Pobre nen

Quan vam saber que la Llúcia i el Carles esperaven una criatura ens vam espantar encara més. Més ben dit, em vaig espantar jo, la meva dona és d’una altra pasta i no s’espanta de res, i encara menys de criatures. La meva dona és com el Carles, decidit, viu al dia.

Jo la veritat és que ja estava espantat, poruc com sóc, des del moment que es van casar, perquè sabia que la Llúcia es delia per tenir criatures.

Vam dir al Pol que la Llúcia tindria un bebè. I el Pol fa:

–Pobre nen.
–Pol, no sabem si serà un nen.
–Ah no?
–No, pot ser una nena.
–Ah. Doncs pobra nena.

Només em faltava aquesta, que fins i tot el Pol, que té sis anyets de no res, pogués ser conscient dels perills que aquella aventura comportava.

Perills que, pensant-ho fredament, són injustos i absurds. No hi ha dret que hàgim de calcular el que una criatura podrà patir pel fet que la seva mare sigui com és la Llúcia. Però és així, entre tots hem creat aquest ambient deshumanitzat i cruel que farà que els pares de la criatura que ha de néixer –esperem que naixerà, l’embaràs és de risc– s’hagin de preocupar pel fet que al carrer, a l’escola, el seu fill o la seva filla haurà de passar-les magres perquè la seva mare té aquelles peculiaritats. Peculiaritats –característiques, de fet– que no haurien de cridar més l’atenció, en una societat humana normal i corrent, que qualsevol persona que té una piga a la galta o que lluu cabellera roja, natural o de pot.

Per descomptat, es considera un fet incontrovertible que una persona d’aquestes característiques no ha de tenir fills. Quins acudits, diuen. Lligadura de trompes i cap a casa, no molestis, que no veus que tu no estàs preparada? Que no veus que si tinguessis un fill no el podries fer feliç? T’estimo, però és així.

En canvi, no passa res, socialment, quan una guilla folrada de quartos i absolutament incapaç d’educar ni un gos té el caprici de produir una criatura, d’encarregar-la al laboratori, d’ajuntar-se amb el primer manso que passa per la plaça o de contractar-la a Amèrica o a Ucraïna: tot són facilitats i gestos de comprensió, quan no directament subvencions i fins i tot aplaudiments pel seu esperit altruista. Però si molts cops només pensen en elles i en el seu caprici!

No parlo de la gent que adopta criatures per fer-les felices. Parlo dels que consideren les criatures un objecte, i prou, que volen tenir.

Però, ui, els companys i companyes d’escola del futur fill de la Llúcia. (O la filla.) No per ells, no, pobra canalla, que no en tenen la culpa, sinó pels seus progenitors i pels ambients que han respirat, segons els quals una persona com la Llúcia és menys persona i pot ser fins i tot catalogada com a no desitjada. Indesitjable. Quina por.

I el que em sap més greu és que el Pol, el més gran dels meus fills, de sis anys, que s’estima la Llúcia amb bogeria i no se la mira de cap manera estranya, ja sap que passarà tot això. Em sap greu i alhora em meravella, perquè vol dir que és molt llest i ja ha fet els comptes. Però em fa pena, dic, perquè si ho sap és que segurament ell mateix ha patit la discriminació: a classe s’han fixat que la Llúcia, que alguna vegada ha anat a buscar-lo a l’escola, acompanyant la meva dona o tota sola, era d’aquella manera diferent.

A mi em semblen molt penosos els judicis i les rialletes que puguin fer els petits col·legues del meu fill. Ara, si sento algun comentari de menysteniment o si veig alguna mirada de commiseració en algun dels pares o mares d’aquestes criatures sobre la Llúcia, us asseguro que no responc de la meva reacció.

Perquè no hi ha ningú al món més amable, dolç, simpàtic, treballador, somrient i responsable que la meva germana Llúcia, que té la síndrome de down.