dissabte, 29 d’agost del 2015

La Tana

No sabia com es deia, ni si s’havia de dir de cap manera. Però la vaig veure el primer dia a l’ampit de la finestra, en posició de fugida però immòbil, esperant algun altre moviment amenaçador meu, i vaig anar amb compte de no alarmar-la més.

L’endemà també hi era, exactament al mateix lloc i en la mateixa posició. Em mirava amb més confiança? Vaig voler pensar que sí. Dubtava de la meva bona fe? Es pensava que la vigília jo havia fet veure que era bona persona per caçar-la després? Sospitava que, si no l’havia empaitat el dia abans, era potser que no l’havia vist?

Em vaig retirar de nou amb cura de la finestra, no sense picar-li l’ull. Ella també m’ho feia. Va ser llavors que li vaig posar nom.

El tercer dia, que vaig obrir el porticó molt de mica en mica, era allà encara més exposada, m’ho sembla, i com si em mirés menys de cua d’ull. S’estava al sol i prou.

I vaig començar a fantasiejar. Seria com un conte. La Tana –ja l’havia batejat– i jo conviurem aquestes dues setmanes de vacances.

L’aniré veient cada dia, sempre al mateix lloc, fruint dels primers rajos calents del dematí. Ens farem amics. Encara no n’hem parlat, però suposo que no deu ser tan complicat. És veritat que si no parles amb algú és difícil saber si te’n faràs amic o no. O sí: potser l’amistat amb la Tana ja havia de ser això, el respecte mutu. De moment funcionava.

La Tana, no cal dir-ho, no em molestava gens. Que algun dia pensava fer una corredissa per dins del quarto quan tenia la finestra oberta i jo no hi era? No m’hauria fet res. Fins i tot penso: tant de bo, hauria estat un altre senyal de confiança.

Feia quant de temps que no s’havia obert cap enfora aquella habitació? Un any? Pel cap alt segur, perquè l’estiu passat allà hi va haver estadant, però potser també pel cap baix. És clar, ella devia voler veure-ho tot de nou, tants mesos després de l’última vegada. Fer una repassada a cada racó. Fins i tot hi podria haver alguna llaminadura en un raconet. Nyam!

Però el quart dia la Tana no hi era. De fet, no la vaig veure més a l’ampit. Ni enlloc, si no és que hi vaig coincidir passejant per aquell bosquet del davant i no la vaig reconèixer. N’hi havia tantes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada