentit. Sé què ha passat al Carmel i per què es parla tant de l’Esvoranc. Ho sé del cert. I en tinc la prova: el pijama encara em fa flaire de crusant amb confitura, la mateixa olor de la confitura casolana que feia la meva mare, que es va morir fa anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada