dijous, 23 d’abril de 2015

La llumenera


Mai no l'havia vista tan brillant com avui. Ha plogut a la tarda amb fúria, des d'havent dinat fins al vespre, i després ha bufat fort el mestral, que s'ha endut esfilagarsats els darrers núvols. El sol ja no ha tingut temps de fer-se veure: quan tot ha acabat de passar encara no era fosc, però el reietó del nostre petit univers ja s'havia post. Llavors ha aparegut ella, rodona, atapeïda, lluent, plena. De la masia estant, lluny dels focus de la ciutat, apartada dels pobles veïns, diries que érem en un món diferent, com si fóssim en una altra galàxia. La senyora, juganera, seductora, orgullosa, que gairebé no es deixava mirar de tan lluent, estenia la resplendor pels contorns de la casa, pels dels quatre plàtans del davant, pels de la vella brabant decorativa que hi ha a l'entrada, i perfilava enllà una ombra prodigiosa. S'hi podria jugar a representacions xineses. Tants i tants anys d'admiració, d'afecte, de companyia, i encara no coneixia tots els seus secrets i meravellosos misteris. I ella, tot aquest temps, ja era així d'esplèndida, era jo que no la veia: núvols, ulls entelats, boirines, altres llums... Divuit d'agost del dos mil cinc. Mai no l'havia vista com avui. Pagava la pena mirar-la. M'he tornat a enamorar d'ella.


(La fotografia és de Lina Aguasca, està feta a Sant Fost de Campsentelles i la va publicar el diari Ara el 7 de novembre del 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari