dilluns, 10 d’octubre del 2011

Em fa por que em diguin que no

Hi havia una cosa que m’amoïnava molt que eren les negatives, els refusos, quan em pensava que em dirien que sí i em deien que no i no podia explicar-me les raons del no perquè ni m’havia plantejat que em poguessin dir que no. O potser no et deien que no perquè fa de mal dir, però tu entenies que aquella mil·lèsima de dubte inicial, la manera de respondre «quan vulguis», volia dir no, amb un somriure, però no. És per això que ara normalment m’estimo més no demanar determinades coses fins i tot molt normals, si intueixo el perill que em puguin dir que no. M’estimo més no demanar-ho perquè així almenys garanteixo que m’estalviaré el disgust que em produiria la negativa.

És una sensació desagradable similar a la que tens si mai mires d’ajudar algú que et sembla que ho necessita i et diu que no et fiquis on no et demanen. O com quan li dius a una persona que té una brossa enganxada al vestit pel darrere i et respon fent mala cara. Llavors, potser es disculpen tot seguit pel moc, i tu els perdones, però no ho oblides. Si assenyales algú amb el dit i s’hi torna amb una plantofada, encara que després et demani perdó a tu et queda molt clar que a aquella persona no l’assenyalaràs amb el dit mai més.

Doncs això que dic és de la mateixa família –en grau menor, per descomptat–, vist des de la banda del qui té la brossa al vestit i es planteja si demana o no ajuda per treure-se-la.

Però això que em passa no vol dir que no sigui capaç de demanar res a ningú si em cal alguna cosa, i encara menys si necessito ajuda de debò. No, no em refereixo a tancar-me d’aquesta manera, a anar a la meva i els altres que els bombin. Vull dir coses secundàries, coses de les quals et pots estar i no passa res. O sigui, el que dic és que el meu balanç entre l’expectativa d’obtenir una d’aquestes coses prescindibles i l’eventualitat que et donin un disgust es decanta a favor d’estalviar-me el possible desencís i també de no posar la gent en compromisos innecessaris.

I doncs, així em resulta més fàcil sobreviure. I suposo que els que m’envolten viuen també més tranquils, sabent que si algun cop els demano una cosa és perquè realment estic en una situació compromesa.

Us ho explicaré amb un exemple, perquè s’entengui. He canviat fa poc temps de feina. Prop del despatx nou hi viu una amiga força amiga a la qual, però, fa uns quants mesos no he vist. Simplement, no hem tingut l’oportunitat de trobar-nos el darrer mig any i escaig, des d’abans de canviar de feina. És una amiga amb qui tinc força confidències cada vegada que xerrem, no ho sé, em dóna confiança. I ella també es refia molt de mi. No penseu en res de sexual: amistat i prou. Jo reivindico aquesta mena de relació, ja està bé de tenir sempre el sexe al cap, a les converses, a les relacions. Es troben dues persones per xerrar una estoneta i ja muntem una pel·lícula eròtica. Amistat i punt.

El que deia, ella no sap encara que passo força hores prop de casa seva. El cas és que jo no tinc prou certesa de si li agradaria, ja que ara treballo per aquí, convidar-me a dinar amb ella «de tant en tant». Fa temps em va comentar de passada que tot sovint dinava sola a casa, és veritat, però no li truco –i aquí hi ha el què de l’assumpte– per por que em digui que ara no li va bé, o que als migdies té la vida organitzada d’una manera determinada –potser ara dina amb algú, o bé dina sola però perquè ja li agrada dinar sola; quan m’ho va dir no ho va dir amb to de queixa–, i també per por de forçar-la a dir que sí, perquè el fet que faci anys que ens coneixem la pot posar en un compromís.

O sigui, no li truco perquè si li truco no li veig la cara i no sabré de veritat si li anirà bé o no la meva proposta. Per tant, espero que un dia ens trobarem al carrer o allà on sigui i en parlarem, cara a cara.

També hi ha la possibilitat de trucar-li i proposar-li d’anar a fer una cerveseta o un cafè –a mi m’agrada la cervesa, moderadament, i no faig panxa–, dient-li, doncs, que fa temps que no ens veiem i tal, o sigui, provocar la trobada. Però van passant els dies i no ho faig, just quan hi penso i agafo el telèfon em sembla extravagant això de muntar estratègies amb ella, no hem quedat mai d’aquesta manera, sempre ens hem vist tu per tu i només hem utilitzat el telèfon per confirmar cites, no per establir-les.

Jo, per parlar amb gent, necessito estar-hi al davant, físicament. No puc parlar amb comoditat amb ningú a través d’una màquina: necessito veure els ulls de les persones amb les quals enraono, necessito saber a primer cop d’ull si estan cansades o contentes, tot i que és veritat que només amb la veu, per telèfon, de vegades també es nota. Però crec que si el telèfon és un bon invent per resoldre els serrells de les relacions –acabar de concretar l’hora o el lloc de trobada, recordar una data, refermar un punt–, no ho és per establir-les ni per mantenir-les ni encara menys per intentar salvar-les en cas de crisi.

A ella, la meva amiga, sí que li agrada el telèfon, s’hi gasta un dineral, és la seva forma habitual de contacte, però sap que a mi no m’agrada i per això no em truca. Ja he dit que ens coneixem prou bé i ens respectem. En canvi, jo no paro de fer servir el correu electrònic, i ella no. Té una adreça d’aquelles de compromís, de Yahoo o de Hotmail, ni me’n recordo, que la deu mirar un cop cada tres mesos, pel cap alt.

O sigui, la nostra relació d’amistat es basa a trobar-nos de tant en tant de manera casual.

Sí, som extravagants, ja ho sé, ella d’una manera i jo d’una altra. Ens agrada ser diferents, ens agrada ser com som i ens ho passem molt bé quan coincidim.

No s’entén, oi? I no m’estranya. És que tot això és molt complicat, cada persona és un món. És justament això el que volia dir: que de vegades establim regles suposadament generals per determinar si tal gest o tal paraula volen dir sí o no, i en realitat jo amb aquestes convencions teòriques em perdo. No en tinc prou que em diguin sí o no o que em facin gestos explícits, coneguts per tothom, presumptament transparents. Haig de comprovar que aquell «sí» vol dir realment sí, i de vegades em cal saber si aquell «no» tan esquerp en realitat no és un crit d’auxili perquè continuï esbrinant què vol exactament l’altra persona.

En fi, ni tan sols no tinc la seguretat d’explicar bé el que volia explicar. Em fa por que us quedeu en l’exemple. I no: és una filosofia de la vida. De la meva vida.

Llavors, un dia –torno a l’exemple i ja acabo–, quan ens trobarem amb l’amiga i sorgeixi el tema del nou despatx i de la nova feina –segur que sortirà, perquè serà el més normal si l’encontre no queda, per les presses, només en allò d’intercanviar un hola-què-fas-per-aquí, un petó i un adéu–, espero que serà ella qui dirà: «I per que no véns a dinar a casa? Em faria molta il·lusió.» I llavors jo li explicaré que ja hi havia pensat però que no volia molestar, etcètera. I si hi insisteix d’una manera que em sembli totalment espontània i sincera, li diré que bé, que sí, que a mi també em fa il·lusió, però si veig que no fa prou bona cara m’empescaré una excusa per dir-li que en realitat no em va bé perquè a l’hora de dinar... no sé què.

«No sé què»? Haig de pensar un bon «no sé què», abans que ens trobem un dia totes dues i em quedi amb la paraula a la boca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada