diumenge, 20 de maig de 2012

El projecte Tàpies


Havia estat un somni estrany. Normalment no recorda el contingut dels somnis, tret de durant uns pocs segons en el moment de desvetllar-se, si és que es desperta quan el somni encara funcionava.

Havia fet un descobriment, en aquell somni. Tenia a les seves mans, no sap com ni per què exactament, un dibuix d’Antoni Tàpies. De Tàpies, segur, perquè algú molt proper a Tàpies l’hi havia fet arribar. Ell en sabia bastant, de Tàpies. En somnis les coses són bastant segures, no et qüestiones res.

Era un paper blanc d’embolicar força doblegat i rebregat, dolentot i de poc gramatge. Però molt allargassat, feia gairebé 15 metres de llarg per 120 centímetres d’ample. Enorme, immens. Bastant atrotinat pel pas del temps. Allò tan estrany, aquell gran paper rebregat i doblegat, era molt antic, dels anys 50.

Hi havia uns esbossos de Tàpies, com un collage immens, obres seves “prereproduïdes” en miniatura. No estaven fetes de la seva manera habitual, amb grans traços de pintura o amb deposicions d’altres materials. No, eren com uns esbossos molt detallats, amb traços curts fets a llapis. Com si fossin vinyetes superposades al paper d’embolicar. Com un mosaic.

El fet sorprenent és que les vinyetes del dibuix de Tàpies representaven, en conjunt, una mena de paisatge. Era només llapis, blanc i negre i grisos, però es podia imaginar fins i tot els efectes de tonalitats diferents, de colors primaris durs i foscos, de les matèries sòlides de Tàpies.

No és que fos una representació figurativa, ni de lluny, però així com cada obra de Tapies et transmet principalment idees, aquell conjunt li mostrava també objectes físics que, juntament amb els conceptes més adreçats a l’intel·lecte, formaven un cosmos, un món, tots els elements que componen l’univers: cel i terra, ombra i llum, mar i muntanyes, conreus i sotabosc, clapes fosques i clares, estrelles i tanques de filferro. Eren això darrer, sens dubte, les creus i les tes que hi havia pertot.

I alhora, la foscor, el menyspreu, el pecat, la fúria, el desengany, la crueltat, el descoratjament, la broma macabra o cínica i la broma bromista, la contradicció de la creu omnipresent amb aquells dos significats positiu i negatiu, la petita llum d’esperança colgada pel dolor, l’absurd, la descurança, l’atzar i la dissort, els excrements, la sang. Tot alhora.

El que podia descobrir aïllat en cada obra –les reaccions que li causava cada obra si les examinava amb obertura d’esperit– ho tenia allà tot junt. Impressionava i espantava.

De sobte va tenir una il·luminació. Tàpies havia fet un esbós de tota la seva producció futura. L’obra posterior de l’artista serien peces d’un gran puzle, i ell n’era molt conscient: l’havia dissenyat molts anys abans.

Un cop dibuixat el seu avenir artístic, Tàpies va llençar tots els esquemes previs que havia fet servir abans d’arribar a aquella síntesi. Només conservà el gran collage, l’esbós final del seu projecte, que tenia plegat i guardat al taller, molt amagat sota la post d’una taula de treball, estès dins una escletxa plana i ampla que ni tan sols la seva dona coneixia i potser ni ell mateix recordava. Igual com passa quan apuntes una cosa perquè tens por d’oblidar-te’n, en el moment que l’apuntes ja no te n’oblides justament perquè l’has escrit. Tot aquell gran disseny previ Tàpies el tenia al cap i ja no li havia calgut tornar a consultar-lo.

Van trobar el mosaic, finalment, ara fa només unes setmanes, molt poc després de morir-se l’artista. Un operari, movent mobles d’ací d’allà, va tombar la taula i va descobrir l’amagatall. I allà hi havia el paper. Però no li van donar importància perquè el llapis estava molt desdibuixat i els plecs havien deixat grans marques.

Era aquell paper el que li havia arribat a ell, no sabia ni com ni per què.

Tàpies, n’està cert –ell n’estava ben convençut, protegit d’incerteses dins el seu somni–, confiava que en el futur algun programa informàtic o alguna intuïció genial faria que es descobrís el resultat global de tota la seva producció artística. Ell havia estat l’escollit, el geni.

A ell, que havia llegit algun dels assaigs de l’artista, tot plegat li encaixava. Una obra còsmica, un puzle omnicomprensiu, holístic. Hi havia perfilades en el projecte gairebé 2.000 peces, la majoria clarament identificables amb les produccions que ell, pacientment, havia anat completant al llarg del temps, una per una, fins que va tenir enllestit el trencaclosques que havia imaginat seixanta anys abans.

L’obra no incloïa, esclar, algunes obres fetes per compromís o conjuntura, la majoria de grans formats, que no podia haver previst en el moment d’esbossar el projecte i que en el moment de fer-les no va poder o no va saber o no va voler encaixar al puzle.

I així s’acabava el somni.

Però a ell li havia impressionat el descobriment, ni que fos un somni. Tot era massa coherent. I si...?

Va anar a veure un amic seu..., bé, no amic exactament, un antic company de pis, ara marxant d’art, amb qui no s’avenia gaire però que sabia que era un gran expert en Tàpies. Tàpies, de fet, havia estat client seu.

Va trobar l’antic company al seu taller amb una gran pedra negra de marbre, de més de deu metres de llarg, plena d’estrelles i tanques de filferro gravades, taques de pintura, trossos menuts de fustes, de metalls, de roba, de vímet, esquitxos de fang...

Era el mateix esbós gegantí de Tàpies, ara fet pedra! L’havia bastit l’antic company com si fos un sol baix relleu, i ara enllestia, li va dir, la gravació d’una enorme llegenda metàl·lica on, molt petit, s’identificava cada raconet d’aquella pedra amb el nom d’una obra de Tàpies i la seva localització actual. L’endemà s’exposaria la pedra, amb la placa al costat, al rebedor de la Fundació Tàpies del carrer d’Aragó, a Barcelona.

Era allò mateix, sí!, la mateixa història que ell havia descobert!! No se’n sabia avenir.

El seu antic company hi treballava amb la idea que els admiradors de Tàpies coneguessin a la fi que tota l’obra de l’artista responia a un projecte unitari, còsmic.

L’amic estava emocionat com ell mateix, i alhora sorprès que haguessin arribat a la mateixa conclusió tots dos al mateix temps.

Va ser llavors, just en aquell moment tan emocionant, que es va despertar de debò.

Cap comentari:

Publica un comentari