tag:blogger.com,1999:blog-66808639070839242462024-02-19T12:30:40.488+01:00Els qüentus del tiu Pere<b>La majoria no són inèdits, els havia publicat abans a <a href="http://relatsencatala.cat/">Relats en català</a>.</b>vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.comBlogger18125tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-22296293475667121322015-08-29T18:34:00.001+02:002015-08-29T18:35:27.327+02:00La TanaNo sabia com es deia, ni si s’havia de dir de cap manera. Però la vaig veure el primer dia a l’ampit de la finestra, en posició de fugida però immòbil, esperant algun altre moviment amenaçador meu, i vaig anar amb compte de no alarmar-la més. <br />
<br />
L’endemà també hi era, exactament al mateix lloc i en la mateixa posició. Em mirava amb més confiança? Vaig voler pensar que sí. Dubtava de la meva bona fe? Es pensava que la vigília jo havia fet veure que era bona persona per caçar-la després? Sospitava que, si no l’havia empaitat el dia abans, era potser que no l’havia vist?<br />
<br />
Em vaig retirar de nou amb cura de la finestra, no sense picar-li l’ull. Ella també m’ho feia. Va ser llavors que li vaig posar nom.<br />
<br />
El tercer dia, que vaig obrir el porticó molt de mica en mica, era allà encara més exposada, m’ho sembla, i com si em mirés menys de cua d’ull. S’estava al sol i prou.<br />
<br />
I vaig començar a fantasiejar. Seria com un conte. La Tana –ja l’havia batejat– i jo conviurem aquestes dues setmanes de vacances. <br />
<br />
L’aniré veient cada dia, sempre al mateix lloc, fruint dels primers rajos calents del dematí. Ens farem amics. Encara no n’hem parlat, però suposo que no deu ser tan complicat. És veritat que si no parles amb algú és difícil saber si te’n faràs amic o no. O sí: potser l’amistat amb la Tana ja havia de ser això, el respecte mutu. De moment funcionava.<br />
<br />
La Tana, no cal dir-ho, no em molestava gens. Que algun dia pensava fer una corredissa per dins del quarto quan tenia la finestra oberta i jo no hi era? No m’hauria fet res. Fins i tot penso: tant de bo, hauria estat un altre senyal de confiança. <br />
<br />
Feia quant de temps que no s’havia obert cap enfora aquella habitació? Un any? Pel cap alt segur, perquè l’estiu passat allà hi va haver estadant, però potser també pel cap baix. És clar, ella devia voler veure-ho tot de nou, tants mesos després de l’última vegada. Fer una repassada a cada racó. Fins i tot hi podria haver alguna llaminadura en un raconet. Nyam!<br />
<br />
Però el quart dia la Tana no hi era. De fet, no la vaig veure més a l’ampit. Ni enlloc, si no és que hi vaig coincidir passejant per aquell bosquet del davant i no la vaig reconèixer. N’hi havia tantes.<br />
vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-65461116430075506272015-04-23T19:55:00.000+02:002015-04-24T13:38:49.985+02:00La llumenera<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj72jNdDhhVwku6Ni9h3cgS9sBtoU8QEZ5C0SFX2zIp9HbDBbeLwiDVOXAkyzUw66cVsHiSyoDxtviJLzYMUXDumYHRqwQAbrSOT0wDKApVdc-anKV6YPS3WR5s3mj5GSdaWwk1UmavtK0l/s1600/Sant-Fost-Campsentelles-Lina-Aguasca_ARAIMA20141107_0106_7.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj72jNdDhhVwku6Ni9h3cgS9sBtoU8QEZ5C0SFX2zIp9HbDBbeLwiDVOXAkyzUw66cVsHiSyoDxtviJLzYMUXDumYHRqwQAbrSOT0wDKApVdc-anKV6YPS3WR5s3mj5GSdaWwk1UmavtK0l/s320/Sant-Fost-Campsentelles-Lina-Aguasca_ARAIMA20141107_0106_7.jpg" /></a></div><br />
Mai no l'havia vista tan brillant com avui. Ha plogut a la tarda amb fúria, des d'havent dinat fins al vespre, i després ha bufat fort el mestral, que s'ha endut esfilagarsats els darrers núvols. El sol ja no ha tingut temps de fer-se veure: quan tot ha acabat de passar encara no era fosc, però el reietó del nostre petit univers ja s'havia post. Llavors ha aparegut ella, rodona, atapeïda, lluent, plena. De la masia estant, lluny dels focus de la ciutat, apartada dels pobles veïns, diries que érem en un món diferent, com si fóssim en una altra galàxia. La senyora, juganera, seductora, orgullosa, que gairebé no es deixava mirar de tan lluent, estenia la resplendor pels contorns de la casa, pels dels quatre plàtans del davant, pels de la vella brabant decorativa que hi ha a l'entrada, i perfilava enllà una ombra prodigiosa. S'hi podria jugar a representacions xineses. Tants i tants anys d'admiració, d'afecte, de companyia, i encara no coneixia tots els seus secrets i meravellosos misteris. I ella, tot aquest temps, ja era així d'esplèndida, era jo que no la veia: núvols, ulls entelats, boirines, altres llums... Divuit d'agost del dos mil cinc. Mai no l'havia vista com avui. Pagava la pena mirar-la. M'he tornat a enamorar d'ella. <br />
<br />
<br />
<span style="font-size: 90%;">(La fotografia és de Lina Aguasca, està feta a Sant Fost de Campsentelles i la va publicar el diari <a href="http://ara.cat">Ara</a> el 7 de novembre del 2014)</span>vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-23710012511939878042015-01-17T16:50:00.000+01:002015-01-17T17:13:15.546+01:00La temptació del fruit vedat<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzRCyXfyhVcruuFyoZvJB69cB55DKWvHtji8fifpTJ4grC1FKZti2WvzsJcawStyCfvYmodKeeQlYnkKwbst1xEoEf29s_OXIq_ezLyQSBJE1MitUWckfATGkTgAuWr-5nCy-jGYcmkIzD/s1600/dontlaik.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzRCyXfyhVcruuFyoZvJB69cB55DKWvHtji8fifpTJ4grC1FKZti2WvzsJcawStyCfvYmodKeeQlYnkKwbst1xEoEf29s_OXIq_ezLyQSBJE1MitUWckfATGkTgAuWr-5nCy-jGYcmkIzD/s320/dontlaik.jpg" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">La imatge prové d'un tema del cantant <a href="https://www.youtube.com/watch?v=E7B45h_lAEk">Médine</a></td></tr>
</tbody></table><br />
De menut, com tanta gent d’aquest país aleshores, vaig anar a escola laica. A casa érem d’aquesta veta, els pares no eren gens d’església. Era l’ambient general del meu país, Estònia. <br />
<br />
I vaig rebre de valent. Parlo de fa molts anys, és clar. Els qui em van tustar eren laics, els responsables de l’escola i el professorat. I com picaven! Vaig créixer, així, amb por dels laics, de laics homes i dones. Perquè les laiques també en sabien, de fer mal físic –quines pessigades, ai!–, tot i que elles estaven especialitzades a fer mal psicològic. <br />
<br />
Et torturaven amb increïble traça, com si haguessin estudiat la manera de fer-ho amb més eficàcia. I n’hi havia que eren cruels de debò, ells i elles. Jo vaig saber que hi havia un concepte que es deia «cel» perquè aquella gent no paraven de dir-te que «el cel» no existia. Vaig conèixer la idea de «més enllà» perquè m’insistien molt que tot s’acabava aquí a baix. No es podia preguntar què volia dir «nadal», perquè n’havies de dir «festes d’hivern» i a més ho reblaven explicant que eren una alienació consumista. <br />
<br />
També ens inculcaven sovint que «la caritat» era un invent dels rics per tapar la seva mala consciència. I no paraven d’insistir en idees d’aquestes tan descoratjadores, traumatitzants i tristes per a una criatura. No tenien pietat, amb aquell afany seu d’aixafar tots els ídols, encara que nosaltres no sabéssim ni de quins ídols ens parlaven. <br />
<br />
No hi havia lloc per a cap fe, per a cap transcendència ni per a cap altruisme generós. L’altruisme era una obligació de l’estat i prou. Et parlaven vagament de la conveniència de ser solidaris i sabies que hi havia laics a l’altra punta del món que feien coses positives, però al teu voltant tot era egoisme, superestructures, «trepitgem de peus a terra», molta teoria i al capdavall anar cadascú a la seva. <br />
<br />
És per tot plegat que des que vaig tenir una mica d’ús de raó em va interessar conèixer què hi havia darrere el teló, què podia ser tot allò que no existia, tan prohibit i tan dolent. La temptació del fruit vedat, una llegenda que també m’havien dit que era inventada. <br />
<br />
Em va costar fer el pas, ho reconec. Em sentia molt sol. Havia d’abandonar un terreny prou segur i comprovat per ficar-me en un àmbit anatematitzat, incert, dubtós.<br />
<br />
Però finalment vaig fer un cop de cap, vaig decidir ser independent i em vaig començar a relacionar amb gent de missa, que llavors gairebé vivien en catacumbes, amb persones que creien, amb capellans i monges, amb tota mena de sectes religioses. Mai no hauria dit que sota aquell règim totalitari hi pogués haver tanta varietat de militància clandestina. <br />
<br />
Vaig descobrir un món nou, un univers molt ric i obert amb un munt de possibilitats que fins llavors ni tan sols no havia ensumat. En aquests àmbits, a més a més, tothom m’ha tractat sempre amb respecte i estimació, des del començament, des que jo era encara un adolescent i vaig començar a sovintejar-los. Sempre els he trobat agradosos, responsables i savis, per contrast amb el món en el qual havia crescut. I, per descomptat, ningú d’ells no m’ha posat mai la mà al damunt. <br />
<br />
És per això que sóc religiós. Per convenciment i per experiència. Els que diuen que no hi ha res més enllà de la mort o que Déu no existeix, encara és l’hora que ho demostrin. Jo hi crec perquè he vist el capteniment de la gent religiosa i l’he trobat prou coherent. Hi ha gent molt inteŀligent entre els religiosos i no em puc empassar que les seves creences siguin fantasies infantils i prou. <br />
<br />
I a més, creure en coses boniques i en paradisos i en resurreccions no fa cap mal. Pots viure feliç i trobar un sentit a tot el que passa. I si després tens raó, tot això que has guanyat. I si no en tens i tot s’acaba aquí, tampoc no has perdut res. Que has fet el ridícul, que has perdut la dignitat? No ho sé, potser sí, però has trobat una crossa per passar més bé la vida i si després es comprova que la crossa era de paper d’estrassa no hi fa res, a tu t’ha servit de crossa. <br />
<br />
En canvi, als laics que rebutgen creure, què els passarà, pobrets, si després es comprova que allò que menystenien, negaven o fins i tot maleïen és tan real com el pa amb oli i ametlles de l’hora de berenar? Seran capaços de rectificar, si és veritat que no desapareixem del tot? O els seus esperits, si sobreviuen, continuaran capficats en el propi convenciment i repetiran per tota l’eternitat «això no és real, això no és real»? (potser l’infern és justament aquesta repetició voluntària d’«això no és real», milions i milions de vegades...)<br />
<br />
Els pares, quan sóc amb ells, tot i que m’estimen, no poden evitar mirar-me amb pena. Tants esforços dedicats a mi, a fer-me pujar fort i sa i amb idees clares, i on he anat a parar?<br />
<br />
La majoria dels altres laics que conec em miren amb condescendència, prepotents, es creuen els amos del món i es pensen que totes aquestes idees meves són rebeŀlies d’adolescent, de criatura. Que no he acabat de madurar. Hi ha excepcions, és clar, n’hi ha que fan una mica d’autocrítica o que són tolerants de debò amb les creences, i n’hi ha fins i tot que manifesten dubtes sobre la perfecció del seu sistema de pensament. <br />
<br />
És per això que també tinc amics laics. Alguns fins concedeixen que potser sí que vaig tenir males experiències en la infància i que segurament per aquest motiu en l’adolescència vaig voler fugir de tot allò, però afegeixen que aquelles vivències meves devien ser excepcions, perquè el laïcisme es caracteritza per la tolerància i la llibertat. <br />
<br />
Tot i que de seguida afegeixen que les fantasies dels infants cal desmuntar-les amb una certa contundència, perquè si no s’enquisten. Asseguren que primer de tot hi ha la veritat, i que una cosa és que hi hagués abusos i una altra que els laics no tinguessin el dret i encara l’obligació de mostrar la veritat als educands. Creuen que un dia tornaré a la cleda dels descreguts, més d’hora o més tard. Que potser abans de morir faré un pensament i obriré els ulls a la lucidesa del Big-Bang Totpoderós. <br />
<br />
Ja em poden anar esperant, però. Un cop que has tastat el fruit prohibit de la llibertat de creure, és molt poc probable que decideixis tot d’una, quan ja ets gran i s’acosta l’hora de la veritat, encadenar-te un altre cop al sistema aquell infantil de tancar les portes de l’ànima i aclucar els ulls de l’esperit per fer veure que no hi ha res més al món que matèria perible. <br />
<br />
Encara més, ja des d’ara afirmo de manera solemne que si per feblesa humana o per por del desconegut em plantejo dubtes a l’hora del darrer badall, no em sigui tingut en compte. Ara que estic ben lúcid, declaro formalment que crec en Déu i en els àngels de la guarda, en el Nadal i els Reis d’Orient, en el miracle de l’ou com balla que vaig poder contemplar un dia de primavera de fa anys en un viatge que vaig fer a Barcelona, la capital de Catalunya, i vull morir-me amb aquesta fe ferma. <br />
<br />
No vull laics al voltant del meu llit de mort. O, si hi són perquè són amics meus o de la família, que no emprenyin, que no m’intentin convèncer de res, que no s’aprofitin de la meva agonia. <br />
<br />
Estic traumatitzat pels laics. És per això, senyor notari, que vull fer testament vital. Hi ha cap fórmula per fer-lo que reculli tot això que li he dit?vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-31520456496300341382013-10-12T10:55:00.000+02:002013-10-12T17:49:04.191+02:00He vist la mort<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhe5O8JYBFJssMZLGXiDgAPeNMqYtceAWtcBLlmx3kQatE_nLGQyeirMYYHpCKEwXL8VHjbtbfyt90OvY-urHVrvDPcmJqFW7VeX6BEv8UNRj4lwGteIo-JfsD1T4lxdisiDS382pVtkd1a/s1600/mort+de+jacint.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhe5O8JYBFJssMZLGXiDgAPeNMqYtceAWtcBLlmx3kQatE_nLGQyeirMYYHpCKEwXL8VHjbtbfyt90OvY-urHVrvDPcmJqFW7VeX6BEv8UNRj4lwGteIo-JfsD1T4lxdisiDS382pVtkd1a/s320/mort+de+jacint.jpg" /></a></div><br />
No, no és un acudit. Ni una broma macabra. L’he vista de debò, i encara no sé per què. Vull dir que no estic malalt ni em funciona res a la biorxa, almenys que jo sàpiga, i mira que cada any vaig a cal metge a fer la revisió perquè em mirin de dalt a baix, que ja se sap que a partir dels 40... <br />
<br />
El metge que he consultat no és que s'hagi espantat quan li he explicat com havia anat la cosa, perquè els metges han sentit a parlar de gent que ha “tornat”, sobretot els cirurgians i els que es dediquen a malalts terminals o a cures intensives, però diu que no havia vist mai un cas com el meu: algú que, lúcidament, sanament, ha vist la mort de cara com qui saluda un conegut qualsevol, i al cap d’una estona, ben poca estona, el temps just de recuperar-se de l’ensurt, hi és per explicar-ho amb tots els ets i uts. <br />
<br />
Han estat, en la meva percepció, pocs segons. Potser ni això, dècimes de segon. Però quina vivència més intensa, us ho asseguro. Si sembla mentida...! I us sonarà a una cançó d’aquelles que expliquen els xerrameques enfadosos, que volen fer-se escoltar. No, mireu, m’ha costat molt fer aquest pas de compartir la vivència. <br />
<br />
I ha anat de debò, us ho prometo. No m’havia passat mai res de semblant, no era un malson, i no crec que em passi mai més... fora del dia que m’arribi de debò. Bé, de debò em penso que ja ho era, vull dir el dia que m’arribi de manera definitiva.<br />
<br />
I quan us arribi a vosaltres el moment, llavors, n’estic ben segur, en tinc total certesa, direu: aquell home tenia raó, és tal com ens ho va explicar. Perquè l’he vista, no pot ser cap altra cosa. <br />
<br />
És molt ràpid, ja us ho he dit, són dècimes de segon. <br />
<br />
Ja ho deveu haver sentit a dir, que en el més enllà no hi ha temps. És ben cert. Com és que no hi hagi temps, no ho puc pas explicar. Només pinzellades. Pinzellades com que jo hi era però no tenia cos, ni el trobava a faltar, ni pensava que n’hagués de tenir. Era lluny, molt lluny, en una mena d’estratosfera, però sense sensació d’estar lluny de res proper ni estimat. <br />
<br />
No em sentia foraster, no trobava res a faltar. No em sentia com quan has viatjat lluny de casa i t’has perdut, voluntàriament o no, en un indret de l’altra punta del món. Era jo mateix i tot el que jo estimo, però d’una manera misteriosa. De fet, ni tan sols m’he sentit estrany, com dient, què passa aquí? No, tot era ben natural. Les preguntes només me les he fetes després. <br />
<br />
I era jo, tot jo, i hi havia un món que és el nostre món, com separat de mi, com lluny, però no lluny físicament, o lluny de la manera com el veuen els astronautes, no. Lluny psicològicament, allunyat, com si jo fos indiferent en aquell món, com si jo mateix no en formés part. I era com un viatge, tenia sensació de desplaçament. <br />
<br />
Has vist una llum blanca i diàfana?, m’han demanat. No, no he vist cap llum especial. Tampoc no m’he sentit impel·lit a mirar res, jo. Ni a ensumar, ni a escoltar, ni a tocar, ni a tastar... No era com quan arribes, en la realitat o en somnis, en un lloc estrany i alhora meravellós, que has de deixar anar els sentits per amarar-te de tot el que tens al teu voltant. No. Simplement, jo “era”, vull dir que “jo” hi era, que era jo amb la consciència absoluta i nítida de ser jo, i que tenia pau. <br />
<br />
“Hi” era, dius? Era un indret concret? No ho sé, crec que no. No hi havia “on”, ni “quan”, ni “què”. Només un “qui” –jo– i un “com” –plaent. Un “com” rar, si voleu, però no rar en el sentit que em produís estranyesa, sinó en el sentit de diferent. O sigui, gratificant i desconegut, però sense sensació de cosa rara. Un “com” allunyat de l’ordinari, però no desarrelat. Perquè el “com” d’alguna manera era jo mateix. El “qui” i el “com” érem una mateixa cosa. <br />
<br />
I pot ser, una mena de cel per a tu sol? No, jo crec que no, que el cel no pot ser així, al cel hi ha d’haver gent. Devia ser una situació intermèdia. No hi va haver “temps” per “arribar” enlloc, si es pot dir així. Ja he dit que em feia l’efecte d’un viatge. No, viatge és massa prosaic. Com un desplaçament? Tampoc, però s’hi acosta més, la paraula no se’m fa tan estranya. Una mena de transició, com quan... Com quan passes d’estar adormit a estar despert, aquells instants? No, no és això, tampoc, perquè quan et despertes d’un somni plaent la sensació és més aviat desagradable, com si t’arrenquessin d’un paradís. Però potser s’hi acosta, és clar que a l’inrevés: com si poguessis ser conscient de l’entrada en un somni agradable. <br />
<br />
No ho sé, perdoneu-me, no em ve al cap res que sigui més gràfic. <br />
<br />
Fos el que fos, però, l’experiència no va arribar fins al final. No perquè jo no volgués, sinó perquè es va acabar. Jo, en allò, ni volia ni no volia. Simplement hi era, “hi anava”. Per això no hi havia ningú més, sinó que hi era jo sol perquè era jo qui “hi anava”. Si hi hagués “arribat”, suposo que ara no seria aquí explicant-vos-ho. <br />
<br />
T’hi portaven? No, no tenia sensació que m’hi portés ningú, però sí que “el viatge” no l’havia decidit jo. <br />
<br />
Pensaves en algú? No ho sé, no me’n recordo. Però vull creure que sí, perquè era feliç, ja ho he dit, i segur que d’alguna manera duia amb mi la gent que estimo, la gent que he estimat i també la gent que m’estima sense que jo ho sàpiga. I potser no hi pensava un per un, però no tenia la sensació d’haver-los perdut per sempre, sinó, un altre cop, la sensació d’estar lluny i alhora a prop de tot i de tothom. <br />
<br />
Una experiència extrasensorial? Ni idea. Es poden induir, aquestes experiències? No ho crec. Jo després ho he intentat, he mirat de representar-me allò, i no me n’he sortit. Ja fa dies que vaig trobar-me “dins” aquella “mort”, que vaig ser-hi, i estic convençut que no depenia de mi. <br />
<br />
Suposo que no depèn d’un mateix. Cal que t’hi portin. I m’imagino que no ho has de desitjar, tampoc, perquè jo no ho havia desitjat mai. Alguna cosa em diu que si ho cerques no ho trobes. Encara més: si vas a buscar-ho, i ho aconsegueixes, em penso que la sorpresa pot ser d’allò més desagradable, una experiència terrible, negra, trista, dolorosa, buida. <br />
<br />
La mort que jo he vist, intueixo, deu ser la dels que la saben esperar. <br />
<br />
No em feu cas, que no ho sé explicar més bé. Rellegeixo el que he escrit i penso: no té res a veure, era diferent. I em sap greu, perquè a còpia de voler explicar-ho, de voler recordar-m’ho a mi mateix, sé que de mica en mica s’aniran perdent els contorns més precisos del record i tot es limitarà a paraules buides i pobres, sense suc ni bruc, sense substància, i em semblarà tot plegat una martingala, un muntatge de la imaginació, una vivència onírica convencional o un mal sermonet. <br />
<br />
Per això ho escric, per no perdre-ho del tot, perquè ara han passat només uns dies i ja es comença a desdibuixar el record, ja sembla cada cop més irreal. <br />
<br />
I no va ser irreal, us ho asseguro, va ser positivament, radicalment, una experiència viva. Jo la vaig viure, hi vaig ser. Ho escric ara perquè almenys conservaré això que he escrit, que ja sé que no és el que va passar, però sí que és el que en puc salvar avui, ara com ara. Demà ja serà tard. <br />
<br />
Una mena de somni? Potser sí, potser ha sigut només un somni... Un somni de segons, de dècimes de segon, i sense adonar-me que era somni? Pot ser que hagi estat amb la mort en una mena de somni? Potser sí, però us asseguro que l’he vista. <br />
<br />
I em van venir unes ganes boges d’explicar-ho, de compartir-ho. I això no passa amb els somnis, em sembla. Els somnis, tot sovint fa vergonya explicar-los. Això que dic aquí és diferent, i només s’entén que tingui ganes de compartir-ho perquè és com si hagués descobert uns tresors tan pròdigs i exuberants que estigués convençut que podrien sadollar els desigs de tota la gent que conec, tota, i encara en sobrarien. <br />
<br />
Sí, hi ha tresors per a tothom. <br />
<br />
Quina llàstima que no sàpiga explicar-ho més bé.vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-79336861884162101042013-02-22T09:33:00.001+01:002013-02-23T09:56:10.662+01:00Que mori el Mussol!<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgWFszBHL-EvQiJPxqkiw0_yjoDKyM8ZxXm75ZXNJSaprzRFXOZwU2wIDrFuukQQQFdJ_GxorAs7KKSD42AKZXx0BWY4u3YKsEdpoYRgciI5aND9eNwIKT0BtIb2guVulYbDYg69SmKfA8u/s1600/mussol.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgWFszBHL-EvQiJPxqkiw0_yjoDKyM8ZxXm75ZXNJSaprzRFXOZwU2wIDrFuukQQQFdJ_GxorAs7KKSD42AKZXx0BWY4u3YKsEdpoYRgciI5aND9eNwIKT0BtIb2guVulYbDYg69SmKfA8u/s320/mussol.jpg" /></a></div><br />
<br />
«El defensa central avança, ben enganxada la pilota als peus, que més sembla que volin que no que corrin. No se li separa la pilota ni mig metre de les botes. Un, dos, tres, quatre contraris han estat rifats. Aquesta arrencada del defensa central, com aquelles arrencades d’Uwe Seeler, venia de molt enrere. Falten dos minuts perquè acabi el partit i anem empatats. Ens calen els dos punts com sigui. Dos defenses contraris vénen ara a tancar-li el pas, un en diagonal i l’altre pel costat. Potser esperen un nou malabarisme. Però el defensa central no s’espera més. Xuta amb força, a més de 30 metres de la porteria... No, 30 no, això ja ho han fet altres, almenys 40! Dispara molt fort. És un xut ben preparat. El peu esquerre ancorat, al costat de la pilota que corre, al mateix temps que el dret, des de molt enrere, de dalt a baix i amb estil perfecte, dispara amb una gran força. Toca bé la pilota, una mica per la part de sota, amb l’empenya. La pilota, que corria per l’herba, ja anava aixecada uns mil·límetres de terra, i això fa que el xut sigui brodat. Surt disparada, de baix a dalt, rectilínia, cap a porta. És imparable. Va, va, va... va directa a l’escaire! El temps s’atura, torna enrere, ralentitzant la imatge gloriosa. La pilota ha entrat... Però ara veig que no hi ha ningú a la graderia. No ho ha vist ningú! No hi ha públic! Sóc al camp de futbol del barri on jugo els diumenges a la tarda amb els amics, i estem sols. Si fos en un estadi –el Camp Nou, el del Barça!–, cent mil veus aclamarien el gol, i l’esclat dels flaixos, i l’ombra fugaç, entre la gentada, de la Sònia, que em dedicaria el millor somriure... No, quina vergonya, tanta gent. Millor que torni al camp del barri. Total, el clamor m’estimo més sentir-lo per dins. La Sònia sí, la Sònia que miri de reüll. Repetició de la jugada... Potser avui em sortirà el partit de la meva vida. M’han passat la pilota. Sóc el defensa central. Falten només dos minuts. Avanço. Un, dos, tres, quatre contraris que deixo enrere. Una altra vegada queda ralentitzada la jugada del xut, la pilota que surt, centímetre rere centímetre, rectilínia cap a la porteria i entra per l’escaire. Entra una altra vegada. Bah, quina bestiesa... Però quin gust! Un cop més, va: sóc el central...»<br />
<br />
El Màrius deu haver posat els ulls blancs. Fa un moviment brusc, involuntari. El altres es giren. Li puja el color a la cara. El Màrius no vol mirar ningú. Quina vergonya... Què deu pensar la Sònia?<br />
<br />
«La fotosíntesi...» <br />
<br />
«Quantes vegades he llegit aquest títol?», pensa el Màrius.<br />
<br />
Fa un munt de temps, el batxillerat era de sis anys. El Màrius estudia tercer. Són les 11 del matí; no, encara no, són tres quarts i cinc d’11 de dimarts 16 d’octubre. No ha vingut la profe de socials i fins a dos quarts de dotze el Mussol –li diuen així perquè s’imaginen que no dorm a la nit, perquè durant el dia...– ha vingut a vigilar l’estudi. Vigilar! L’estudi el tenen obligatori el dijous, però el Mussol ja ha avisat que dijous la senyora Lluïsa, la profe de socials, recuperaria la classe d’avui. La Lluïsa és simplement la Nova, perquè acaba d’arribar a l’escola i mentre no se li trobi un renom més apropiat... El Mussol, el Ferrer, està com sempre, amb les parpelles caigudes. Sembla, com sempre –què deu fer aquest bon home a les nits, potser té insomni?–, que dorm com un tronc. <br />
<br />
El Màrius, el tímid, el Timi li diuen els amics, pensa que és el típic moment que al Xavi se li acudirà una de les seves (amagar-se en un armari i imitar un gat escaldat, llençar un guix o un avió a la taula del profe, fer un crit espantós...)<br />
<br />
–GORK!<br />
<br />
El crit del Xavi ha estat ràpid. El Mussol s’ha espantat de valent. Ja hauria d’estar acostumat als crits del Xavi, però no. S’ha espantat molt. El Xavi ha après a fer aquests crits horrorosos i secs, ràpids, mig rot mig rugit, des del curs passat, que ja venia el Mussol, també anomenat Comodí, a substituir els profes que faltaven. Al Mussol li diuen també el Parpes, per allò de les parpelles caigudes. Parpelles tancades, gruixudes i amples, peludes. Es veuen enormes com una persiana des dels pupitres. El Mussol, el Comodí, el Parpes...<br />
<br />
–Qui ha sigut?<br />
<br />
No s’alçarà pas el Xavi, és clar!<br />
<br />
S’aixequen, gairebé al mateix temps, amb aire divertit l’un i amb cara de circumstàncies l’altra, el Pepe i la Mònica. La Moni és la nòvia del Pepe. <br />
<br />
El Mussol va a... Ha obert la boca, sense control, per dir alguna cosa segurament forta. I se li ha escapat una bona dosi de bava, que tenia guardada allà de l’estona tan plàcida que devia estar passant feia un minut. Ja no riu ningú, que el moment és solemne i perillós, ja ho comentarem després al pati. Però amb el Pepe i la Moni s’han aixecat també el Tito, el Xavi –que no vol quedar-se fora del que pugui passar, ell s’apunta a totes–, el Timi, la Sònia i la Marta. I de seguida la resta, tota la resta... excepte el Guillermo Luis, el Nene. <br />
<br />
El Pepe comença:<br />
<br />
–Hem sigut tots, senyor Ferrer, que ho hem fet al mateix temps, i per això ha sortit tan fort, però sense voler. Tots menys el Guillermo Luis, és clar. (El Pepe no ha mirat enrere, on seu el Guillermo Luis, però sap positivament que el Nene no es deu haver aixecat.)<br />
<br />
En Guillermo Luis protesta fent una ganyota de menyspreu, de suposat domini. Però ningú no se’l mira. El Pepe ha dit allò de “menys el Guillermo Luis” amb un evident sarcasme. <br />
<br />
Se sent una sonora bufetada, sonoríssima, però el Pepe aguanta estoic. Quan el profe ha passat, el Pepe fa una mirada ràpida al Xavi, com dient-li que n’hi deu una. Xavi el mira com demanant-li perdó. La Moni tremola. <br />
<br />
Als del fons, i sobretot a les nenes, els llueixen els ulls de por, de compassió... i d’admiració. Tothom continua dret excepte el Nene, que fa cara de fastig.<br />
<br />
El Mussol sembla que tenia preparada almenys una altra bufetada, però el venç el desconcert d’aquell comportament inusual dels xavals, un comportament que no ha llegit en cap llibre. Li diu al Pepe que després parlarà amb ell. No, després no, demà. Ara el Pepe se’n va cap a casa, amb una nota per als pares. I la Moni també.<br />
<br />
El Mussol es posa a redactar els breus missatges. Se sent la veu del Xavi.<br />
<br />
–N’haurà de fer una altra còpia, perquè jo també me’n vaig.<br />
<br />
–Que en siguin quatre!, diu agressiu el Tito.<br />
<br />
–Ens en anem tots!, se sent un clamor.<br />
<br />
Els nanos envolten la taula del profe, que des del «Qui ha sigut?» no ha obert més la boca excepte per dir al Pepe que se n’anava cap a casa amb una nota per als pares i que demà en parlarem.<br />
<br />
En Guillermo Luis, el Nene, no sap què fer al seu seient. S’ha quedat sol a l’aula. Tothom és damunt la tarima.<br />
<br />
I el Màrius es posa a somiar una altra vegada, ara al voltant de la taula del profe. Imagina que participa en una manifestació pel carrer, i es veu portant una pancarta reivindicativa i fent una gran cridòria, amb un megàfon, a la capçalera de la concentració. El Màrius és el que més crida... Crida tant que els altres li diuen que calli.<br />
<br />
–PLAF!, la segona bufetada del dia. <br />
<br />
La segona bufetada, sonora com la primera o més, els ha fet callar tots de cop. Bé, ja havien callat uns instants abans. La bufetada ha estat per al Màrius, és clar. Feia mig minut que s’havia quedat sol cridant a tot drap: <br />
<br />
–Mori el profe, mori el Mussol!!vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-78459043105652639702012-11-08T12:01:00.000+01:002012-11-12T12:44:44.381+01:00Me’n vaig!<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg7AoloW53UwFjZdpi8-mnXqFejaBYue56TfAsM8jtmGBYRHkwITceK7Dd4lJoj5sgDpDZDYGXBSo1lrzXApaSWnVKt5WxSkVDidkDRG4YofZiVyb62I5zuEb6ejsRrFOe2-U7T97nVzPpO/s1600/marxar_de_casa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"><img border="0" height="240" width="179" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg7AoloW53UwFjZdpi8-mnXqFejaBYue56TfAsM8jtmGBYRHkwITceK7Dd4lJoj5sgDpDZDYGXBSo1lrzXApaSWnVKt5WxSkVDidkDRG4YofZiVyb62I5zuEb6ejsRrFOe2-U7T97nVzPpO/s320/marxar_de_casa.jpg" /></a></div><br />
Hola, em dic Juli i ha arribat el dia. He decidit anar-me’n de casa els pares. Ara. Toco el dos. Avui millor que demà. Ja sóc prou gran. <br />
<br />
Tinc germans i germanes que diuen que no se’n van. La veritat: no m’estranya gens ni mica. Ja els va bé, se senten ben tractats. O potser estan segrestats, literalment o psicològicament, i pateixen síndrome d’estocolm, que en diuen, potser depenen massa dels pares i ja els agrada que sigui així, potser tenen por que sols no se’n sortirien, potser no han intentat mai de sortir ni una estona a prendre l’aire, potser ho van provar un dia, ja fa anys, i els va caure una garrotada, potser no els ha interessat mai saber si les coses podrien ser d’una altra manera i no com són. Potser estan malalts i escanyolits i molt limitats i, efectivament, si marxessin de casa es moririen.<br />
<br />
Però jo he decidit anar-me’n. <br />
<br />
I vés per on, resulta que, després de tot el que ha passat fins ara, no em deixen. Et moriràs de gana!, em criden. Però què faràs tu sol, desgraciat? Que no veus que no te’n sortiràs? I no sols em criden: m’amenacen amb l’home del sac, el papu, la cuca fera, Satanàs, el boc de Biterna i la madrastra de la Blancaneus.<br />
<br />
Doncs molt bé, molt bé i molt bé. D’acord. Seré un desgraciat i no me’n sortiré i me’n penediré demà mateix. Però avui me’n vaig. Deixeu-me morir de gana, però deixeu-me anar.<br />
<br />
Des que tinc ús de raó, sempre havia pensat que quedar-me a casa massa temps, si estava sa i fort, acabaria sent una molèstia per als pares, encara que ells diguessin que no, que no els feia nosa que em quedés. (Era aleshores, després de dir-me això, que encetaven un somriure glaçat.) Després, passaven els anys i anaves tirant d’esma. <br />
<br />
Però ha passat massa temps, ja.<br />
<br />
Ara hi he caigut, que potser no els feia nosa perquè com que jo treballo, ells, que sempre diuen que van justos –sovint no ho sembla pas, però–, se’m queden el sou sense demanar-me permís i em tornen el que els ha sobrat després de comprar tot el que necessiten i repartir-ne gairebé totes les sobralles als altres fills. I a les filles, que també com gasten.<br />
<br />
A més a més, com que ja sóc grandet, diuen, no sols no em renten la roba, sinó que intenten convence’m que tampoc cal que tingui rentadora pròpia ja que amb una màquina que hi hagi a casa, la de tots, n’hem de tenir prou. Sempre que els pares i els germans no la utilitzin, esclar, perquè tenen preferència o, com que són més, es posen d’acord per fer-la servir quan els rota. Cosa que vol dir que sovint haig de fer bugades a la nit. El sabó i el suavitzant i el finish de casa, però, ara que hi penso, crec que els he comprat sempre jo.<br />
<br />
El mateix amb la cuina i els àpats: molts cops els queviures els he de portar jo, però haig de dinar i sopar sovint a tres quarts de quinze, perquè a l’hora que tocaria el menjador està ocupat. Per descomptat, ells no em preparen mai el dinar, ja s’ho farà, diuen. Per tant, m’haig d’esperar que sobri alguna cosa dels àpats de la resta de la família. No pots cuinar per a tu en primer lloc, com si la cuina fos teva, diuen –però la vaig pagar jo en bona part–, com si fossis tu qui va sempre al súper o a la plaça a comprar –sempre no, però deunidó. <br />
<br />
I com que no surto gaire fora de casa, tret dels viatges de feina, no em cal utilitzar la caseta de la platja; només hi van els pares amb la resta de la tropa. De vegades els acompanyava, algun cop escadusser que a ells no els venia d’aquí que els acompanyés. Però normalment era perquè volien ensenyar els fills a les amistats del poble, i sobretot volien ensenyar els que la gent de fora considerava més espavilats; un d’aquests, encara que faci de mal dir, era jo, suposo que perquè els entenia força quan parlaven en la seva llengua estrangera. Els pares i els germans, fora d’aquestes ocasions, sempre em consideraven problemàtic, immadur i egoista.<br />
<br />
I, com que m’agrada fer esport de cert nivell, havia de lluir sempre en les competicions l’escut de la família i portar la roba que, ara sí, la família em proporcionava –m’havia d’haver imaginat que aquella roba també l’havia pagada jo, ho vaig descobrir un dia per xamba. Si no anava amb aquella roba, els organitzadors de les competicions em deien que no podia participar-hi, perquè havien parlat amb els pares i havien quedat així. Jo era menor d’edat i havia de creure. Una vegada una organització esportiva d’aquestes em va dir que sí, però els pares van moure totes les influències que tenien al seu abast per aconseguir que aquella organització fes marxa enrere. Aquell dia fins i tot van mobilitzar l’avi, que era feliç fent safaris i anant al darrere de donzelles –pobra àvia.<br />
<br />
De vegades en aquesta casa que fins ara ha sigut casa meva hi havia disputes i crits –normalment crits que em feien els pares a mi–, i això alarmava alguns veïns. Però els veïns no em tractaven gaire, és clar, jo era menor d’edat. És una criatura rebeca!, els havien dit els pares, i tota la informació que tenien els veïns era dels pares, que els deien que no passava res, que el nen els havia sortir una mica raret i que eren afers domèstics sense gens d’importància.<br />
<br />
I ui, el tema del julià. El julià és una llengua que em va transmetre la dida quan jo era menut –els pares segur que no, ells eren més fins– i que després he anat practicant amb ella, ja que continuem veient-nos de tant en tant, i amb les seves amigues. La dida es diu Juliana. Ella mateixa, la Juliana, em va explicar que el julià es transmetia de dida en dida, a través dels infants que alleten. I així durant segles. Hi ha hagut alguna vegada, de temps en temps, que el julià fins i tot s’ha ensenyat en algunes escoles, però de seguida ha arribat algú que allò li ha semblat una pèrdua de temps, un perill de disgregació en les famílies i de creació de guetos, i ho ha prohibit. Ara fa poc m’han dit que a casa d’uns veïns que viuen en una illa prop d’aquí els ha passat això, que els han prohibit el julià, i es veu que ha passat també en poblets de més al sud.<br />
<br />
Doncs jo, abans que em prohibeixin el meu estimat julià, ni que sigui només per parlar amb la Juliana, amb totes les dides Julianes i amb tots els infants alletats per aquestes dides, me’n vaig de casa.<br />
<br />
A casa tot va així.<br />
<br />
I doncs, ha arribat un dia que he fet comptes de tot plegat, he pensat que l’autogestió no és un pecat sinó un dret, i que aquest dret el puc exercir perquè sempre hi ha d’haver un dia que els drets els puguis exercir. És per això que he decidit que em compensa anar-me’n de casa, muntar un piset, conservar els meus calés i fer estalvis, comprar o llogar una caseta de platja pròpia allà on vulgui –si m’ho puc permetre, encara no ho sé, de moment segur que no– i viatjar pel món sense demanar permís. <br />
<br />
I me’n vaig. Els pares em fan crits, però no s’atreveixen a clavar-me garrotades, perquè els veïns ara s’ho miren des de totes les finestres, veuen que jo ja sóc prou gran i no tolerarien que els pares fossin violents. Els veïns, a la fi, ara tenen prou informació de tot plegat, sobretot perquè fa uns dies vaig penjar un rètol ben gros a la finestra que deia amb lletres enormes que ja era prou gran i que volia marxar.<br />
<br />
Potser durant un temps m’estaré sol al nou piset, parlant julià amb mi mateix i amb el gat, que no contesta, però segur que de seguida algun veí voldrà conèixer casa meva –n’hi ha que ja m’ho han dit d’amagatotis– i algun antic amic tindrà ganes d’organitzar amb mi una festa la diada de Sant Juli. I encara potser, vés a saber, alguns dels veïns m’acolliran a casa seva, perquè en el fons sempre els he caigut bé –és lleig que ho digui jo, però bé haig de cuidar l’autoestima en dies com avui, no?, si no no m’atreviria a posar el peu a la porta– i en canvi dels pares no se n’han refiat mai perquè els trobaven prepotents, malgastadors i mentiders.<br />
<br />
I tinc la dida Juliana, que sempre continuarà amatent al que pugui necessitar. El dia de Santa Juliana sempre hem fet festa tots dos, sovint molt discretament.<br />
<br />
Sigui com sigui, vindrà el dia, més aviat o més tard, que tindré algú més que m’estimi.<br />
<br />
I llavors, després d’una temporada difícil en tots els sentits, finalment em casaré amb aquella noia kazakha, o sudanesa del sud, o guatemalenca, o entreviada i vés a saber d’on ha eixit, i cada vegada serem més feliços i menjarem més anissos.<br />
<br />
I potser fins i tot un dia, animat per la kazakha, aniré a veure els pares, i els pares, compungits, em confessaran que en realitat jo era un fill adoptiu al qual havia segrestat una màfia de metges i infermeres d’una maternitat i els l’havien lliurat perquè a ells els feia molta il·lusió tenir un fill i havien pagat una pasta per aconseguir-lo. I que era per això que no em consideraven ben bé fill seu, que els perdonés i que sisplau tornés amb ells.<br />
<br />
Aleshores tal vegada m’hi reconciliaré, però ho tinc claríssim: cadascú a casa seva.<br />
vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-58081798214795719122012-08-17T19:44:00.000+02:002012-08-17T19:44:00.214+02:00Pobre nen<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgHz4CuHt9_FhT__Ewh7kfuX26f4Ib7BA_wZOj5uXwauVT-0ZUIJetlD6kdYScZjLJHSTFHxbx_PdIYNAwXNy3fr58OQTz4OLU2cr8OpZGvMa2tA2FBpQ3ob0rNFVzxFOkKoMt8va-_dUR-/s1600/dona_embarassada.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"><img border="0" height="185" width="272" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgHz4CuHt9_FhT__Ewh7kfuX26f4Ib7BA_wZOj5uXwauVT-0ZUIJetlD6kdYScZjLJHSTFHxbx_PdIYNAwXNy3fr58OQTz4OLU2cr8OpZGvMa2tA2FBpQ3ob0rNFVzxFOkKoMt8va-_dUR-/s320/dona_embarassada.jpg" /></a></div><br />
Quan vam saber que la Llúcia i el Carles esperaven una criatura ens vam espantar encara més. Més ben dit, em vaig espantar jo, la meva dona és d’una altra pasta i no s’espanta de res, i encara menys de criatures. La meva dona és com el Carles, decidit, viu al dia.<br />
<br />
Jo la veritat és que ja estava espantat, poruc com sóc, des del moment que es van casar, perquè sabia que la Llúcia es delia per tenir criatures. <br />
<br />
Vam dir al Pol que la Llúcia tindria un bebè. I el Pol fa:<br />
<br />
–Pobre nen.<br />
–Pol, no sabem si serà un nen.<br />
–Ah no?<br />
–No, pot ser una nena.<br />
–Ah. Doncs pobra nena.<br />
<br />
Només em faltava aquesta, que fins i tot el Pol, que té sis anyets de no res, pogués ser conscient dels perills que aquella aventura comportava.<br />
<br />
Perills que, pensant-ho fredament, són injustos i absurds. No hi ha dret que hàgim de calcular el que una criatura podrà patir pel fet que la seva mare sigui com és la Llúcia. Però és així, entre tots hem creat aquest ambient deshumanitzat i cruel que farà que els pares de la criatura que ha de néixer –esperem que naixerà, l’embaràs és de risc– s’hagin de preocupar pel fet que al carrer, a l’escola, el seu fill o la seva filla haurà de passar-les magres perquè la seva mare té aquelles peculiaritats. Peculiaritats –característiques, de fet– que no haurien de cridar més l’atenció, en una societat humana normal i corrent, que qualsevol persona que té una piga a la galta o que lluu cabellera roja, natural o de pot. <br />
<br />
Per descomptat, es considera un fet incontrovertible que una persona d’aquestes característiques no ha de tenir fills. Quins acudits, diuen. Lligadura de trompes i cap a casa, no molestis, que no veus que tu no estàs preparada? Que no veus que si tinguessis un fill no el podries fer feliç? T’estimo, però és així.<br />
<br />
En canvi, no passa res, socialment, quan una guilla folrada de quartos i absolutament incapaç d’educar ni un gos té el caprici de produir una criatura, d’encarregar-la al laboratori, d’ajuntar-se amb el primer manso que passa per la plaça o de contractar-la a Amèrica o a Ucraïna: tot són facilitats i gestos de comprensió, quan no directament subvencions i fins i tot aplaudiments pel seu esperit altruista. Però si molts cops només pensen en elles i en el seu caprici!<br />
<br />
No parlo de la gent que adopta criatures per fer-les felices. Parlo dels que consideren les criatures un objecte, i prou, que volen tenir.<br />
<br />
Però, ui, els companys i companyes d’escola del futur fill de la Llúcia. (O la filla.) No per ells, no, pobra canalla, que no en tenen la culpa, sinó pels seus progenitors i pels ambients que han respirat, segons els quals una persona com la Llúcia és menys persona i pot ser fins i tot catalogada com a no desitjada. Indesitjable. Quina por. <br />
<br />
I el que em sap més greu és que el Pol, el més gran dels meus fills, de sis anys, que s’estima la Llúcia amb bogeria i no se la mira de cap manera estranya, ja sap que passarà tot això. Em sap greu i alhora em meravella, perquè vol dir que és molt llest i ja ha fet els comptes. Però em fa pena, dic, perquè si ho sap és que segurament ell mateix ha patit la discriminació: a classe s’han fixat que la Llúcia, que alguna vegada ha anat a buscar-lo a l’escola, acompanyant la meva dona o tota sola, era d’aquella manera diferent. <br />
<br />
A mi em semblen molt penosos els judicis i les rialletes que puguin fer els petits col·legues del meu fill. Ara, si sento algun comentari de menysteniment o si veig alguna mirada de commiseració en algun dels pares o mares d’aquestes criatures sobre la Llúcia, us asseguro que no responc de la meva reacció. <br />
<br />
Perquè no hi ha ningú al món més amable, dolç, simpàtic, treballador, somrient i responsable que la meva germana Llúcia, que té la síndrome de down.vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-4094233117608136062012-05-20T19:01:00.000+02:002012-05-20T19:01:00.288+02:00El projecte Tàpies<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhRelv6RY-PxBM36XfwTjwyp_qNXcD2dVayO7LLoCeMLJGq6qtTYPd1d5HW5gxRkYYlERB2ZjPeR81e0YkB2XgdJTU8RpoUfx5zIpOfwXCxZ1qIshYynxvya4lEnR7lj9k6Hop169eK6y0E/s1600/tapies_CartesTeresa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"><img border="0" height="196" width="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhRelv6RY-PxBM36XfwTjwyp_qNXcD2dVayO7LLoCeMLJGq6qtTYPd1d5HW5gxRkYYlERB2ZjPeR81e0YkB2XgdJTU8RpoUfx5zIpOfwXCxZ1qIshYynxvya4lEnR7lj9k6Hop169eK6y0E/s320/tapies_CartesTeresa.jpg" /></a></div><br />
Havia estat un somni estrany. Normalment no recorda el contingut dels somnis, tret de durant uns pocs segons en el moment de desvetllar-se, si és que es desperta quan el somni encara funcionava.<br />
<br />
Havia fet un descobriment, en aquell somni. Tenia a les seves mans, no sap com ni per què exactament, un dibuix d’Antoni Tàpies. De Tàpies, segur, perquè algú molt proper a Tàpies l’hi havia fet arribar. Ell en sabia bastant, de Tàpies. En somnis les coses són bastant segures, no et qüestiones res. <br />
<br />
Era un paper blanc d’embolicar força doblegat i rebregat, dolentot i de poc gramatge. Però molt allargassat, feia gairebé 15 metres de llarg per 120 centímetres d’ample. Enorme, immens. Bastant atrotinat pel pas del temps. Allò tan estrany, aquell gran paper rebregat i doblegat, era molt antic, dels anys 50. <br />
<br />
Hi havia uns esbossos de Tàpies, com un collage immens, obres seves “prereproduïdes” en miniatura. No estaven fetes de la seva manera habitual, amb grans traços de pintura o amb deposicions d’altres materials. No, eren com uns esbossos molt detallats, amb traços curts fets a llapis. Com si fossin vinyetes superposades al paper d’embolicar. Com un mosaic.<br />
<br />
El fet sorprenent és que les vinyetes del dibuix de Tàpies representaven, en conjunt, una mena de paisatge. Era només llapis, blanc i negre i grisos, però es podia imaginar fins i tot els efectes de tonalitats diferents, de colors primaris durs i foscos, de les matèries sòlides de Tàpies.<br />
<br />
No és que fos una representació figurativa, ni de lluny, però així com cada obra de Tapies et transmet principalment idees, aquell conjunt li mostrava també objectes físics que, juntament amb els conceptes més adreçats a l’intel·lecte, formaven un cosmos, un món, tots els elements que componen l’univers: cel i terra, ombra i llum, mar i muntanyes, conreus i sotabosc, clapes fosques i clares, estrelles i tanques de filferro. Eren això darrer, sens dubte, les creus i les tes que hi havia pertot. <br />
<br />
I alhora, la foscor, el menyspreu, el pecat, la fúria, el desengany, la crueltat, el descoratjament, la broma macabra o cínica i la broma bromista, la contradicció de la creu omnipresent amb aquells dos significats positiu i negatiu, la petita llum d’esperança colgada pel dolor, l’absurd, la descurança, l’atzar i la dissort, els excrements, la sang. Tot alhora. <br />
<br />
El que podia descobrir aïllat en cada obra –les reaccions que li causava cada obra si les examinava amb obertura d’esperit– ho tenia allà tot junt. Impressionava i espantava.<br />
<br />
De sobte va tenir una il·luminació. Tàpies havia fet un esbós de tota la seva producció futura. L’obra posterior de l’artista serien peces d’un gran puzle, i ell n’era molt conscient: l’havia dissenyat molts anys abans.<br />
<br />
Un cop dibuixat el seu avenir artístic, Tàpies va llençar tots els esquemes previs que havia fet servir abans d’arribar a aquella síntesi. Només conservà el gran collage, l’esbós final del seu projecte, que tenia plegat i guardat al taller, molt amagat sota la post d’una taula de treball, estès dins una escletxa plana i ampla que ni tan sols la seva dona coneixia i potser ni ell mateix recordava. Igual com passa quan apuntes una cosa perquè tens por d’oblidar-te’n, en el moment que l’apuntes ja no te n’oblides justament perquè l’has escrit. Tot aquell gran disseny previ Tàpies el tenia al cap i ja no li havia calgut tornar a consultar-lo. <br />
<br />
Van trobar el mosaic, finalment, ara fa només unes setmanes, molt poc després de morir-se l’artista. Un operari, movent mobles d’ací d’allà, va tombar la taula i va descobrir l’amagatall. I allà hi havia el paper. Però no li van donar importància perquè el llapis estava molt desdibuixat i els plecs havien deixat grans marques. <br />
<br />
Era aquell paper el que li havia arribat a ell, no sabia ni com ni per què.<br />
<br />
Tàpies, n’està cert –ell n’estava ben convençut, protegit d’incerteses dins el seu somni–, confiava que en el futur algun programa informàtic o alguna intuïció genial faria que es descobrís el resultat global de tota la seva producció artística. Ell havia estat l’escollit, el geni.<br />
<br />
A ell, que havia llegit algun dels assaigs de l’artista, tot plegat li encaixava. Una obra còsmica, un puzle omnicomprensiu, holístic. Hi havia perfilades en el projecte gairebé 2.000 peces, la majoria clarament identificables amb les produccions que ell, pacientment, havia anat completant al llarg del temps, una per una, fins que va tenir enllestit el trencaclosques que havia imaginat seixanta anys abans. <br />
<br />
L’obra no incloïa, esclar, algunes obres fetes per compromís o conjuntura, la majoria de grans formats, que no podia haver previst en el moment d’esbossar el projecte i que en el moment de fer-les no va poder o no va saber o no va voler encaixar al puzle. <br />
<br />
I així s’acabava el somni.<br />
<br />
Però a ell li havia impressionat el descobriment, ni que fos un somni. Tot era massa coherent. I si...?<br />
<br />
Va anar a veure un amic seu..., bé, no amic exactament, un antic company de pis, ara marxant d’art, amb qui no s’avenia gaire però que sabia que era un gran expert en Tàpies. Tàpies, de fet, havia estat client seu. <br />
<br />
Va trobar l’antic company al seu taller amb una gran pedra negra de marbre, de més de deu metres de llarg, plena d’estrelles i tanques de filferro gravades, taques de pintura, trossos menuts de fustes, de metalls, de roba, de vímet, esquitxos de fang... <br />
<br />
Era el mateix esbós gegantí de Tàpies, ara fet pedra! L’havia bastit l’antic company com si fos un sol baix relleu, i ara enllestia, li va dir, la gravació d’una enorme llegenda metàl·lica on, molt petit, s’identificava cada raconet d’aquella pedra amb el nom d’una obra de Tàpies i la seva localització actual. L’endemà s’exposaria la pedra, amb la placa al costat, al rebedor de la Fundació Tàpies del carrer d’Aragó, a Barcelona.<br />
<br />
Era allò mateix, sí!, la mateixa història que ell havia descobert!! No se’n sabia avenir.<br />
<br />
El seu antic company hi treballava amb la idea que els admiradors de Tàpies coneguessin a la fi que tota l’obra de l’artista responia a un projecte unitari, còsmic.<br />
<br />
L’amic estava emocionat com ell mateix, i alhora sorprès que haguessin arribat a la mateixa conclusió tots dos al mateix temps. <br />
<br />
Va ser llavors, just en aquell moment tan emocionant, que es va despertar de debò.<br />vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-33152150230244282912012-04-23T18:05:00.000+02:002012-04-23T18:05:39.910+02:00L’home sense cap<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhf5aWpQ0VrxKdJX6TxaWXJykj3KpVTZr_p2GjVRTGXPdWd9tWWsSlo4p6ZhIWUzbogmA_EfM7CDNQZZer1KdSpHtFXf6O-wfMbc1cx30H59-Mp1rXdb-gsvxOjttF2VuqS_IP386uNWq8z/s1600/home_sense_cap.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"><img border="0" height="197" width="256" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhf5aWpQ0VrxKdJX6TxaWXJykj3KpVTZr_p2GjVRTGXPdWd9tWWsSlo4p6ZhIWUzbogmA_EfM7CDNQZZer1KdSpHtFXf6O-wfMbc1cx30H59-Mp1rXdb-gsvxOjttF2VuqS_IP386uNWq8z/s320/home_sense_cap.jpg" /></a></div><br />
Era al camp, per allà a prop del Montseny, i estàvem a punt de dinar, i hi havia oliveres. Érem jo... Ai, no, que jo m’haig de dir l’últim. Érem el pare, que es diu David com jo, la mare, que es diu Núria, jo i la meva germana Maria, que la dic l’última perquè és més petita que jo i a més a més avui no ha vingut perquè se n’ha anat amb els avis. Llavors va arribar un cotxe, que era un 4x4 com el nostre però d’una altra marca, com un Nissan Pathfinder però antic, em penso que es deien Nissan Patrol, que el tenim en un àlbum a casa, i va aparcar sota un altre arbre que hi havia per allà a la vora. Aquelles oliveres feien molt bona ombra, eren un lloc ideal per dinar, de vegades hi anàvem. <br />
<br />
Però no era una altra família, eren dos homes que van baixar del cotxe i van dissimular una estona fent veure que preparaven el dinar. I tot d’un plegat, quan el papa havia anat a fer un riu per allà a prop, van agafar la meva germana i van tornar a pujar al cotxe corrents i van arrencar. Però la mare va cridar molt fort, encara més que la meva germana, que de vegades crida moltíssim i aquell dia encara més, i de seguida la mama va anar corrents i es va posar al davant del cotxe amb l’escopeta, que és del meu avi i que sempre la dúiem per si podíem caçar un conill o un ànec o un senglar o el que fos, perquè el papa és caçador, i el cotxe va frenar just davant la mama i no es van atrevir a atropellar-la, però van estar a punt perquè la van tocar amb el parafang, i jo estava colpejant molt fort la porta del darrere, i llavors la mama es va acostar a la finestra del conductor mentre carregava l’escopeta i el cotxe va tornar a arrencar i la mare va disparar i va passar una cosa curiosa que jo no havia vist mai, ni a la tele, que és que allà on hi havia el cap del conductor de sobte ja no hi havia res. I el cotxe va xocar contra una olivera i es va aturar. <br />
<br />
Però l’altre home encara tenia agafada la Maria, que només té tres anys, i no la deixava anar, però llavors es va girar una altra vegada a l’esquerra i va mirar el seu company sense cap i al final la va deixar estar, i el pare, que havia vingut corrents de fer el riu i li havia agafat l’escopeta a la mama, que abans no plorara i ara sí, li va preguntar a l’home amb cap per què feien allò i l’home amb cap es devia haver fet caca al damunt perquè la meva germana em va dir després que feia molta pudor, ecs, i va dir que era per demanar un rescat. I el meu pare primer va apuntar però no va disparar, eh?, i li va dir que s’emportés l’home sense cap i que si el tornava a veure també el mataria. I l’home amb cap va treure l’home sense cap del seient del conductor i s’hi va posar ell tremolant i va marxar amb el cotxe i suposo que el cap devia estar pel terra del cotxe. <br />
<br />
Doncs aquell home que se’n va anar és aquest d’aquí que ara diu que la mare va disparar primer, però no és veritat, ells es van emportar primer la meva germana i van estar a punt d’atropellar la mare. <br />
<br />
–I ja està. Que ho he dit bé?<br />
<br />
–Quants anys tens, David?<br />
<br />
–Sis, senyor.<br />
<br />
–D’acord, David, ho has explicat molt bé, ja te’n pots anar al teu lloc. Que passi el següent testimoni de la defensa.vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-35325231313668621942012-03-08T19:38:00.000+01:002018-05-30T09:37:04.579+02:00La Carol, de cos present<span style="font-size: x-small;">Història basada en fets reals</span><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiqieP_xFiz-CmAONKjNJusNxJ70hLIM4JzI2nmv1fos-vdWdqh3byJnk-jEWlYhb3nDc3tc9IaJX0VP7ByvQ3oOx3f79ZWAVsiCd1EUtA4kcuLsEpYx0RxJWGtzT9IJvUxwsnqPmsg0Abr/s1600/violencia_masclista.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="183" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiqieP_xFiz-CmAONKjNJusNxJ70hLIM4JzI2nmv1fos-vdWdqh3byJnk-jEWlYhb3nDc3tc9IaJX0VP7ByvQ3oOx3f79ZWAVsiCd1EUtA4kcuLsEpYx0RxJWGtzT9IJvUxwsnqPmsg0Abr/s320/violencia_masclista.jpg" width="276" /></a></div><br />
Tal com la van descriure, l’escena devia ser de pel·lícula de por. Dos funcionaris municipals, acompanyats per la policia, van a reclamar uns quants centenars de lliures d’unes factures de lloguer, llum, aigua i gas en un apartament esquifit d’un edifici enorme del nord de Londres. A la bústia, desenes de cartes amuntegades, rebregades, empolsegades, a nom de Lucy London. Els policies, com que ningú no contesta al timbre i tenen una ordre judicial que els permet d’entrar-hi, forcen la porta i accedeixen finalment al petit habitacle. <br />
<br />
El que hi troben és un esquelet humà vestit amb parracs de dona i assegut davant d’un televisor encès, amb el volum molt baix. La calefacció també és encesa. <br />
<br />
Això va passar l’any 2006. <br />
<br />
Unes medecines que havien caducat l’any 2003 i uns aliments guardats al frigorífic, també encès, que eren d’un supermercat que havia tancat l’any 2004, serveixen per determinar de seguida, abans de l’autòpsia i tot, el temps mínim que feia que havia mort: pel cap baix, dos anys i mig. <br />
<br />
De bon començament no hi havia indicis que fessin pensar en un episodi de violència: havia mort de manera natural mentre mirava la tele. L’estat de descomposició del cos va fer que hagués de ser identificat comparant les dents del cadàver amb fotografies en què apareixia la dona somrient. També van comprovar de seguida que no es deia Lucy London, el nom al qual anaven destinades les cartes, el que constava en el contracte de lloguer i en els rebuts de la llum, l’aigua i el gas de l’apartament. La difunta era Carol Vicent, una dona encara jove, de poc més de 40 anys, de professió publicitària. <br />
<br />
Cap dels tres-cents llogaters o propietaris –gairebé vuit-centes persones– d’aquell bloc enorme no havia percebut mai ni una mica de pudor... fora de la normal en aquell rusc de gent apilonada. Ningú no havia notat res, tret del munt de cartes. Un dels veïns, que s’havia traslladat feia poc a l’apartament contigu, diu que havia trucat a la porta diverses vegades i que en no rebre mai cap resposta havia deduït que ja no hi vivia ningú i que la correspondència amuntegada era d’una antiga inquilina. “Sempre havia pensat que era un pis buit. És realment espantós pensar que tenia una família i que ningú no va venir mai a veure-la.” <br />
<br />
Quan hi ha tragèdies, els testimonis als quals entrevista la premsa tot sovint no tenen ni idea del que ha passat. Simplement són allà i tenen ganes de xerrar. Tanmateix, ells solen ser els protagonistes de la notícia i les coses que diuen conformen el context de la narració dels fets. Si després es comprova que res d’allò no era veritat... ja és massa tard. Només hi ha alguna rectificació de tant en tant, molt succinta.<br />
<br />
De fet, és fins aquí que arribaren les notícies de la premsa sobre el cas. La resta del relat me l’he hagut d’empescar tot solet. <br />
<br />
<div style="text-align: center;">* * *</div><br />
I el que era espantós no era allò que deia el veí. Ningú de la família no podia anar a veure Carol Vicent perquè Carol Vicent no volia saber res de la seva família, almenys quan va llogar el pis. I tenia raó per no voler-ne saber res. Era justament per això que es feia dir Lucy London i que s’estava allà. <br />
<br />
Carol/Lucy havia anat a viure en aquell edifici del nord del Gran Londres perquè el seu marit li havia pegat: primer crits, després empentes i finalment una bufetada. És possible que fos la primera vegada que li pegava, i també el primer cop que la maltractava d’alguna manera o que li aixecava la veu. Però ella, molt digna, es va dir que amb una vegada en tenia prou. Va marxar de casa en aquell mateix moment i es va posar a caminar pel carrer mentre rumiava què havia de fer. Xino-xano durant hores, va arribar a l’altra punta de Londres, al barri més septentrional, a Enfield –el matrimoni vivia en un extrem de Kingston, tocant a Elmbridge, al sud-oest–, i finalment es va decidir a entrar dins el local d’una entitat municipal d’ajuda a dones maltractades. <br />
<br />
Les de l’entitat, en el moment que la Carol hi va entrar, estaven retallant dels diaris anuncis de pisos i apartaments de lloguer del barri o de barris propers, i tenien uns quants d’aquells retalls damunt la taula de recepció. <br />
<br />
A Carol Vicent li va fer molta vergonya dir el seu nom veritable, tot i que allà no la coneguessin de res, i els va explicar que es deia Lucy, Lucy London. Li era igual la manca d’originalitat, tot i ser creativa publicitària. En aquell moment tenia altres prioritats: sobretot, no passar una altra mala estona. La visita a l’entitat municipal no va durar més de cinc minuts. A la fitxa de la visita només hi va quedar enregistrada aquesta anotació: «Lucy London, +/-40: necessita un apartament provisional i té pressa. Li hem donat un anunci del diari i se n’ha anat.» <br />
<br />
Allò, però, era una mentida pietosa, perquè no li van donar el retall: ella el va agafar i va marxar. O sigui, normalment retallaven aquella mena d’anuncis i els classificaven per preus, localitzacions, propietaris, etcètera. Però quan aquell dia va aparèixer Carol/Lucy per allà, just quan li demanaven per què era allà després de dir ella el nom fals («Mrs. London, en què la podem ajudar?»), la Carol es va fixar en un d’aquells anuncis que acabaven de retallar i el va agafar, va mormolar un «Només això, gràcies» i va marxar. Sens dubte, la Carol estava molt trasbalsada, encara no se sabia avenir del que li havia passat. A l’entitat municipal, doncs, comprensives i alhora impotents, van prendre nota del que sabien i no hi van pensar més. Ja hi estaven acostumades. Qui va fer la fitxa, però, es va oblidar de posar-hi la data. Així doncs, era un document del tot inútil. <br />
<br />
I la família? La família, en efecte, havia perdut el rastre de la Carol aleshores mateix, el 2003, tres anys abans de la descoberta macabra. Els familiars –el marit suposadament penedit, els pares d’ella, una germana, un germà amb la cunyada i altres– havien anat a la policia diverses vegades perquè volien que la declaressin desapareguda, però les explicacions confuses del marit van fer pensar a les autoritats que potser era una desaparició voluntària. El marit, quan li van demanar si hi havia hagut cap discussió prèvia, va començar a suar i va dir que potser hi havia hagut qualque paraula més del compte un dia d’aquells, però res d’important. La família va pensar-se que aquelles suors i hesitacions eren els nervis i va confirmar les paraules del marit: la Carol mai no se n’havia queixat. <br />
<br />
Pel que fa als diners, ella tenia de sempre un compte corrent propi amb uns quants estalvis, tres o quatre mil lliures, a més del compte conjunt amb el marit a on ficaven només els diners imprescindibles per pagar les despeses ordinàries de casa. El compte de la Carol havia estat cancel·lat, en efecte, l’any 2003, just l’endemà de desaparèixer. <br />
<br />
La Carol n’havia obert un altre a Enfield a nom de Lucy London, hi havia ficat els estalvis i hi havia domiciliat els rebuts del nou apartament. Els bancs no són gaire exigents a l’hora de demanar dades si el que vols és obrir un compte i ficar-hi diners de seguida. Com a màxim, et demanaran que hi tornis per completar la documentació. Però el procés es posa en marxa. <br />
<br />
I l’empresa? Quan va patir els maltractaments, la primera cosa que va voler fer la Carol sembla que va ser trucar a l’agència de publicitat on treballava per dir-los que seria uns dies fora, que havia canviat de casa i necessitava un recés. Però no va arribar a explicar-ho: sí que hi va trucar, diuen, i va demanar per una persona, el cap de recursos humans, que en aquell moment era en una reunió i no s’hi podia posar. No se sap segur, perquè era un TGIF –un divendres: «thanks God it’s Friday»–, la gent estava a punt de marxar de cap de setmana –molts ja havien tocat el dos– i la persona que va dir que li semblava que era ella la que havia trucat va assegurar que no li havia dit ni el nom ni havia deixat cap encàrrec. La Carol, però, havia comentat més d’una vegada que potser deixaria l’empresa, perquè anava al darrere d’una altra bona possibilitat. <br />
<br />
La realitat, doncs, és que ja no va tornar a la feina i allà van pensar, en efecte, que li devien haver fet una proposta bona que havia d’acceptar de seguida i que per això havia trucat aquell divendres –si és que era ella la que havia trucat, que això no era segur– i que després ja no va tornar a trucar perquè li devia fer vergonya haver quedat malament –la Carol era molt de tenir vergonya per coses d’aquestes. Això passava de vegades en el gremi de la publicitat: tothom va sempre amb presses, fins i tot a l’hora de canviar d’empresa, especialment si la nova oferta és bona, o si ja estàs fins al capdamunt de determinat company o bé tens un cap que no suportes. <br />
<br />
I què n’havia de fer la policia, doncs, si la Carol se n’havia anat qui sap a on, fins i tot a l’estranger, a començar una nova vida? No podia viure pel seu compte? No tenia una bona preparació professional? Algú havia vist res de sospitós, cap indici d’un segrest? És veritat que el fet de cancel·lar el compte corrent podia voler dir que algú l’havia obligada a fer-ho, però no hi havia prou dades per pensar-ho, i a més hi havia la declaració no gaire clara del marit i, sobretot, no hi havia cap més pista. Una parella de guàrdies, malgrat tot, van arribar a parlar amb diverses associacions i locals públics i privats d’ajuda a dones soles i/o maltractades. En cap d’aquelles institucions no reconeixien la dona aquella de la foto. Els policies no van arribar, però, fins a Enfield: allò era massa lluny, no tenia sentit anar pertot el país buscant algú que no havia fet res de dolent i que tampoc no se sabia si havia desaparegut voluntàriament.<br />
<br />
Tot lliga. Lucy London / Carol Vicent no devia arribar a viure ni vuit dies més un cop instal·lada en la seva nova casa... provisional. Devia estar rebentada per l’esforç. I cada dia devia pensar que l’endemà ja trucaria a algú per explicar-li l’aventura. <br />
<br />
<div style="text-align: center;">* * *</div><br />
Ensenyament del relat: si tens problemes amb la parella, amb la feina, amb la gent que t’envolta o amb el món en general però no vols desaparèixer del tot, del tot, del tot, el primer que has de fer abans de començar a bellugar-te és dir-li a algú el que penses fer i on penses anar, no ho sé, un amic o una amiga de tota la vida però que viu a l’estranger o una cosina segona, algú que sàpigues que no et trairà i que tampoc l’atabalaran els teus amb preguntes. <br />
<br />
Ara, si vols desaparèixer de debò, si vols gaudir perversament de la satisfacció de saber que el teu maltractador potser et cercarà una temporada però no et trobarà i es morirà de remordiments sense saber res de tu, l’estratègia de la Carol sembla bastant bona, sempre que tinguis prou calers perquè duri. <br />
<br />
Llavors, primer de tot has de trobar un edifici de prou embalum com perquè s’hi pugui viure de manera anònima: és una tasca relativament fàcil, ara n’hi ha en totes les ciutats grans. Segona, has de fer taula rasa del teu passat i, per tant, canviar de nom –sense deixar rastres al Registre Civil, és clar: o sigui, canviar de nom d’ús– i esborrar totes les pistes: totes. Tercera, has de ficar els estalvis al banc, a nom del teu alter ego, perquè els del banc vagin pagant els rebuts imprescindibles durant el màxim de temps possible. <br />
<br />
I per això, perquè et durin més els estalvis, si et comences a trobar malament és millor que buidis la nevera i la desendollis i que desconnectis els radiadors. Aquí, la Carol va fallar... o justament acabava d’omplir la nevera i ja no va tenir temps de prendre cap més decisió.<br />
<br />
I sobretot –sobretot!–, abans no t’arribi el moment final, pensa en la tele. Et pot anar bé un d’aquests sistemes automàtics que si durant més d’una hora no fas zàping, l’aparell s’apaga sol. És clar que si la tele forma part del mobiliari de lloguer i no té aquests avenços... <br />
<br />
Perquè us ho dic de debò, no se m’acut un comiat fúnebre més galdós que tres anys seguits de teleporqueria com els que s’ha hagut d’empassar la pobra Carol de cos present.<br />
<br />
<div style="text-align: center;">* * *</div><br />
<span style="color: #3d85c6;"><span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><span style="font-size: large;">Un home 15 anys mort al seu llit</span></span></span><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEinA7_gNe5GTfU95sxNC-6ObUmnFyOCQTZCIoAM6WaIkexSRkBn4tAttAoCt8GBiWs90-9PuzOwly0mne1FJ1IYQDQsG7snvXAawSFRz4kHfUEMMoA8rH_F4JZwADKvgN6W_qm7_kYKaPTS/s1600/Lilla.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEinA7_gNe5GTfU95sxNC-6ObUmnFyOCQTZCIoAM6WaIkexSRkBn4tAttAoCt8GBiWs90-9PuzOwly0mne1FJ1IYQDQsG7snvXAawSFRz4kHfUEMMoA8rH_F4JZwADKvgN6W_qm7_kYKaPTS/s320/Lilla.jpg" width="320" /></a></div><br />
En aquesta casa de la ciutat de Lilla han descobert el cadàver d'un ancià mort cap al 1997, als 75 anys. <br />
<br />
És el desig de molta gent: morir dormint tranquil·lament al llit de casa. Potser també era el que volia aquest home, però segurament poc es devia esperar que no se n’assabentés ningú durant tres lustres. <br />
<br />
Era una casa que semblava deshabitada, el primer pis d’un antic i típic edifici de totxo vermell, de tres plantes, al número 9 del carrer Saint-Jacques, al barri antic de Lilla (nord de França). Un funcionari municipal hi va entrar fa uns dies per mirar de solucionar unes humitats i filtracions d'aigua de les quals una veïna es queixava feia temps.<br />
<br />
De sobte va topar-se amb un esquelet. El cadàver estava estirat al llit, vestit amb un pijama gris de ratlles. <br />
<br />
Pels papers que s’han trobat fins ara, l'home es deia Alberto Rodríguez Martínez, era pintor, havia nascut el 1921 a Santander (Espanya), i era fill de Concepción Martínez i Salustiano Rodríguez. Havia arribat a França el 1948 amb un permís de treball de 10 anys, que després va renovar periòdicament a Lilla mateix. Al final de la dècada de 1960 va establir una relació amb una vídua sense fills, 40 anys més gran que ell, que el va nomenar hereu universal de tots els seus béns. Quan la dona va morir molt poc temps després, el 1971, als 90 anys, el seu amic espanyol va heretar almenys tres immobles i una suma important de diners, repartits en diversos comptes bancaris. <br />
<br />
Va morir de manera natural i tranquil·la: no hi havia signes de violència a l’habitació, les portes i finestres no havien estat forçades i no hi havia rastres d'intrusos. Les últimes cartes sense obrir trobades en la casa dataven de principis del 1997. No s'explica com ha pogut passar tant de temps sense que se n'adonés ningú. No hi havia cap denúncia per desaparició i els veïns no l’han trobat a faltar ni han notat res d’estrany durant quinze anys.<br />
<br />
"No hi ha res que faci pensar en un acte criminal” ha dit el director de la seguretat pública de Lilla, Didier Perroudon. “No sembla que tingués família a prop. Com que era el propietari de la casa, no va cridar l'atenció. Si ningú es va adonar de la seva mort devia ser, probablement, perquè no tenia relacions socials al barri. És la mort d'un home sol en una societat en què no prestem atenció al nostre veí."<br />
<br />
Sembla clar que Alberto no té hereus.<br />
<br />
<span style="font-size: x-small;"><br />
</span> <span style="font-size: x-small;">(Resum d’informacions de premsa, 20-21 octubre 2012)</span><br />
<br />
<br />
<div style="text-align: center;">* * *</div><br />
<span style="color: #3d85c6;"><span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><span style="font-size: large;">Troben el cos momificat d'una dona que va morir fa anys a València</span></span></span><br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgLtgjWzo8Ev5usNkuwoAqFBx_qQIhMMNg_5Nf83QPLNqs9OVNnQPE_eM0mM5vYyXS3PtuPw0jeqbVQGxxw9r6S3oqhAR0O_-S1LuW2WO3N_klUOL3_50vr3uSPnDrBuoSL_BCCivyZAAde/s1600/Fa%25C3%25A7ana+carrer+Josep+Benlliure+-+Val%25C3%25A8ncia.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="378" data-original-width="670" height="181" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgLtgjWzo8Ev5usNkuwoAqFBx_qQIhMMNg_5Nf83QPLNqs9OVNnQPE_eM0mM5vYyXS3PtuPw0jeqbVQGxxw9r6S3oqhAR0O_-S1LuW2WO3N_klUOL3_50vr3uSPnDrBuoSL_BCCivyZAAde/s320/Fa%25C3%25A7ana+carrer+Josep+Benlliure+-+Val%25C3%25A8ncia.jpg" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Casa del carrer Josep Benlliure on s'ha trobat el cos de María Amparo</td></tr>
</tbody></table><br />
A València, en una casa del barri del Cabanyal, la policia ha trobat el cos momificat d'una dona que va morir de forma natural fa més de quatre anys.<br />
<br />
En tot aquest temps, ningú no ha trobat a faltar María Amparo Plaza, que ara tindria 78 anys.<br />
<br />
Aquest dilluns, un veí, en netejar el celobert que compartien al pati, va veure uns peus i va trucar al 112.<br />
<br />
La dona vivia sola i per l'estat del cos faria entre 4 i 5 anys que hauria mort. Tenia domiciliada la pensió i el lloguer, de 30 euros, que havia continuat pagant.<br />
<br />
Maria Amparo no tenia familiars que la reclamessin i els veïns portaven anys sense veure-la, però res els feia sospitar de la seva mort. Ni tan sols havien notat cap olor desagradable.<br />
<br />
Casos d'avis que moren sols són habituals i formen part d'un problema social.<br />
<br />
Joaquim Bosch és magistrat i membre de Jutges per la Democràcia:<br />
<blockquote>"Els metges forenses confirmen que no es moririen amb una atenció adequada. Moltes vegades es troben morts al llit, però també al mig del saló per un atac al cor, per exemple, o en una escala perquè hi ha hagut una caiguda."</blockquote>En el cas de la María Amparo, se la van trobar a la cuina amb tota la vivenda tancada a pany i forrellat, amb finestres i persianes incloses. Això hauria ajudat que el cadàver seguís un procés de momificació natural i no pas la putrefracció habitual.<br />
<br />
<span style="font-size: x-small;"><br />
</span> <span style="font-size: x-small;">(Notícia del Canal 3/24, 29 maig 2018)</span><br />
<br />
<div style="text-align: center;">* * *</div>vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-12523348974345245932012-02-06T20:46:00.000+01:002012-02-06T20:46:00.260+01:00Com plorava<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEge68Rf6QPIYijYkBhOeCwMuFLl7R8PDKPPP1LBAwcuoc5aJ6VFbY_gO-Wlp3H8LadYvb37fq3pjDEHyE3TC6vorks2pNU5rcQMZuv5hJY8k-QtzQFQqhncFQvTPLzKXw8AXsIDKfQSHlOb/s1600/garrot_vil3.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"><img border="0" height="200" width="252" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEge68Rf6QPIYijYkBhOeCwMuFLl7R8PDKPPP1LBAwcuoc5aJ6VFbY_gO-Wlp3H8LadYvb37fq3pjDEHyE3TC6vorks2pNU5rcQMZuv5hJY8k-QtzQFQqhncFQvTPLzKXw8AXsIDKfQSHlOb/s320/garrot_vil3.jpg" /></a></div><br />
Jo li tenia el canó de la pistola tocant la templa, i plorava, com plorava. Ell segur que també estava espantat perquè suava molt, sobretot al començament, però la que tremolava de cap a peus era jo. Tremolava pels meus propis sanglots, per la pistola, pel record fins llavors borrós del S. que en aquell moment es va fer tan viu, per tot plegat. Ell, espantat, deia que no entenia el que jo li deia, i potser tenia raó, perquè no és fàcil enraonar quan plores a raig fet i tens per primera vegada a la vida una pistola a la mà. I per això, més que parlar-li, li cridava. Li deia que estava segura que era ell, li deia que no es justifiqués, que no em parlés de les lleis de l’època, que en el moment que intentés explicar-me alguna cosa jo dispararia. Només volia que demanés perdó. <br />
<br />
Jo no havia investigat el cas gaire temps. Però és que ell no se n’amagava, no havia canviat res en la seva vida, feia servir el mateix nom de trenta anys enrere, vivia a la mateixa ciutat, treballava en una feina semblant. Això era el que més m’enrabiava, plorava d’indignació, perquè aquells desgraciats no sols eren assassins, mentiders, covards..., sinó que els seus crims quedaven impunes, es moririen sense que ningú no els hagués retret res. I per això plorava, també. <br />
<br />
Llavors vaig recordar-me tot d’una de la Sigourney Weaver, una dona forta, la meva actriu favorita, quina bestiesa, pensar en una actriu en un moment com aquell, amb el canó d’una pistola enganxat a la templa d’un miserable. Però ella va fer el mateix, apuntar al Ben Kingsley per un motiu similar al meu. I quan se’m va acudir pensar en la Weaver ja vaig veure que allò no acabaria bé. <br />
<br />
Jo no sé si ell va fer examen de consciència per dins, crec que no. Em mirava amb ulls de por, però com si jo fos una desequilibrada, no perquè reconegués cap culpa. Jo procurava no mirar-lo gaire a la cara. Li cridava i l’insultava sense fixar-hi els ulls directament. No podia mirar-lo perquè em feia fàstic i em feia por, estava convençuda que si el contemplava dispararia tot seguit, pensava en el que havia fet aquell malfactor legal, com al final de la dictadura havia participat tan tranquil en aquella comèdia, com aquell que fitxa quan entra a la feina, i la feina en aquest cas era aquella posada en escena d’un consell de guerra que ells sabien prèviament el que havia de decidir, matar el S. <br />
<br />
I el van matar legalment, en efecte, amb tota la calma i amb tots els requeriments legals, el matí del 2 de març de 1974 a tres quarts menys cinc de deu. Jo no estava d’acord llavors amb les activitats del S., tot i que les podia comprendre, perquè contra una dictadura..., però allò, allò era molt diferent: el mataven fredament!! <br />
<br />
Pensava en aquell assassí que ara tenia al davant i que havia localitzat només en vint-i-quatre hores des que la vigília havia vist el seu nom en la sentència que ell havia firmat, uns papers que sempre havien sigut públics però que jo no havia vist fins ara. Saber que tot allò pogués ser tan senzill em feia posar malalta. M’havia vingut la curiositat de saber què se n’havia fet, d’aquell home, si encara era viu, i probablement devia ser viu perquè llavors era molt jove segons les dades que se’n sabien. I vet aquí que me’l trobo escarxofat dins el seu despatx, com un ciutadà més, amb el nom d’advocat a la porta i a la guia telefònica, tan tranquil, segurament amb una família que devia ser normal. <br />
<br />
Només de pensar-hi em venien els ois i les ganes de vomitar-li al damunt, les ganes de pixar-m’hi a sobre, les ganes de disparar. <br />
<br />
Jo necessitava que ell reconegués el que havia fet, em calia que aquell exmilitar jurídic que feia gairebé quaranta anys, amb uns quants còmplices, va enviar el S. al garrot admetés la seva culpa. Si no, jo em veia capaç de qualsevol cosa. Havia d’haver-hi per part seva un gest, demanar perdó. <br />
<br />
I el gest seu no arribava, em mirava amb por però sense dir res, i jo tenia cada vegada més ganes de disparar o bé contra ell o bé contra mi mateixa, i acabar aquell turment. Jo sabia que ell era més fort que jo, sabia que si jo cedia una mica, només una mica, ell seria l’amo de la situació, em prendria l’arma i potser llavors em mataria ell a mi, i això la veritat és que m’era ben igual, o potser cridaria la policia i em tancarien a la presó a mi en comptes de a ell, o encara molt pitjor, potser ell em tractaria com una il·luminada i faria veure que tot havia estat un malentès i em diria paternalment que anés a cal metge. <br />
<br />
Per això plorava, i com plorava, per la meva feblesa, i perquè havia aconseguit enxampar-lo en vint-i-quatre hores sense cap dificultat i ara el tenia teòricament al meu albir, però ell sabia i jo també que jo no era com ell, que no era capaç de disparar, que no era una assassina. <br />
<br />
I per això al final li vaig dir que s’aixequés –s’havia agenollat, el molt cínic, no per demanar perdó sinó per demanar clemència– i que em deixés marxar, però que sobretot no em digués res i ni tan sols em mirés perquè si em deia alguna cosa o em mirava no m’estaria de disparar. <br />
<br />
I vaig marxar tremolant, sense girar-me, i vaig deixar la pistola a la porta del seu despatx, i llavors vaig tenir encara una nova confirmació que era ell, perquè no em va perseguir, no em va denunciar a la policia, no va avisar cap psiquiatre, no va passar res més.<br />vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-15898188335508517592011-12-17T11:57:00.000+01:002012-05-18T19:03:42.236+02:00Visita nocturna al Carmel<span style="font-size: x-small;">(Relat escrit l’any 2007 amb motiu de l’esvoranc produït dos anys abans al barri del Carmel de Barcelona, a causa de les obres del metro que es feien en el subsòl d'aquell barri. Dedicat als veïns del Carmel.)</span><br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2AofDfwdHR4ERC48sh1M_usd6ZG3E2bM2fQCrVYX0FIEqEpY8cRzU8LGAGWovCKmAmN3a1QJhvG-VncMXeRhrT8RBzbov-KtpZNPiaWTlnpirnU7uiWgmKqDzPRRFEat7RIV8idjtJAAi/s1600/tunel_carmel_BCN.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="228" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2AofDfwdHR4ERC48sh1M_usd6ZG3E2bM2fQCrVYX0FIEqEpY8cRzU8LGAGWovCKmAmN3a1QJhvG-VncMXeRhrT8RBzbov-KtpZNPiaWTlnpirnU7uiWgmKqDzPRRFEat7RIV8idjtJAAi/s320/tunel_carmel_BCN.jpg" width="221" /></a></div><br />
Ja feia dies que tenia ganes d’anar-hi, després de sentir a parlar tant de l’Esvoranc del Carmel. Esvoranc, Esvoranc... La primera impressió, pel nom, és com de por, no? Sona a devorar. I es veu que sí, que devorava cases i veïns. Això em sembla que ha dit la tele, oi?, que s’empassava els edificis de viu en viu, amb gent i tot. L’Esvoranc, doncs, era una bèstia viva? No m’ho podia creure. Per mi allò devia ser el muntatge d’algun aprofitat, que havia decidit fer cau i net de la Zona per algun motiu fosc. Calia esbrinar-ho. Jo, de primer, volia saber què era un Esvoranc i, sobretot, com era aquell del Carmel, tan famós. <br />
<br />
M’hi he acostat de nit, perquè ja m’havien avisat que de dia no deixaven entrar a la Zona, que l’Esvoranc estava envoltat de mesures de seguretat. De nit també hi fan guàrdies, però es veu que des de fa uns dies s’han relaxat, perquè gairebé ja no s’hi veuen tafaners i la majoria de veïns estan acceptant les indemnitzacions i compensacions que els han ofert i han començat a traslladar-se cap a altres habitatges, o bé d’altres barris o bé del mateix Carmel però lluny de la Zona Maleïda per l’Esvoranc. <br />
<br />
He hagut de passar només dos controls sense que em veiessin: en un hi havia un parell de mossos, un que mirava cap a l’altra banda i el segon que semblava adormit. L’altre control, més perillós, era una mena de sometent sindical, amb fusells i bastons. Allà sembla que ningú no es refia de ningú. He hagut de fer una volta complicada per un carreró sense sortida que hi havia una mica abans i després per unes clavegueres, per saltar-me aquest segon control. <br />
<br />
Fora d’on són els controls, no es veu cap més llum. Els fanals del barri són apagats, de manera que es tracta de fugir de la llum si vull que l’expedició tingui èxit. <br />
<br />
Quan m’acosto a la Zona on segons els diaris hi ha d’haver l’Esvoranc ha passat una cosa... La nit, fins llavors tan fosca –més que bruna, negra–, s’ha aclarit un pèl. M’he aturat. M’hi veia més que abans, sens dubte. He mirat el rellotge. Són les dues, no pot ser. Una claror rara, com un Núvol de Llum, no ho sé... taronja?, rosat? El Núvol, la Llum, el que fos Allò, venia d’allà davant, de la Zona. He continuat avançant, però molt a poc a poc, tot i que m’hi veia més que abans. I si és un altre control? No, no és llum de lot, no és una llum artificial. Ara sembla blava. I si..., no podria ser un núvol tòxic? No, no fa pudor... I és una Llum tan atractiva... Sí que fa olor, però és una olor... com de crusants acabats de fer? Si hi hagués alguna Cosa Verinosa per allà –ara el Núvol és verd–, bé hi haurien posat uns controls més ferms i barreres i tanques perquè ningú no s’hi acostés, no? I si...? <br />
<br />
Ja no puc fer marxa enrere. La curiositat és més forta que l’instint de supervivència. El Núvol de tres o quatre tonalitats delicades, atractiu, surt de l’Esvoranc, sí. I fa molt bona olor, olor de pastisseria a la matinada. Però, calla... no se senten veus, també? <br />
<br />
Ja sóc al costat mateix de l’Esvoranc i ara entenc per què se n’havia parlat tant, per què havia portat tant d’enrenou, per què... És com de dia. Un dia perfumat, amb un Fum Lluminós de tots els colors, una Boira Deliciosa feta de flaire de fruita fresca, de pasta de dents i de colònia, i sobretot d’olor de brioix i confitura. Confitura com la de la meva mare, que fa molt temps que no he pogut tastar. És una Calitja d’Eucaliptus i Menta que aclareix la mirada i refresca els narius i la gola i destapa les orelles. Totes les olors bones de l’univers, però sense embafar. Del marge de l’Esvoranc s’entrelluca la copa d’una palmera, envoltada pel Núvol de Coloraines. I se senten rialles llunyanes... compassades, elegants, encomanadisses, retalls de converses seductores. Veus com de festa, però no de festa esbojarrada, de petes i crits i música a tot drap –això m’hauria fet desistir d’apropar-m’hi, ja no hi hauria Misteri–, sinó remor de confidències i silencis i conversa distesa, de festa d’amics, de celebració amb els més íntims, de somriures francs i despreocupats. <br />
<br />
No m’ha fet gens de por llençar-me daltabaix, de cap.<br />
<br />
El Núvol de Colors m’acull amb braços de cotó i em fa baixar molt a poc a poc, però molts metres, molta estona, molt endins de la terra. Hem passat de seguida el túnel del metro que ha fet vessar tanta tinta –ingenus, mira que pensar-se que era el metro–, hem continuat baixant quilòmetres... se m’ha fet llarg, però alhora entretingut. Estava impacient per arribar a baix, però assegut al Núvol s’hi estava prou bé. No notaves com passava el temps. La música era desconeguda però deliciosa. Les parets de l’Esvoranc són cada dues o tres hores d’entrepans petitons de deu mil gustos, de plats de pasta i pizzes acabades de fer i de xocolata desfeta, de nata i maduixes, de caramel fos, i també hi ha cervesa i vi ranci. La resta del temps, sempre hi trobes fruita fresca a l’abast de la mà, caramels i llamins d’aquells sintètics tan bons, que a casa en diem llepis, i la mirada s’entreté en tota mena de flors i plantes de jardí i en bestioles inofensives que juguen unes amb altres. Al Núvol també m’acompanya un gosset menut, que em tracta com si em conegués de tota la vida i em fa festes. <br />
<br />
Al cap de cent o dos-cents anys arribem a baix de tot. Quines ganes tenia d’arribar-hi. S’estava molt bé en aquella mena d’ascensor tou, i amb el menjar, i el vi ranci, i el gosset, però jo volia alguna cosa més. Sobretot volia estar amb algú i volia veure gent i xerrar i escoltar. Hi ha, al terra, una catifa gruixuda i interminable. Veig que tinc els peus descalços. Penso: calla, t’han descalçat perquè puguis assaborir la morbidesa de l’alfombra. També, en mirar-me els peus, veig que duc pijama. Per estar més còmode, penso. Al fons, em sembla reconèixer veus i figures de polítics de tots els partits, de responsables d’organismes públics i semipúblics, i d’arquitectes, constructors i enginyers de camins. Faig una ganyota de contrarietat, però penso: bé hi deu haver més estances, segur que sí. Una Veu Melodiosa em fa: –Senyor Neri? No veig ningú, però davant meu hi ha un Llibre Obert, i la Veu Dolça, molt misteriosa, sens dubte femenina però ensems imposant, continua parlant: –Vol signar ací? Hi ha, al capdamunt del full de l’esquerra del Llibre Obert, aquest text: “El sotasignat es compromet a no explicar a ningú el que ha vist ni el que veurà a l’Esvoranc del Carmel.” Al capdamunt del full de la dreta hi diu: “El sotasignat no es compromet a res sobre el que ha vist ni el que pot veure a l’Esvoranc del Carmel.” He mormolat: sóc periodista, no puc signar a l’esquerra. Crec que he arribat a agafar la ploma de paó i he fet el gest de començar a signar al full de la dreta, però llavors tot ha desaparegut. <br />
<br />
Escric just l’endemà de l’Experiència Extraordinària i suposo que tothom pensarà que és del tot impossible, un somni. És lògic que ningú no em cregui. Però jo ho he vist, ho he olorat i ho he sentit. Sé què ha passat al Carmel i per què es parla tant de l’Esvoranc. Ho sé del cert. I en tinc la prova: el pijama encara em fa flaire de crusant amb confitura, la mateixa olor de la confitura casolana que feia la meva mare, que es va morir fa anys.vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-5123982086545315942011-10-10T20:14:00.000+02:002011-10-10T20:14:00.601+02:00Em fa por que em diguin que noHi havia una cosa que m’amoïnava molt que eren les negatives, els refusos, quan em pensava que em dirien que sí i em deien que no i no podia explicar-me les raons del no perquè ni m’havia plantejat que em poguessin dir que no. O potser no et deien que no perquè fa de mal dir, però tu entenies que aquella mil·lèsima de dubte inicial, la manera de respondre «quan vulguis», volia dir no, amb un somriure, però no. És per això que ara normalment m’estimo més no demanar determinades coses fins i tot molt normals, si intueixo el perill que em puguin dir que no. M’estimo més no demanar-ho perquè així almenys garanteixo que m’estalviaré el disgust que em produiria la negativa. <br />
<br />
És una sensació desagradable similar a la que tens si mai mires d’ajudar algú que et sembla que ho necessita i et diu que no et fiquis on no et demanen. O com quan li dius a una persona que té una brossa enganxada al vestit pel darrere i et respon fent mala cara. Llavors, potser es disculpen tot seguit pel moc, i tu els perdones, però no ho oblides. Si assenyales algú amb el dit i s’hi torna amb una plantofada, encara que després et demani perdó a tu et queda molt clar que a aquella persona no l’assenyalaràs amb el dit mai més. <br />
<br />
Doncs això que dic és de la mateixa família –en grau menor, per descomptat–, vist des de la banda del qui té la brossa al vestit i es planteja si demana o no ajuda per treure-se-la.<br />
<br />
Però això que em passa no vol dir que no sigui capaç de demanar res a ningú si em cal alguna cosa, i encara menys si necessito ajuda de debò. No, no em refereixo a tancar-me d’aquesta manera, a anar a la meva i els altres que els bombin. Vull dir coses secundàries, coses de les quals et pots estar i no passa res. O sigui, el que dic és que el meu balanç entre l’expectativa d’obtenir una d’aquestes coses prescindibles i l’eventualitat que et donin un disgust es decanta a favor d’estalviar-me el possible desencís i també de no posar la gent en compromisos innecessaris. <br />
<br />
I doncs, així em resulta més fàcil sobreviure. I suposo que els que m’envolten viuen també més tranquils, sabent que si algun cop els demano una cosa és perquè realment estic en una situació compromesa. <br />
<br />
Us ho explicaré amb un exemple, perquè s’entengui. He canviat fa poc temps de feina. Prop del despatx nou hi viu una amiga força amiga a la qual, però, fa uns quants mesos no he vist. Simplement, no hem tingut l’oportunitat de trobar-nos el darrer mig any i escaig, des d’abans de canviar de feina. És una amiga amb qui tinc força confidències cada vegada que xerrem, no ho sé, em dóna confiança. I ella també es refia molt de mi. No penseu en res de sexual: amistat i prou. Jo reivindico aquesta mena de relació, ja està bé de tenir sempre el sexe al cap, a les converses, a les relacions. Es troben dues persones per xerrar una estoneta i ja muntem una pel·lícula eròtica. Amistat i punt. <br />
<br />
El que deia, ella no sap encara que passo força hores prop de casa seva. El cas és que jo no tinc prou certesa de si li agradaria, ja que ara treballo per aquí, convidar-me a dinar amb ella «de tant en tant». Fa temps em va comentar de passada que tot sovint dinava sola a casa, és veritat, però no li truco –i aquí hi ha el què de l’assumpte– per por que em digui que ara no li va bé, o que als migdies té la vida organitzada d’una manera determinada –potser ara dina amb algú, o bé dina sola però perquè ja li agrada dinar sola; quan m’ho va dir no ho va dir amb to de queixa–, i també per por de forçar-la a dir que sí, perquè el fet que faci anys que ens coneixem la pot posar en un compromís. <br />
<br />
O sigui, no li truco perquè si li truco no li veig la cara i no sabré de veritat si li anirà bé o no la meva proposta. Per tant, espero que un dia ens trobarem al carrer o allà on sigui i en parlarem, cara a cara. <br />
<br />
També hi ha la possibilitat de trucar-li i proposar-li d’anar a fer una cerveseta o un cafè –a mi m’agrada la cervesa, moderadament, i no faig panxa–, dient-li, doncs, que fa temps que no ens veiem i tal, o sigui, provocar la trobada. Però van passant els dies i no ho faig, just quan hi penso i agafo el telèfon em sembla extravagant això de muntar estratègies amb ella, no hem quedat mai d’aquesta manera, sempre ens hem vist tu per tu i només hem utilitzat el telèfon per confirmar cites, no per establir-les. <br />
<br />
Jo, per parlar amb gent, necessito estar-hi al davant, físicament. No puc parlar amb comoditat amb ningú a través d’una màquina: necessito veure els ulls de les persones amb les quals enraono, necessito saber a primer cop d’ull si estan cansades o contentes, tot i que és veritat que només amb la veu, per telèfon, de vegades també es nota. Però crec que si el telèfon és un bon invent per resoldre els serrells de les relacions –acabar de concretar l’hora o el lloc de trobada, recordar una data, refermar un punt–, no ho és per establir-les ni per mantenir-les ni encara menys per intentar salvar-les en cas de crisi. <br />
<br />
A ella, la meva amiga, sí que li agrada el telèfon, s’hi gasta un dineral, és la seva forma habitual de contacte, però sap que a mi no m’agrada i per això no em truca. Ja he dit que ens coneixem prou bé i ens respectem. En canvi, jo no paro de fer servir el correu electrònic, i ella no. Té una adreça d’aquelles de compromís, de Yahoo o de Hotmail, ni me’n recordo, que la deu mirar un cop cada tres mesos, pel cap alt. <br />
<br />
O sigui, la nostra relació d’amistat es basa a trobar-nos de tant en tant de manera casual. <br />
<br />
Sí, som extravagants, ja ho sé, ella d’una manera i jo d’una altra. Ens agrada ser diferents, ens agrada ser com som i ens ho passem molt bé quan coincidim.<br />
<br />
No s’entén, oi? I no m’estranya. És que tot això és molt complicat, cada persona és un món. És justament això el que volia dir: que de vegades establim regles suposadament generals per determinar si tal gest o tal paraula volen dir sí o no, i en realitat jo amb aquestes convencions teòriques em perdo. No en tinc prou que em diguin sí o no o que em facin gestos explícits, coneguts per tothom, presumptament transparents. Haig de comprovar que aquell «sí» vol dir realment sí, i de vegades em cal saber si aquell «no» tan esquerp en realitat no és un crit d’auxili perquè continuï esbrinant què vol exactament l’altra persona. <br />
<br />
En fi, ni tan sols no tinc la seguretat d’explicar bé el que volia explicar. Em fa por que us quedeu en l’exemple. I no: és una filosofia de la vida. De la meva vida. <br />
<br />
Llavors, un dia –torno a l’exemple i ja acabo–, quan ens trobarem amb l’amiga i sorgeixi el tema del nou despatx i de la nova feina –segur que sortirà, perquè serà el més normal si l’encontre no queda, per les presses, només en allò d’intercanviar un hola-què-fas-per-aquí, un petó i un adéu–, espero que serà ella qui dirà: «I per que no véns a dinar a casa? Em faria molta il·lusió.» I llavors jo li explicaré que ja hi havia pensat però que no volia molestar, etcètera. I si hi insisteix d’una manera que em sembli totalment espontània i sincera, li diré que bé, que sí, que a mi també em fa il·lusió, però si veig que no fa prou bona cara m’empescaré una excusa per dir-li que en realitat no em va bé perquè a l’hora de dinar... no sé què. <br />
<br />
«No sé què»? Haig de pensar un bon «no sé què», abans que ens trobem un dia totes dues i em quedi amb la paraula a la boca.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjueYVYVAJqdKXZ1H8eqL4rMhvHQf-tmji74kvE5mG1fWnV5T2kKV1jT4IedZ1CI5gueG_vy3lgHOrS4Ju7MEuyyWiHviWRvI7uZSnb632AcGe51lrFQLSHC9yaDdk3CqaDZE0Z6fnhkV-Y/s1600/paranoid.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"><img border="0" height="225" width="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjueYVYVAJqdKXZ1H8eqL4rMhvHQf-tmji74kvE5mG1fWnV5T2kKV1jT4IedZ1CI5gueG_vy3lgHOrS4Ju7MEuyyWiHviWRvI7uZSnb632AcGe51lrFQLSHC9yaDdk3CqaDZE0Z6fnhkV-Y/s320/paranoid.jpg" /></a></div>vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-13919827333982968142011-09-23T21:12:00.000+02:002011-09-24T11:29:53.820+02:00El sacrifici del cor<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgNV3Vxh8lXIbrUpHkStYbGnDSSY9SN10Z9sImpdU_Svu5wFiDzsqM1umsU4AMAkxloj18wss8vm3o4fLYlc9IpsWxSmF7HMvzTobepYd6miNVqHiCIs0_cV0JuK5P72pKdVvVcKPaFRqTD/s1600/xaiet.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"><img border="0" height="194" width="259" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgNV3Vxh8lXIbrUpHkStYbGnDSSY9SN10Z9sImpdU_Svu5wFiDzsqM1umsU4AMAkxloj18wss8vm3o4fLYlc9IpsWxSmF7HMvzTobepYd6miNVqHiCIs0_cV0JuK5P72pKdVvVcKPaFRqTD/s320/xaiet.jpg" /></a></div><br />
A punta de dia, la petita Rebeca, filla del pescador Jonah, de la tribu de Zabuló, pujava mig sanglotant el turonet que hi ha al costat del poble de Beth-Said, cap a casa el sacerdot, amb un xaiet nounat a collibè. La veritat és que l’animaló ja caminava una mica, però si haguessin anat tots dos a peu haurien trigat massa a arribar-hi. <br />
<br />
I ella, després de complir el deure religiós, tan difícil, que li havia encomanat el seu pare Jonah, tenia encara molta feina a fer aquell matí. Havia d’anar tot seguit a portar l’esmorzar als seus germans, que passaven gairebé tota la nit –eixien a les dotze de la nit o a la una, quan ella dormia– pescant al llac. I no es podia endarrerir, perquè Simó tenia un geni de ca l’ample, i quan arribava amb la barca a la riba i no tenia l’esmorzar a punt... tot i que a la petita Rebeca era incapaç de dir-li ni una paraula més forta que l’altra, ni de fer-li cap carassa. <br />
<br />
En el fons, pensava la Rebeca, el seu germà gran era un tros de pa: com el gos Xum que tenien a casa, que de tant en tant bordava com un esperitat si algú el molestava o si intuïa un perill, però que era incapaç de fer mal a ningú. <br />
<br />
Per això la petita Rebeca duia l’animal a coll, per fer més via, tot i que l’anyell era gairebé de tanta grandària com ella. A la fi, van ser a dalt. El sacerdot Amminadab, fill de Quehat i –no caldria dir-ho– de la tribu de Leví, els va sortir a l’encontre. <br />
<br />
–I doncs, petita, què tens? Per què plores? On vas amb el xai?<br />
<br />
–És que me l’estimo molt, i em sap greu que estigui destinat al sacrifici...<br />
<br />
I li queien llàgrimes grosses cara avall, incontenibles. Era una nena valenta, d’això no n’hi havia dubtes. Plorar, li deia sempre son pare Jonah, no és covard, el que és covardia és no enfrontar-nos amb la realitat quan no ens agrada.<br />
<br />
–Però aquest xaiet... No era la vostra ovella quartada que li dieu la Mol·lah, aquella que teníeu tan grossa, la que estava prenys?<br />
<br />
–Sí.<br />
<br />
–I la Mol·lah no havia tingut un be, ja?<br />
<br />
–Sí, el primer. Aquest és el segon. <br />
<br />
–Llavors, per què el portes al sacrifici, si és el segon? Només cal portar al temple els primogènits.<br />
<br />
–Perquè el primer be va sortir esguerrat i va dir el pare que no es podia pas oferir, que ho diu el Llibre, que a Déu només se li han d’oferir víctimes perfectes. De fet, el pobrissó es va morir tot sol al cap d’uns dies i...<br />
<br />
La nena va tornar a esclatar en sanglots. <br />
<br />
El sacerdot va rumiar una mica. Era un home de mitjana edat, uns quaranta anys, ni jove ni gran, sever pel que fa al compliment estricte de la Llei però alhora capaç de trobar sortides assenyades als problemes continus que plantejava la prolixitat de les normes donades pel Senyor Jahvé a Moisès, més de mil anys abans, al desert del Sinaí. A la fi va parlar. <br />
<br />
–Mira, Rebeca, li diràs al teu pare Jonah el següent: «El que Déu vol sobretot és el sacrifici del cor. I en el vostre cas, ja l’heu ofert i de sobres. O sigui que el xai és vostre.»<br />
<br />
La cara de la nena es va il·luminar com només de vegades passava a l’enorme llac de Gennesaret, el seu mar de Galilea, quan de sobte, en una nit negra i pesada, s’obrien els núvols i baixava la lluna plena al bell mig de l’aigua. Va abraçar el xaiet amb força. <br />
<br />
El sacerdot va afegir:<br />
<br />
–A veure, Rebeca, digues el que t’he dit que has de dir al pare.<br />
<br />
La nena es va eixugar les llàgrimes. Va parlar molt seriosa, solemne, com qui repeteix paraules sagrades:<br />
<br />
–Li haig de dir: «Pare, el sacerdot diu: “El que Déu vol sobretot és el sacrifici del cor, o sigui que el xai és vostre.” Això diu el sacerdot del temple, pare.»<br />
<br />
–Molt bé, petita Rebeca. Vés en pau.<br />
vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-88908974577846505392011-08-26T09:01:00.001+02:002011-08-26T12:16:44.343+02:00L'enginyer del Cau Principal<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEif_vTvNLQ76aSz8J_G-P2LG4v4QnprjviqdAh9R1Z8YvhHBYruszxuyrVuoEn5mqloHP2ACEGTjefJzjHYlLF9on6HMbwNCJK5033jpCQuqVd_Gshk-L8KYWSw-CddEbQgFzOW7pf4BSO4/s1600/gat.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"><img border="0" height="202" width="249" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEif_vTvNLQ76aSz8J_G-P2LG4v4QnprjviqdAh9R1Z8YvhHBYruszxuyrVuoEn5mqloHP2ACEGTjefJzjHYlLF9on6HMbwNCJK5033jpCQuqVd_Gshk-L8KYWSw-CddEbQgFzOW7pf4BSO4/s320/gat.jpg" /></a></div><br />
La cridòria era com mai. N’hi havia molts i molts milers. Adults i criatures, tots a l’una xisclant, cantant, fent xivarri de gran festa. Ocupaven els soterranis d’una antiga abadia, a l’est del riu, gairebé als afores de la ciutat. Allà no hi vivia ningú perquè no hi havia menjar a l’abast, però era el lloc de reunió més gran que tenien. Per això l’anomenaven el Cau Principal. Repartits estratègicament pel recinte, força membres de la PR, la policia específica, miraven de mantenir un mínim d’ordre. També hi havia diversos equips mèdics per poder actuar amb promptitud en cas d’emergència, i la veritat és que encara no havia començat formalment la sessió i ja no donaven l’abast. Feia molt de temps que no es reunia una multitud com aquella. <br />
<br />
–L’Enginyer, arriba l’Enginyer!<br />
–L’Enginyer és aquí!<br />
–Visca l’Enginyer!!<br />
<br />
El president mirava d’imposar-se:<br />
<br />
–Un moment, si us plau. Només un moment...<br />
<br />
Els havia costat molt que l’Enginyer arribés al Cau Principal. No eren cap barri capdavanter de la ciutat, i la ciutat era només una més del país, i l’Enginyer se’l rifaven arreu del món conegut –pertot on havien sentit a parlar d’ell– perquè anés a solucionar-los la problemàtica. <br />
<br />
–Amigues i amics –va dir el president–, calleu un moment, si us plau. <br />
<br />
Finalment la gentada va començar a callar. L’Enginyer, que havia anat avançant per l’enorme nau entre el deliri de la multitud que l’aclamava i volia tocar-lo, va situar-se en un lloc discret, ja molt a prop de l’estrada. El president continuà:<br />
<br />
–Ja sabeu que el primer punt de l’ordre del dia, com sempre, i amb el permís del nostre convidat...<br />
<br />
L’Enginyer, confús en veure que totes les mirades convergien cap a ell, va adreçar una cabotada lleu al president i un gest com dient: «Només faltaria!»<br />
<br />
–El primer punt, doncs, com us deia, és fer un minut de silenci pels morts des de la darrera reunió de fa sis mesos. La secretària segona té la paraula.<br />
<br />
I la que feia de secretària segona de la mesa s’aclarí la gargamella i cridà:<br />
<br />
–Ja! <br />
<br />
I després d’uns segons de silenci, mentre mirava una pantalla amb un full de càlcul obert ple de quadrícules i xifres que anaven canviant cada segon i que al mateix temps es projectaven al sostre de la cripta perquè les pogués veure tothom, va continuar parlant:<br />
<br />
–Des que es va dir «Ja!» en la reunió última fins al moment que aquesta humil servidora ha dit «Ja!» aquesta nit hi ha hagut... Un moment... Mmmm... Dos milions tres-cents cinquanta-set mil vuit-cents vuitanta-dos difunts. <br />
<br />
El president va tornar a prendre la paraula.<br />
<br />
–Per als nouvinguts: ja sabeu que ho hem de fer així perquè si no només en el temps que dediquem a dir la xifra el nombre de morts canvia, ja que cada segon en moren uns quants. És una cosa dura i potser us semblarà que fer-ho així és massa prosaic i lleva transcendència a l’assumpte, però és la veritat. Si algú té una idea millor, teniu les bústies de suggeriments. <br />
<br />
Ja hi havia una remor de veus constant, de fons, mentre enraonava el president, però va créixer més en sentir-se allò de la «bústia de suggeriments», de la qual tothom feia sempre befa. El president va demanar silenci i continuà:<br />
<br />
–I ara, ja sé que molts no sou creients, però us proposo que mantinguem el nostre costum i preguem tots junts un Gosnostre pels difunts que hem dit, els d’aquesta darrera relació. <br />
<br />
I bona part de la concurrència, de totes les espècies, famílies, ordres, grandàries i colors, van pregar a l’una: «Gos nostre, que perseguiu els nostres enemics, no permeteu que nosaltres caiguem en les seves mans, vingui a nosaltres la vostra protecció, acolliu els nostres difunts, doneu-nos el formatge de cada dia i deslliureu-nos del Malgat, així sia.» Els que no pregaven es mantenien en un silenci respectuós, només trencat pels xiscles aïllats d’alguna criatura, a la qual el pare o els germans grans miraven de fer callar sense èxit. Les mares no, perquè pensen amb tota la raó del món que els alirets de les criatures durant les pregàries han de sonar agradables per força a la divinitat, ja que aquella és la manera com expressen l’entusiasme o els sentiments els que encara estan mancats d’ús de raó. <br />
<br />
Més d’un ratolí racionalista havia plantejat alguna vegada que allò de demanar als gossos que els proporcionessin formatge i acollissin els difunts no era lògic, perquè donar formatge al rosegadors no és feina de gossos, sinó d’ells mateixos, és qüestió d’espavilar-se. I els gossos, afegien, tampoc no n’han de fer res, dels cadàvers dels rosegadors. Però els més vells i experimentats del gènere solien respondre a aquestes objeccions que la tradició era la tradició i que ja que era evident que el gos era el seu principal aliat contra el gat, no sobrava pas que a l’hora d’adreçar-s’hi li adjudiquessin més poders del compte, si és que eren més del compte, que no se sap mai. O sigui, que les atribucions suposadament excessives de virtut no són oneroses, sinó més aviat afalagadores. <br />
<br />
Tot seguit hi va haver la recepció oficial de l’Enginyer. El president el va cridar a pujar a l’escenari i va esclatar de nou la cridòria. <br />
<br />
–Visca l’Enginyer!<br />
–Visca!!<br />
<br />
L’Enginyer, un esquifit mascle de rata grisa de prop de tres anys, que és una edat més que respectable per a una rata grisa, s’havia fet famós a tota la ciutat i més enllà pel seu invent revolucionari destinat a resoldre la problemàtica del col·lectiu de rosegadors. «La problemàtica», ja ho deveu haver endevinat, eren els gats. No es tractava de vèncer-los, sinó d’escapar-se’n, d’aconseguir que deixessin en pau els rosegadors, d’impedir-ne el domini absolut i el terror que provocaven en les seves famílies. De fet, ja acceptaven que els felins eren superiors, i sabien que no podrien mai aniquilar-los del tot. Els gats eren massa intel·ligents i molt més forts i àgils que ells. Però també eren més aviat dròpols i, per tant, menys industriosos. Mai un gat, posant per cas, rumiaria un invent per deslliurar-se dels gossos, i encara menys dels cotxes. En canvi ells sí. Més ben dit, l’Enginyer sí. <br />
<br />
L’Enginyer havia aconseguit que funcionés amb molt bon resultat un ratolí mecànic que era igual com qualsevol ratolí marró en l’aparença, però que tenia una peculiaritat malèvola –malèvola per als gats. Produïa descàrregues elèctriques. I el més bo de tot –bo per als rosegadors– és que es recarregava automàticament amb cada contacte amb pèl de felí. De manera que per cada gat que espantava amb una descàrrega, quedava preparat i disposat per al següent. El ratolí mecànic no atacava, simplement passejava, es deixava veure. I els gats anaven caient un darrere l’altre. I s’ho anaven explicant. <br />
<br />
Ja començava a ser <i>vox populi</i> en altres barris de la ciutat, en els ambients gataires, que els ratolins no eren bons per menjar. Encara més: que eren clarament desaconsellables. Determinats felins remeiers –més d’un amb contactes d’amagat amb una comunitat rosagaire constituïda en lobby, de la qual rebia recompenses diverses– havien explicat teories sobre una mutació genètica que havia afectat els rosegadors, i recomanaven molt vivament que la cuina felina es transformés de manera radical. Els gats havien de menjar, a partir d’ara, verdures, cuques de llum i caragols. Els que no feien cas dels consells mèdics –perquè lògicament hi havia encara molts gats que no havien ensopegat mai amb aquell mite que deien alguns que «posa els pèls de punta» i continuaven caçant ratolins– eren advertits molt seriosament per aquells medecinaires que perillava la seva supervivència i la de la seva família. <br />
<br />
Encara més: s’assegurava que el Gran Congrés de Gats de l’Oest de la Ciutat ja tenia en fase de ponència prèvia l’estudi d’una nova llei que prohibiria, segons deien, el consum d’espècies ratolinaires en general. Els rumors sobre aquella activitat legislativa, però, havien desfermat moltes veus de protesta, i els gats descreguts miraven d’organitzar-se. Però, tot s’ha de dir, els escèptics eren cada cop menys colla, perquè de dia en dia anava creixent el nombre dels que havien començat a sentir que una cosina valenciana, un antic company de cacera o la parenta d’un veí del mateix desguàs havia comprovat personalment que allò dels ratolins que «posen els pèls de punta» era real.<br />
<br />
La fama de l’Enginyer, doncs, corrent boca-orella per les clavegueres, els soterranis i els túnels, havia arribat fins a l’Est de la Ciutat feia ben bé mig any. I des de feia mig any un bon nombre dels rosegadors del Cau Principal majors d’edat –o sigui, de més de sis mesos– s’havien conjurat per trobar l’Enginyer, prometre-li tota mena de llepolies i premis –o un laboratori nou, el que demanés, fins i tot una bona jubilació amb dret a matalàs humà de plomes i vuit àpats per dia– perquè els fabriqués un dels seus ratolins mecànics i el deixés almenys una temporada a la colònia de l’Est. <br />
<br />
Finalment, el president de l’assemblea va demanar a l’Enginyer que digués alguna cosa. L’Enginyer s’hi resistia. El president va insistir fins que el convidat s’atansà al faristol.<br />
<br />
–Amics meus. Parlar no és el meu fort, de manera que ho faré breu. Construirem un nou ratolí mecànic per al barri de l’Est, i serà encara més eficaç que els anteriors, que ja sabeu que de vegades fallaven. Els gats d’aquí, com els de l’altra banda del riu, ho passaran malament, hehe...<br />
<br />
Els crits de «Visca!» i de «Boti, boti, boti, gatota el qui no boti» ja no el deixaren continuar, cosa que l’Enginyer segur que va agrair. Aprofitant el desori, en efecte, es va retirar del faristol. De seguida, membres de la PR suposadament de paisà, o sigui amb gavardina i auricular, el van acompanyar a la part del darrere de la cripta, ja que era allà mateix on s’havia instal·lat el nou laboratori. Un equip especial de caçadors s’encarregaria de la manutenció de l’Enginyer i del proveïment dels materials que li calguessin durant el temps que duraria la seva feina. La PR vetllaria per la seguretat de les instal·lacions i per garantir la tranquil·litat de l’inventor. <br />
<br />
El president, mentrestant, demanava calma. No va ser fàcil que li paressin atenció. A més, quan l’Enginyer va desaparèixer pel fons molta gent ja va començar a desfilar cap a les eixides de la sala. <br />
<br />
–Escolteu, escolteu... Un moment de silenci, si us plau.<br />
<br />
Finalment va poder parlar.<br />
<br />
–Amics, amigues, ha costat molt, però pagava la pena. L’Enginyer és ara amb nosaltres. El nostre barri serà el primer dels barris de l’Est, en aquesta banda de la riera, que provarà l’invent de l’Enginyer. Tot gràcies a aquesta presidència. I aviat correrà la veu i se sabrà també per aquí que és perillós per als felins no ja sols atacar rosegadors, sinó fins i tot atansar-s’hi més del compte. <br />
<br />
Van tornar a aixecar-se els ànims.<br />
<br />
–Visca!<br />
–Morin els gats!!<br />
<br />
En apaivagar-se de nou el xivarri, el president continuà:<br />
<br />
–Espero que tingueu en compte el que ha fet aquest equip gestor, que modestament presideixo, en les eleccions del mes que ve. <br />
<br />
Hi va haver algun xiulit.<br />
<br />
–I ara, us prego que anem passant ja tots cap a casa i que deixem treballar l’Enginyer, que té uns quants dies de feina intensa per davant. Res més, moltes gràcies.<br />
<br />
La gentada va creure i va començar a desfilar.<br />
vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-85820997367392355972011-07-13T11:03:00.002+02:002011-07-13T11:13:46.684+02:00El petit Rudi a la recerca d’Inge (i 2)<div style="text-align: right;"><span style="font-size: x-small;">(Ve d’<a href="http://contes-pere.blogspot.com/2011/07/el-petit-rudi-la-recerca-dinge-1.html">aquí</a>.)</span></div><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhK9DZmbF0IVbeqX93zU970tzktIso_VzlvMXUZiqwx4kR5EFVrNj8syERZS_-PLmEbd3IvltGMy760_vX895T9oHFt0pfemZnnOUn7oFe9lxUSDieGRfABnRsOE16T_UBBs1bqJX7gAUnS/s1600/rudi%252Bgos.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="100" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhK9DZmbF0IVbeqX93zU970tzktIso_VzlvMXUZiqwx4kR5EFVrNj8syERZS_-PLmEbd3IvltGMy760_vX895T9oHFt0pfemZnnOUn7oFe9lxUSDieGRfABnRsOE16T_UBBs1bqJX7gAUnS/s200/rudi%252Bgos.jpg" width="100" /></a></div>Va mirar a banda i banda del carrer, un carrer llarguíssim i amplíssim, i no hi va veure ningú... Bé, sí que hi havia gent, i força, però era gent que anava a la seva, senyors amb corbata molt decidits, senyores amb sabates de punta molt competitives, nens i nenes de l’edat del Rudi també amb corbata o sabates de punta i carteres portadocuments, tothom anava per feina. No hi havia gent badant, no hi havia nens jugant, tothom mirava al front, a la ratlla de l’horitzó, o observaven unes pantalles que duien al canell, com si fossin rellotges de polsera. La majoria duien també una mena de botó a l’orella, blanc, negre, groc, fúcsia, de tots els colors tret del verd, i quan passaven pel costat d’en Rudi el noi podia mig sentir sorolls apagats ben diversos. N’hi havia moltes, de totes aquelles persones, que semblava que parlaven soles, mastegant les paraules. En Rudi no hauria gosat mai distreure cap d’aquells individus tan actius, capficats i laboriosos. Amb la senyora de les ulleres ja n’havia tingut prou. <br />
<br />
Va decidir que aquella ciutat no li agradava gens, que no era bona per a ell, que allà no se’n sortiria, que eren gent massa avançada, massa sofisticada, massa... complicada. Havia provat d’adaptar-s’hi, però endebades, no se n’havia sortit.<br />
<br />
Ara, què podia fer, cap a on anar? Va seure a la vorera. Al cap d’una estona, se li va acostar un gos petaner, que li va ensumar les sabates. En Rudi va sospirar: <br />
<br />
–Ai, gos, si fossis capaç d’entendre’m... <br />
<br />
El gos petaner va fer:<br />
<br />
–I qui t’ho ha dit, que no t’entenc? Tot és possible per al qui creu que tot pot ser.<br />
<br />
En Rudi, amb cara de sorpresa però alhora prou content, va exclamar:<br />
<br />
–Ostres, un gos filòsof! No deus ser d’aquí, oi, tu? <br />
<br />
El gos, amb posat un pèl fatxenda:<br />
<br />
–No, sóc de Vallverda.<br />
<br />
En Rudi, intrigat:<br />
<br />
–Vallverda? <br />
<br />
El gos, encara amb aire de superioritat:<br />
<br />
–Sí, és un poble normal i corrent, no com..., com això. –El gos ara feia cara de fàstic–. De fet, si saps guardar secrets...<br />
<br />
En Rudi, ferm:<br />
<br />
–Per descomptat.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEganjr1aipO7KPe1hgB67LvDPGMP2X6P3DelBKMlXLKO5q2dycSKoGrR0L9xNpeZ1HN_kKmGvmsZ0RxJkBgh3gRUh88lxmgG7p91R7TXx9oFYiFiWK0rEax35cihUnzYGZD8knSmyciJTS9/s1600/rudi%252Bgos.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="283" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEganjr1aipO7KPe1hgB67LvDPGMP2X6P3DelBKMlXLKO5q2dycSKoGrR0L9xNpeZ1HN_kKmGvmsZ0RxJkBgh3gRUh88lxmgG7p91R7TXx9oFYiFiWK0rEax35cihUnzYGZD8knSmyciJTS9/s400/rudi%252Bgos.jpg" width="283" /></a></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;">Dibuix de Joana Mesegué, maig 2006</span></div><br />
Es notava que el gos feia temps que no xerrava amb ningú i en tenia ganes. Va començar a explicar, en to confidencial: <br />
<br />
–Ja es veu que tu tampoc no ets d’aquí. És que estic tan avorrit d’aquest lloc que seria capaç de refiar-me dels de l’escorxador municipal, si m’escoltessin. Fixa-t’hi, a mi aquest migdia m’han desterrat a meditar aquí dues hores, com a càstig... per haver-me menjat una botifarra que, ehem, no era exactament meva. I estic del càstig fins als morros. Suposo que m’ho he guanyat, perquè he incomplert una de les regles que hi ha al poble, que diu que els gossos ens podem atipar amb les deixalles dels àpats dels de la teva espècie, però que de vegades ens hem de conformar amb una llauna de menja de gos, que totes tenen el mateix gust metàl·lic, per si no ho sabies. I és prohibit pispar el que no és teu. Avui tocava llauna i mira, no m’he pogut estar quan he vist la botifarra. Però enviar-me aquí... <br />
<br />
En Rudi va dir:<br />
<br />
–El càstig sembla raonable, no? Només dues hores...<br />
<br />
El gos va fer:<br />
<br />
–Raonable? Ja es veu que encara no coneixes prou aquest poble. Cinc minuts aquí és per suïcidar-se, és tota una vida.<br />
<br />
En Rudi va fer:<br />
<br />
–Si t’explico el que m’ha passat...<br />
<br />
Però el gos va dir:<br />
<br />
–Uf, segur que no saps res. En fi, ara veig que em vaig equivocar, ho reconec, menjant-me la botifarra... –Va callar un moment i va afegir amb posat consirós–: Realment, he meditat i conclòs un munt de coses importants, en aquestes dues hores. <br />
<br />
El gos va fer una pausa més llarga. En Rudi estava fascinat i tenia ganes de sentir-li a dir més coses. Però no calia que l’animés, perquè es notava que el gos mateix tenia ganes de continuar enraonant:<br />
<br />
–Les altres regles que tinc jo (allà cadascú té regles segons la seva espècie, no com aquí, que tothom és igual) són jugar als llocs indicats, empaitar els passerells i bordar als malfactors (i també de tant en tant als passavolants, si vull, per distreure’m una mica). I ara he entès que és millor estar-me allà tota la vida amb unes quantes limitacions i obligacions que no pas viure ni un minut en aquesta mena de cementiri de plàstic i de cares de jutge, on tothom té la vida solucionada i ningú no necessita res de ningú.<br />
<br />
En Rudi, força més animat que quan havia sortit de l’hotel, es va atrevir a dir:<br />
<br />
–Tens tota la raó. Jo també fa poca estona que sóc aquí i ja no puc més. I com dius que es diu el teu poble? Vallblava?<br />
<br />
El gos va aclarir, pacient:<br />
<br />
–Es diu Vallverda, Vallverda de les Muntanyes Verdes, perquè ens agrada recalcar les coses i fer repeticions innecessàries, si són boniques. Per això la gent d’aquí, aquestes lluminàries de la Ciutat Perfecta, no en diuen així, del meu poble, perquè els sembla un nom poc transparent. En diuen la Ciutat Ingènua, o la Ingenuïtat, i fan veure que no existeix perquè els posa nerviosos que tan a prop d’ells hi hagi un INN, un indret no normalitzat, com en diuen despectivament. Bé, de fet, nosaltres col·loquialment també en diem Nuïtat, de Vallverda, perquè ja ens va bé el nom d’Ingenuïtat (allà en general ens va bé gairebé tot, si no ens complica la vida) i ens agrada abreujar les paraules escapçant el començament. I per això d’aquest ermot que ells col·loquialment anomenen la Perfe, nosaltres en diem la Fecta –va fer una altra ganyota de fàstic–. Esclar que ells també en diuen Inge, del nostre poble...<br />
<br />
En Rudi no va poder contenir la sorpresa:<br />
<br />
–Inge! Inge existeix, llavors! <br />
<br />
El gos:<br />
<br />
–I és clar que existeix. Ja et dic que jo mateix sóc d’«Inge», com tu dius. I d’aquí a una estona me’n torno cap allà, perquè ja hauran passat les dues hores del càstig i estic fins a les puntes de les orelles d’aquest desert. <br />
<br />
En Rudi, com si parlés sol:<br />
<br />
–Inge, Inge, he trobat Inge...<br />
<br />
El gos:<br />
<br />
–En realitat, noi, és un poble ben planer, eh?, no et facis il·lusions. De fet, allò de la botifarra meva demostra que a mi no m’hi lliguen amb llonganisses...<br />
<br />
En Rudi, sorprès, recordant la seva mare:<br />
<br />
–Ah, doncs m’havien dit que sí.<br />
<br />
El gos, estranyat:<br />
<br />
–Que sí què?<br />
<br />
En Rudi:<br />
<br />
–Que als gossos us lligaven amb llonganisses i no sé què de la llet i la mel.<br />
<br />
El gos va fer el típic gest d’expert en psicologia i va sentenciar:<br />
<br />
–«Que ragen llet i mel...» Sí, ja m’ho sé, això. Són maneres de parlar, noi. La pedagogia, m’entens? –I va fer una cara com de mestre lletrut, arrufant les celles–.<br />
<br />
Hi va haver un silenci. En Rudi estava entusiasmat per tot el que havia sentit. Li encantava aquella saviesa tan senzilla del gos. Els ulls li lluïen. De sobte, però, una incògnita els va aombrar una mica. Després de reflexionar un instant, va començar a dir:<br />
<br />
–Però al teu poble...<br />
<br />
Va aturar la frase i es va aclarir la veu. No estava segur de si seria correcta aquella pregunta que se li havia acudit. El gos el va ajudar:<br />
<br />
–Digues, digues. Tranquil, que no mossego. <br />
<br />
I va somriure de la manera com ho fan els gossos intel·ligents, o sigui movent la cua, traient la llengua i picant l’ull esquerre.<br />
<br />
En Rudi va dir:<br />
<br />
–Però al teu poble hi teniu cotxes, devedés, internet i tot això, no? Vull dir, no sou gent antiga, <i>amish</i> o coses d’aquestes...? <br />
<br />
Al Rudi, sobretot, li preocupava complir l’encàrrec de la mare, de posar un «melis» a la tieta Conxita dient-li que havia arribat bé. I, de passada, volia escriure altres «melis» a la resta d’amics del seu poble, per explicar-los les aventures viscudes. <br />
<br />
El gos va contestar, ara una mica suspicaç:<br />
<br />
–És clar, què et penses? El que passa és que els invents són coses que tenim al nostre servei, no manen, no dominen la gent com aquí. Si volem música, ballar, el que sigui, engeguem el lloro i a tot volum. Que vols navegar per internet? Doncs, endavant. Quan volem veure una pel·lícula, anem al cine o ens mirem un devedé, com tothom, amb crispetes i tot, no caldria sinó... Però la gent sap el que vol, no fa les coses per fer-les, ni perquè «ara toca», ni perquè ho diu un aparell.<br />
<br />
El gos va callar un moment. De seguida, més reflexiu, va continuar:<br />
<br />
–Ara, això sí, allà és de mala educació que et soni el mòbil o la depeà quan ets amb una altra persona. De fet, la gent no porta el mòbil al damunt engegat: l’escolta al seu quarto, o al despatx, o al vàter. Jo el tinc sempre a la canera, no se m’acut mai eixir al carrer amb la pròtesi, quina vergonya que tothom vegi que depens d’un aparell tan irracional. El mòbil el connectes quan hi ets tu sol, llavors mires qui t’ha trucat o t’ha enviat un missatge i li contestes, o no. I així la gent pot respirar i no va tothom amunt i avall amb pressa, pendent sempre de l’agulla dels segons. O sigui, és així amb tot. El primer són les persones i els animals de carn i ossos que tens al costat, i després les màquines. Ho entens?<br />
<br />
En Rudi encara no sabia si dir el que volia dir:<br />
<br />
–I... saps si a Inge..., vull dir a Nuïtat..., vull dir a Vallgroga...<br />
<br />
–Vallveeeerda. Vallverda de les Muntanyes Verdes, recorda-ho. El verd és el color de l’esperança, no ho sabies?<br />
<br />
En Rudi va reconèixer:<br />
<br />
–No, no ho sabia. I?<br />
<br />
El gos:<br />
<br />
–Ah, ni idea. Només sé això, que és el color de l’esperança. És una d’aquelles coses que t’expliquen un dia i dius: «Que interessant.» I ja està, ho tens gravat al cervell tota la vida, com un tòpic, però no saps exactament què pot voler dir ni quina influència pot tenir en els teus dies de cada dia. Simplement ho saps i prou.<br />
<br />
En Rudi admirava cada cop més aquell gos saberut, i allò del color de l’esperança li havia agradat molt, que els colors volguessin dir coses. Hi pensaria més endavant, que segur que se’n podria treure molt profit. De moment, però, l’urgent era resoldre el dubte que l’aclaparava:<br />
<br />
–I a Vallverda, perdona, a Vallverda de les Muntanyes Verdes, saps si hi hauria algú disposat a acollir un..., un amic meu, un noi que conec, que ja té set anys però que...?<br />
<br />
El gos:<br />
<br />
–Prou, segur que sí. A l’ajuntament se n’ocupen. Pel que jo sé, allà hi ha el Sergi i la Maria, que tenen dos fills si fa no fa d’aquesta edat i sempre diuen que no els vindria d’aquí tenir-ne un altre. I també hi ha la Rosa i el Pep, que no tenen fills perquè em sembla que no podien tenir-ne tot i que en volien, i ara em fa l’efecte que ja se’ls ha covat l’arròs, ja m’entens... I després hi ha la Nessa i l’Ivan, que són els meus amos i són una mica estrictes, ehem, per la manera com m’han castigat, però si el teu amic hi va de part meva... Jo mateix, ehem, sóc adoptat, em van trobar al carrer i em van acollir. Però jo ja venia de bona família, eh? Érem pobres, però honrats.<br />
<br />
A en Rudi li van rodolar dues llàgrimes cara avall.<br />
<br />
–Calla, calla. Dius que aquesta tarda hi tornes? Puc venir amb tu?<br />
<br />
El gos se’l va mirar amb cara de complicitat:<br />
<br />
–Ja m’he imaginat que el noi series tu. Eh que sóc llest? És clar que pots venir amb mi. A les cinc en punt sortim. Falten deu minuts. Com te dius?<br />
<br />
–Jo em dic Rodolf, però tothom em diu..., em deia Rudi, fins que vaig arribar aquí. I tu?<br />
<br />
–A casa em diuen Gos, que allà no ens compliquem gaire la vida i no tenim manies. I Rudi ja m’està bé.vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-82569606432557881202011-07-13T10:59:00.002+02:002011-07-13T11:11:59.410+02:00El petit Rudi a la recerca d’Inge (1)<blockquote>«Quan vaig entrar a la vida resultà que tot era diferent de com em pensava. Era com si anéssim amb l’ascensor fins al desè pis, i en sortir de l’ascensor resultés que no hi havia desè pis, no hi havia parets, no hi havia terra, no hi havia sostre, no hi havia res. I l’ascensor ja se n’havia anat.»<br />
<br />
Nina Berbèrova, <i>El subratllat és meu</i> (títol original rus: <i>Cursiv Moi</i>; trad. Josep M. Güell i Socias), Edicions 62, Barcelona 1995, p. 93.</blockquote><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZsoUGLIOjgtYAcr1nCvmOOkViIbglqW8Lzt_FXTTd0pj_QmwjRP_IjYwOvFgy9r7F_LWkiESK1-w4x5nt7YwD7enqlRkURFNNP4xLVUCUKJb17kv9248dK-eJ3BW0t8AvyckZxnyhst6Y/s1600/rudi%252Bdona_JoanaMesegu%25C3%25A9_maig06.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="100" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZsoUGLIOjgtYAcr1nCvmOOkViIbglqW8Lzt_FXTTd0pj_QmwjRP_IjYwOvFgy9r7F_LWkiESK1-w4x5nt7YwD7enqlRkURFNNP4xLVUCUKJb17kv9248dK-eJ3BW0t8AvyckZxnyhst6Y/s200/rudi%252Bdona_JoanaMesegu%25C3%25A9_maig06.jpg" width="100" /></a></div>Hi havia una vegada una ciutat que es deia la Ciutat Perfecta, i en deien així perquè els seus habitants eren absolutament incomparables: la gent gran en sabia més que el llibre de les set sivelles, els de mitjana edat semblava que havien begut a deu tavernes, els adolescents eren gats vells i fins i tot els infants tenien totes les dents. Per descomptat, no es feien regals, ni celebraven Sant Jordi, ni creien en els Reis d’Orient, perquè es consideraven activitats i creences poc pràctiques i segurament inventades per individus gens productius. Ells anaven per feina, tot era pensat i fet. <br />
<br />
Un dia va arribar a la Ciutat Perfecta un noi que venia d’un poblet menut de l’altra banda de la frontera. El noi es deia Rudi. O tothom li deia Rudi fins que va arribar en aquella ciutat, ja que quan hi va arribar i li van demanar com es deia... <br />
<br />
Bé, de fet no li van demanar res, perquè allà ningú no demanava res, la gent feia cara de pomes agres i tothom anava a la seva, sempre molt decidits i sense perdre el temps. Va ser ell que es va adreçar a una senyora amb ulleres que li va semblar que aparentava un xic més de bona jeia que la resta, i li va dir: <br />
<br />
–Perdoneu, senyora, em dic Rodolf, però tothom em diu Rudi. Em podríeu dir, si us plau...? <br />
<br />
La senyora va interrompre’l: <br />
<br />
–Ifi youi ti appelies Rudolf, ti appelies Rudolf, dere’s no timi per escioqüezze. Wais isti lois? <br />
<br />
En Rudi no va entendre gairebé res del que li deia la senyora, però sí que va intuir que la dona devia estar enfadada. Alguna cosa no anava a l’hora. A més, va observar en aquells instants que a més dels ulls de la senyora també el miraven les ulleres, una cosa molt estranya, com si les ulleres fossin uns altres ulls. Va pensar en aquella broma que de vegades se sentia a l’escola: “Quatreülls!”, adreçada a la gent que duia ulleres. Tot això va passar-li pel cap en un segon, perquè va veure que la senyora s’impacientava, i de seguida li va dir: <br />
<br />
–Perdoneu-me. Volia saber si..., si coneixeu on pot ser Inge..., Inge, you know?, és que he perdut els pares, my parents, i... <br />
<br />
Ella, que per les ganyotes que feia li devia costar un esforç gairebé sobrehumà rebaixar-se a escoltar aquell personatge menyspreable que li parlava en un llenguatge estrafolari i antiquat, el va interrompre, fent un altre esforç encara més sobrenatural per parlar d’una manera prou peregrina perquè aquell vailet inoportú la pogués entendre: <br />
<br />
–Si tou perdiut ries hai anar Fiundburieau, Ofeceina Objiecties Perdiuties, OOP, PLÇ-09.<br />
<br />
En Rudi continuava mirant fixament les ulleres de la senyora que l’observaven. Ella es va escurar la gola i encara va afegir: <br />
<br />
–Si tou viols diri parents kaputi, hai anar Pifliegsxiaftisriat, Ofeceina Orfeis ei Abandionaities, OOA, KR-87. Pier allià.<br />
<br />
I feia un gest enèrgic amb el braç, assenyalant una direcció.<br />
<br />
«En el fons ja es veu que és bona persona –va pensar en aquell moment en Rudi–, sembla que s’ha entendrit una mica.» <br />
<br />
Però la dona va afegir, com si el renyés:<br />
<br />
–Jia priou big, priou grandi, um zeu seini Ingei donti existeis, Inge don’t exists, eine? Inge no existeix. Capito? Inventei!<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPys2EEMU73Tg-zEN4PsqTi2GlboFa1_IbbRmDXnuQNTyNeeh_xHXkoPFIv4f1y_uyEwWoTbONuBzNKhlL_UEIpSF_RAH0witJK4WUj8aW8AmJPWfQgc6DU_0apTDA5YbNMwhkkoSDvXVI/s1600/rudi%252Bdona_JoanaMesegu%25C3%25A9_maig06.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="283" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPys2EEMU73Tg-zEN4PsqTi2GlboFa1_IbbRmDXnuQNTyNeeh_xHXkoPFIv4f1y_uyEwWoTbONuBzNKhlL_UEIpSF_RAH0witJK4WUj8aW8AmJPWfQgc6DU_0apTDA5YbNMwhkkoSDvXVI/s400/rudi%252Bdona_JoanaMesegu%25C3%25A9_maig06.jpg" width="283" /></a></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;">(Dibuix de Joana Mesegué, maig 2006)</span></div><br />
En Rudi, que fins llavors s’havia mantingut prou valent, ja no va poder evitar que se li escapés un petarrell de desànim i que els ulls se li entelessin. Va fer muntanya amunt amb els mocs i va serrar les dents per aguantar-se les llàgrimes, però encara va ser capaç de mormolar, quan la senyora ja girava cua: <br />
<br />
–Sí, senyora, moltes gràcies, senyora. <br />
<br />
I la dona se’n va anar mirant-se el canell, com si mirés un rellotge, i sense dir ni «no es mereixen», ni «bon dia», ni «vagi bé», ni «adéu-siau» ni cap fórmula inútil d’aquestes, ni tan sols allò tan estrany de «vostè les té totes», que ell no havia entès mai per què ho deien determinades persones a la seva mare quan ella els donava les gràcies. De fet, en Rudi va sentir que la senyora, mentre se n’anava, feia com si parlés sola en aquell llenguatge incomprensible: «Didi du vistai tutio, didient du? Nowi eit retiennient neli mezzio delia estrit per aski erkuindigüing! Foir noizing! Uohin çai goeis? Cest all à faiti inioui! Qüelle aninoying! E qüi me payera dis cinqüie minuteis? Wohlain unverischämit, coquein...»<br />
<br />
En Rudi ja no va escoltar res més i va començar a caminar cap a l’OOA, seguint les instruccions rebudes. Mentre s’hi arribava, encara una mica trasbalsat per la conversa amb la dona, que havia estat un pèl tensa, va recordar el que li havia dit la mare just abans de morir:<br />
<br />
–Rudi, fill meu, aquí no hi tens futur, el teu pare no ens va poder deixar res i jo tampoc no et deixo res. Quan jo no hi sigui, vés-te’n del poble, no et quedis amb la tieta Conxita, que és tan pobra com nosaltres i no et podria donar estudis. He sentit a parlar d’un lloc, a l’altra banda de la frontera, que es veu que en diuen Inge, més enllà de la Ciutat Perfecta, on lliguen els gossos amb llonganisses i les fonts ragen llet i mel...<br />
<br />
En Rudi conservava fil per randa a la memòria aquelles paraules tan emocionants, però també recordava orgullós que s’havia mantingut ferm i no havia plorat en sentir-les. Fins i tot li havien vingut una mica les ganes de riure, malgrat la tensió del moment, perquè li va semblar que aquell discurs no feia per a ella, ni tan sols en aquella situació tràgica. Li feia gràcia que la seva mare, sempre tan directa i pràctica, enraonés d’aquella manera tan solemne, tan... rara. De fet, quan la va sentir li sonava que havia llegit una cosa similar no recordava on. Com que tenia molta confiança amb la mare, li ho va dir. I ella va fer:<br />
<br />
–Ja ho sé, Rudi, punyeta –perdó..., això tu no ho diguis, eh?–, tens raóóóó. Ja sé que és una manera de parlar una mica tronada, no en facis cas, però pensa que m’estic morint i suposo que és l’emoció: no et vénen les paraules i enxampes la primera fórmula que se t’acut i que vagi bé a la situació. El fet bàsic, doncs –pren-ne nota–, és que després de l’enterrament li diguis adéu a la tieta Conxita, busquis aquest coi de poble que es diu Inge i miris d’instal·lar-te allà amb alguna família que t’hi vulgui. I no t’oblidis d’enviar un «melis» a la tieta Conxita quan hi siguis, eh? Ho has apuntat tot? <br />
<br />
Aquella era la seva mare, sí senyora. En Rudi va somriure, ara obertament, en recordar la manera de ser tan decidida d’ella i aquella paraula seva, «melis», amb què anomenava els correus electrònics. Se la va inventar ella, li havia dit un dia. N’estava molt orgullosa, de les paraules que s’inventava. <br />
<br />
Encara mig somrient i eixugant-se la galta, en Rudi va arribar de seguida a l’OOA, perquè la conversa amb la senyora de les ulleres havia sigut al KR-84 i l’OOA era només tres KR més enllà, al KR-87. En Rudi era optimista de mena, i ara que s’havia fixat una mica en l’organització bàsica de la ciutat, va veure que les coses eren més senzilles que no semblaven. Es tractava de mirar-se les coses per la banda positiva i de centrar-se en objectius a curt termini. Per tant, si bé el fi últim del viatge s’havia fet fonedís, segur que en aquella OOA podrien ajudar-lo. Estava animat. <br />
<br />
L’OOA, a més, era un edifici preciós, molt virolat per dins i per fora, ornat amb tots els colors de l’arc iris tret del verd –allà, de fet, de l’arc de Sant Martí en deien «l’arc de sis colors». En passar la porta d’entrada, on hi havia un tauló d’anuncis amb un cartell que deia que l’edifici formava part del Pla estratègic metropolità i decoratiu de la Ciutat Perfecta, en Rudi es va trobar enmig d’un rebedor enorme. Va anar cap a un taulell que es veia al fons. Rere el taulell, hi havia un senyor davant una pantalla supergegant, molt concentrat. En Rudi va intentar que el salut sonés refiat, decidit:<br />
<br />
–Bon dia, senyor...<br />
<br />
El buròcrata, un home grassonet de cap rodó molt rapat, ulls prominents, visera i manigots, guarnit amb un vestit gris amb sanefa vermella als camals i a les mànigues, va continuar mirant atentament la pantalla. El Rudi s’hi va fixar. Per la pantalla líquida, de més de setanta polzades, corrien uns personatges que es disparaven els uns als altres amb metralladores, bazuques, canons i altres armes de foc, i es clavaven cops de destral i de maça, i tot era molt fosc i plovia i hi havia un gran estrèpit. La sang esquitxava fins i tot cap a fora, perquè es veu que era una pantalla implementada amb el programa BloodyLiver. <br />
<br />
En Rudi va fer una ganyota de fàstic, va pensar «ai, aquests adults» i va tornar a dir, més fort, per si aquell senyor no l’havia sentit:<br />
<br />
–Bon dia, senyor!!<br />
<br />
El buròcrata va contestar com d’esma, sense mirar en Rudi:<br />
<br />
–Buon dia? Verfluxit! Amb est temps fa, damni it? Razzia dei temps! E no podeies esperar qüe passera pantallia, merdie? <br />
<br />
En Rudi va respirar alleujat en sentir que l’entenia més bé que a la senyora, renecs al marge, però se’l va mirar una mica desconcertat. Li havia semblat que al carrer hi feia un sol molt maco. I sobre allò de passar pantalla, feia l’efecte que aquell senyor només mirava fixament les imatges, no semblava que hi interactués. Potser ho feia telepàticament? <br />
<br />
–Perdoneu, senyor, és que he perdut..., més ben dit, s’han mort els meus pares.<br />
<br />
El buròcrata, encara sense mirar-lo, va fer:<br />
<br />
–Ja imagin qüe si vèn qüi, no per dir qüe pares molt molt bon de salutie... No soic collione. Ara, si morti, morti, e finit, no pot feri re, no pegari volteis. Qüè més voleis, diaminie?<br />
<br />
En Rudi, que gràcies a la conversa amb la senyora de les ulleres ja estava entrenat per enfrontar-se a qualsevol obstacle dialèctic, va contestar amb prou serenor: <br />
<br />
–Voldria saber si hi hauria aquí cap casa que m’acollís uns dies, o algun lloc on poder-me estar, almenys aquesta nit... En realitat jo anava a la recerca d’Inge, però ara m’han dit que no existeix...<br />
<br />
El buròcrata, com si l’hagués picat un mosquit... o potser, tenint en compte el que mirava, com si de sobte li haguessin arrencat un braç d’una destralada, va deixar d’estar per la pantalla gegant i es va girar cap al Rudi. Li va dir:<br />
<br />
–Periò noi, to helli wiz...! prens numèrio?, qüantis anis tu, collione?<br />
<br />
En Rudi, molt segur, va contestar: <br />
<br />
–Tinc set anys, senyor.<br />
<br />
Havien passat pocs dies des que els havia fet i ara quan li demanaven l’edat la deia amb orgull. No era com abans, que només tenia sis anys miserables. <br />
<br />
El buròcrata, parlant com si fos un discurs i mirant altra vegada la pantalla, va contestar:<br />
<br />
–Donx set anys haureies saber passat ratlia sobres, noi. Leis són leis. Fins cinc anis màcsim. E gent qüe si cansen dels filis, filis collioni, despatxien abans, qüatre e mig o fins e tot qüatre anis. E són seus filis, noi, o sigüi qüe... E encara vegadies criaturies collioni qüe no saben comportar ni casa seva, fan..., com deiuen?, intramiliadures, e a partir tres anis e mix, si greus, sancionien emancipiació forciosa, fuori casa. Certio, perqüe mira qüe buons pares han tractati ben e han donati mengiar e lit de franc durant anis..., tres anis e mix integri, jorni per jorni! E commie paganoi? Fan intramiliadures! Wais soil dais heissien! Bah, on vist? –Va tornar a mirar el noi–. O sigüi qüe set anis, impossebile. Qüe no trebalies, noi collione? <br />
<br />
En Rudi, una mica estranyat: <br />
<br />
–Treballar? Bé, faig els deures de l’escola i...<br />
<br />
El buròcrata, esclafint una riallada:<br />
<br />
–Deuries? Esqüola? Deo qüe no existeixies!, encara liocs món qüoses antiqües? Esqüola, pares, Ingie... D’on vèn, noi okseig? Qüine païsi o qüina galàcsia vèn?<br />
<br />
En Rudi, una mica desanimat, va dir: <br />
<br />
–Sóc de... Bé, és igual, senyor, moltíssimes gràcies per la informació. Adéu-siau, senyor.<br />
<br />
El buròcrata:<br />
<br />
–Bah, qüoses estranies, for fuqüis seic! Qüi haureia dit, enkaria... Bah, i despréis dieuen qüe qüoses van ben e compliecsen planis brtxccff... jjkg... <br />
<br />
El buròcrata va perdre el fil del que deia ell mateix perquè ja s’havia tornat a capficar en la pantalla gegant, que en aquell moment mostrava un homínid amb tres caps d’escurçó i una cua enorme de cocodril que amb un ganivet de carnisser tallava a llenques gruixudes el cadàver d’un altre androide sense cap, amb braços de llamàntol i potes d’estruç i se’n menjava ell mateix uns trossos i altres els llençava a uns porcs salvatges que l’envoltaven i es barallaven sorollosament per cada tall. La sang que vessava de la pantalla arribava ja fins als peus del buròcrata i havia empastifat tota la moqueta.<br />
<br />
En Rudi va sortir al carrer, sense saber ben bé què podia fer. Però llavors va veure allà a prop un edifici amb un rètol que deia Hotel HFR 32 i va pensar que potser podria anar a l’hotel. Esclar que... Va ficar la mà a la butxaca, va treure els diners i va concloure que amb allò segurament no en tindria prou, però com que no sabia a quina paret tocar... <br />
<br />
S’hi va acostar. Era un edifici que semblava molt nou, un prodigi d’estètica i de tècnica de construcció. No hi havia línies rectes, tot era suau, transparent, aerodinàmic, bionòmic, asimètric, continu, compacte i ergonòmic, un festival de colors amb totes les combinacions cromàtiques... tret del verd. <br />
<br />
Quan en Rudi hi va entrar, però, va mirar a una banda i l’altra del rebedor i no hi va veure ningú. Només hi havia al mig una mena de màquina amb una pantalla que feia llumenetes. En Rudi va arrufar el nas. Allò, almenys vist de lluny, semblava una d’aquelles andròmines que hi havia abans al seu poble, que deixaven anar una musiqueta absurda i la gent hi tirava els diners, fins que un dia van reflexionar i gairebé per unanimitat les van cremar totes al mig de la plaça i van reconvertir per a altres usos totes les fàbriques de màquines d’aquelles, que llavors n’hi havia moltes. D’allò feia ja uns quants anys, potser dos o tres, però en Rudi recordava perfectament aquells trastos. <br />
<br />
Ara, com que de fet era l’única cosa que hi havia per allà, finalment en Rudi s’hi va acostar, ben decidit, això sí, a no posar-hi ni un duro, per molta musiqueta que emetés aquella cosa. Però no li va demanar diners. La pantalla deia: «Benvinguda / benvingut / benvingudes / benvinguts. Això és la / el consergessa / conserge automàtica / automàtic de l’Hotel HandsFreeReal 32 - HHFR 32. Si voleu una habitació per una nit, pitgeu aquí. Si voleu una habitació per més d’una nit, baixeu demà i torneu a pitjar aquí.»<br />
<br />
En Rudi, que s’havia marejat una mica amb el començament del missatge amb tantes «benvingudes» i tants «conserges», va prémer el botó tàctil, just on deia «aquí». <br />
<br />
La pantalla va fer «plop», i immediatament es va obrir una caixeta a la panxa de la màquina. A la caixeta hi havia una tarja. En Rudi la va agafar. La tarja era de consistència tova, d’una textura com de plastilina, amb un munt de coloraines, rosa, blau, groc, taronja, violeta, tots llevat del verd, i deia en molts idiomes (anava canviant d’idioma segons la inclinació): «Benvolguda / benvolgut / benvolgudes / benvolguts clienta / client / clientes / clients: Us ha correspost l’habitació 1011. Planta 10, passadís a l’esquerra, número 1011.»<br />
<br />
El Rudi es va tornar a mig marejar amb totes les «benvingudes» i tots els «clients». Però quan va acabar de llegir la tarja va dir a la màquina:<br />
<br />
–Moltes gràcies. <br />
<br />
La màquina no va contestar ni «de res», ni «passi-ho bé» ni cap cosa d’aquestes. <br />
<br />
En Rudi estava a punt de demanar a la màquina o de cridar allà al mig quant valia una nit d’hotel i alguna altra cosa important, perquè no sabia com..., però de seguida va veure que al fons del rebedor s’obria la paret i d’enmig de la paret apareixia una porta d’ascensor. Va anar cap a l’ascensor. Quan hi arribava, es van obrir les portes, en Rudi hi va entrar i les portes es van tancar. No hi havia botons. L’ascensor va començar a pujar. En Rudi estava ben admirat de tot el que veia. Va pensar: «Mira, tu, i si és de franc? Tot és una mica estrany, però estan ben organitzats. Segur que són bona gent.» L’ascensor es va aturar, es va encendre una pantalla que deia: «Planta 10, habitació 1011. Recordeu: passadís esquerre, número 1011.» En Rudi va estar a punt de dir «Gràc...», però ho va deixar córrer perquè li va semblar que no seria pràctic i volia adaptar-se al màxim a la cultura dels seus amfitrions, ni que fos de manera provisional. <br />
<br />
Va començar a caminar pel corredor esquerre. No hi havia cap número ni cap porta. Només hi havia a banda i banda una barana metàl·lica llisa, de color gris i d’un metre i mig d’alt, tot al llarg del passadís. Més enllà, al fons, sí que semblava que un llum feia pampallugues. En Rudi va sentir un sorollet a l’esquena, es va girar i va veure que la porta de l’ascensor havia desaparegut. Va tenir una mica de por, però va continuar endavant confiant en l’organització fins llavors impecable de tot plegat, i va arribar davant un número 1011 de color vermell molt llampant, que s’encenia i s’apagava, i a la barana grisa, a sota del número, va aparèixer una pantalla amb una ranura a sota: «Benvolguda / benvolgut / benvolgudes / benvolguts clienta / client / clientes / clients de l’habitació 1011: Introduïu dins la ranura la TCMSC i, a continuació, la TQHRARDLH.»<br />
<br />
En Rudi, que s’havia saltat les primeres paraules per no tornar-se a marejar, va haver de rellegir el missatge des del començament per assegurar que no s’havia deixat res d’important en la lectura. I no, no s’havia deixat res. «La situació és complicada –va pensar–, vés a saber què pot ser això de SCM... o com es digui, o RQH... uf, que difícil.» Va rumiar una estona. Finalment, va dir en veu alta:<br />
<br />
–No tinc MTSCC..., o STMC..., o com es digui, seny... Vull dir, no tinc aquestes coses, només tinc set euros i vint-i-tres cèntims. Suposo que no en tinc prou, però fins ara no he trobat ningú per demanar-ho i...<br />
<br />
La màquina va fer com un so plasticometàl·lic, la pantalla es va posar grisa i després va tornar a aparèixer un missatge: «Benvolguda / benvolgut / benvolgudes / benvolguts clienta / client / clientes / clients de l’habitació 1011: Feu el favor d’introduir dins la ranura la vostra Targeta de Crèdit MacroSuperCertificada (TCMSC) i, a continuació, la Tarja Que Heu Recollit Al Rebedor De L’Hotel (TQHRARDLH). Segona oportunitat.»<br />
<br />
Ara sí, o sigui, eren targetes. La del rebedor la tenia a la mà, però l’altra, la que s’havia de ficar primer a la ranura, ni idea. Al seu poble hi havia targetes, però només en tenia la gent més gran, i per a coses molt concretes que et podien facilitar la vida en moments molt determinats... com aquest, és clar. Però ell encara no tenia targetes –«ni ganes», va pensar, recordant els maldecaps que havien tingut els seus pares amb les targetes. <br />
<br />
En Rudi va mirar a banda i banda del passadís. No hi havia ningú, no hi havia cap porta, no hi havia ascensor. Què podia fer? Llavors es va fixar més en la pantalla i va veure que en un racó, a baix a la dreta, hi havia un botó tàctil amb una paraula que no havia vist fins llavors: «Cancel». Va pensar: si pitjo el «Cancel», no em passarà res, oi? Però mentre hi rumiava, la màquina va tornar a fer el so plasticometàl·lic i va posar-se grisa. Al cap d’un segon, va sortir el missatge: «Tia / tio / ties / tios de la 1011: Foteu els dos plàstics a les ranures. Últim avís.»<br />
<br />
En Rudi es va espantar amb aquell missatge, que li va sonar molt amenaçador, i va comprendre que no tenia cap més remei que prémer «Cancel», que li semblava una opció més pacífica que no pas «Últim avís». No fos cas que s’obrís una trampa sota els peus i caigués al fossat dels homes-escurçó-cocodril que tallaven carn... Va prémer de seguida «Cancel», abans no fos massa tard. <br />
<br />
Tot d’una, la pantalla es va quedar grisa com la barana, el número 1011 vermell va parar de fer pampallugues i es va apagar, tot va desaparèixer. En Rudi va sentir un soroll sec que venia del fons del passadís, allà on abans hi havia hagut l’ascensor. Hi va anar corrents i, efectivament, hi havia un ascensor, però molt més antic, brut i pudent que abans, com si algú, potser el mateix aparell, s’hagués rascat pertot amb un ganivet rovellat i després hi hagués vomitat o una cosa així. S’hi va ficar, l’ascensor va tancar portes de seguida, gairebé enxampant-li el peu, la cabina va baixar a tota pastilla i fent un munt de grinyols, com si ella mateixa estigués emprenyada, es van obrir unes portes diferents per darrere de l’ascensor, no les mateixes d’abans, i en Rudi es va trobar al carrer. <br />
<br />
El noi, que des que havia premut «Cancel» gairebé havia deixat de respirar, per la tensió, ara va esbufegar i va pensar: «Fiu, salvat.»<br />
<br />
<div style="text-align: right;"><span style="font-size: x-small;">(<a href="http://contes-pere.blogspot.com/2011/07/el-petit-rudi-la-recerca-dinge-i-2.html">Continua</a>.)</span></div>vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6680863907083924246.post-41594762073873242202011-06-22T16:02:00.001+02:002011-07-13T16:01:58.148+02:00El de l’armilla de vellut<blockquote>«Jo tenia vuit anys, si és que els tenia. Ens van obligar, als tres ganàpies que quedàvem al poble, Prudencio, Lucinio i jo, que tornéssim a enterrar ben enterrats els cossos d’uns afusellats que els llops havien tornat a treure a la superfície. Eren uns deu o dotze cossos, però no m’oblidaré pas d’un d’ells: anava vestit amb una armilla nova de vellut i pantalons que hi feien joc, i duia rellotge i barret i tot.» <br />
<br />
<i>El País</i>, 5 de setembre del 2004, pàg. 22, crònica de Pablo Ordaz<br />
</blockquote><br />
Em dic Agustín Alonso, tinc 83 anys i abans de morir-me no em fa res explicar a tothom aquella meva primera feina, i per això vaig parlar amb uns estudiants ara fa poc més d’un mes, i vaig parlar amb en Pablo, un periodista de Lleó però que diu que és d’un diari de Madrid que es diu <i>La Patria</i> o una cosa així, i ara parlo amb tots vostès. Una feina d’enterramorts, sí. <br />
<br />
No tenia vuit anys, sinó gairebé quinze, però m’agrada de dir als periodistes que només en tenia vuit perquè m’he fixat que això els fa més efecte. Però és clar, quan jo tenia vuit anys era l’any 29, perquè jo sóc del 21, ho saben?, i el 1929 faltaven encara set anys perquè comencés la guerra. Tot i que també amb el Primo diu que es va matar prou gent, eh?, però no aquells deu o dotze, no el de l’armilla de vellut. <br />
<br />
La primera feina meva d’enterramorts va ser pocs mesos després de començar la guerra, el mes de setembre, al cap d’una setmana que els franquistes entressin al poble, que això va ser el 20 de setembre, o sigui que el que explico devia ser, si fa no fa, cap al dia 24 o 25 de setembre. No, la nit del 26 al 27, que era diumenge, que ho va dir el Pablo, el periodista, que no sé com va fer els càlculs però diu que el 26 era dissabte i el 27 diumenge. Un noi molt espavilat, el Pablo. Jo sé que ho vam fer la nit de dissabte perquè diu que diumenge havia de passar no sé què o venir no sé qui. <br />
<br />
Poden pujar-hi de peus, que no els menteixo. L’havien enterrat amb barret i rellotge i tot. I jo no vaig gosar tocar res, que em feia molta basarda tocar-los. Tota la feina la vam fer, els tres companys, amb el pic i la pala. Tots menys un estaven ben sencers, encara. Bruts, però sencers. Vull dir, que no estaven podrits. Diu que els llops n’havien mig desenterrat un i li havien rosegat un braç i tota l’americana, que feia pena. No era el de l’armilla, no, sinó un altre del poble que diu que anava sempre amb una americana gruixuda tota tronada, que me’n recordo prou bé, que era roig però ben honrat. Però pel que fa a la resta, i també el de l’armilla, estaven ben sencers. <br />
<br />
El forat que vam fer era d’un metre de fondària pel cap baix, com ens havien dit, però semblava que en tingués gairebé dos perquè la terra que vam anar amuntegant al voltant del forat, mentre picàvem, feia l’efecte d’una trinxera molt alta. En allò del forat vam ser molt complidors i ens hi vam estar tota la nit fins a alta hora, que la terra és prou ferma. I a més, aquells dies no s’hi valia a badar, que diu que per coses més petites pelaven la gent, els uns per rojos i els altres per facciosos. I jo roig potser sí, una mica, i més aleshores, però facciós no. <br />
<br />
L’home de l’armilla i el rellotge tampoc no era exactament un facciós, però diu que s’ho va buscar per bajà. Que totxo que va ser…<br />
<br />
Després vam arrossegar els cossos al clot amb el pic i els vam tapar ben tapats amb terra i roques i vam saltar-hi al damunt. Ara, quan fa poc han vingut a buscar pel lloc, diu que no els han trobat pas. És que era de nit, ho saben?, i com que no n’hem parlat mai més ara no recordem del cert on va ser. Per ací, això sí, però tota aquesta zona és molt gran, ja ho vam dir al periodista. <br />
<br />
I quan van venir els altres a preguntar, que diu que eren polítics, o de la cosa autonòmica, però no de Lleó sinó d’allà dalt, o sigui, que venien d’Oviedo, eren només un parell d’estudiants i no van venir preparats, diu que venien només amb unes llibretes. Estudiants vull dir gent amb estudis, que ja eren prou grans per treballar de feia temps, però es devien dedicar a la política, mira. O potser eren funcionaris d’aquests, vés a saber. No, crec que no, funcionaris no, perquè si fossin funcionaris vindrien de Lleó. I aquests no venien de Lleó, que diu que venien d’allà dalt, com deia, d’Oviedo. Van picar una mica ça una mica lla amb una aixada que els vam deixar i diu que es van quedar satisfets. Només volien saber quants morts hi havia enterrats. Deu o dotze, els vam dir. I ho van apuntar. O sigui que sí, que devien ser estudiants. <br />
<br />
I al cap d’un mes, o sigui, la setmana passada, ja va venir el periodista de Lleó. Diu que el José Luis Rodríguez, el noi aquest que és president a Madrid, ha estat a Lleó o vindrà d’aquí uns dies i diu que volien preparar-li el terreny. Potser el Rodríguez havia dit que volia saber alguna cosa dels morts de la guerra. I quina mania, per cert, que tenen a Madrid d’anomenar-lo pel segon cognom, no? Aquí des de sempre que la gent es diu José Luis Rodríguez o Rodríguez i prou. Aquí, els dos cognoms ens semblen una cosa de rics, de la gent de Madrid i tot això. Jo em dic Agustín Alonso, o Alonso i prou.<br />
<br />
Ara, aquell home de l’armilla jo el coneixia de vista, sí… Però no s’ha parlat mai més d’aquest assumpte al poble. Ens feia por, fins i tot quan va manar el Felipe, perquè diu que els franquistes encara eren pertot arreu. Ara són gairebé tots morts, els franquistes i nosaltres, vull dir els del poble, perquè els que manaven fins ara a Madrid diu que deixa’ls córrer. Fins ara, tothom sabia coses, però ningú no deia res. Tampoc els que teníem morts per plorar. <br />
<br />
Però ara ja no tinc por, perquè diu que em queda ben poc temps de vida i què hi puc perdre? El meu poble, em penso que encara no ho he dit, es diu Villamanín, és a la província de Lleó, diu que té prop de 2.000 habitants, repartits en uns quants caserius. I els franquistes hi van entrar tot seguit de la famosa batalla de Peña Laza, ho saben vostès?, que hi va morir molta gent i va ser una sagnia, perquè tot això i Astúries, que és cap allà dalt, era l’últim bastió que quedava als republicans al nord de la península. Diu que una matança, sí. <br />
<br />
Doncs, a Villamanín hi havia un capellà, és clar, com a tot arreu, perquè aleshores, ho saben?, hi havia capellans pertot, i com que de primer van guanyar els nostres, va fugir i diu que es va estar tot aquell estiu amagat per les muntanyes amb altres de la seva corda. Nosaltres, els del poble, sabíem on era i no vam dir res. <br />
<br />
I llavors, un dia, l’endemà mateix que van entrar-hi els franquistes, diu que va aparèixer al capdamunt del camí que entra al poble des del nord. Jo no el vaig veure. Diu que anava vestit amb armilla i pantalons a joc, i amb barret, i rellotge de butxaca i diu que semblava un dandi. Pobre home, devia ser una roba que li havia deixat algú. La veritat és que no crec que ningú del poble li hagués fet res, quan va fugir, però sí que havia de fugir, perquè els capellans tenien molt mala premsa i diu que venien d’altres pobles i eren dels primers que pelaven, amb els regidors de dretes i els capitalistes. Preguntaven: què n’heu fet, del capellà? I nosaltres dèiem: va fugir a la muntanya, no sabem on és. <br />
<br />
Ara semblava que ja havia passat tot, per a ell. Se n’havia sortit. Que ruc, pobret, i quina pena tot plegat. No sols per ell, eh?, que ell va ser un més. Tot anava així, llavors. L’erraves un dia o et distreies i ja eres mort. <br />
<br />
Algú, diu que potser de mala consciència, o potser perquè tenia algun afer pendent de resoldre amb el capellà, o potser es va confondre i després va callar com un puta, perquè ningú no sap qui va ser, o si més no ningú no diu qui va ser, va dir als franquistes que aquell home que arribava pel camí de dalt, per la roba que portava, segur que era roig, perquè la roba i el barret eren de don Eulogio, que era de la CEDA i l’havien mort els primers dies de la guerra. I van anar-hi un parell de soldats i li van fer dos crits i l’altre suposo que es va espantar i va voler fer marxa enrere i li van disparar allà mateix, abans que pogués veure’l prou bé ningú del poble, tot i que diu que hi va haver algú que va cridar: “Espereu, que no…!”, just quan els soldats disparaven. <br />
<br />
Com aquell, en van pelar una dotzena més, però els altres que van pelar eren dels nostres. I els van enterrar tots plegats i ens van dir que no diguéssim a ningú qui era aquell de l’armilla, i que si mai preguntaven de fora què se’n va fer del capellà, havíem de dir que l’havien pelat els rojos, a la primeria de la guerra. <br />
<br />
Però ningú no ens va preguntar mai res, fins fa cinc setmanes que van venir els estudiants aquells d’Oviedo i després el Pablo, el periodista de <i>La Patria</i> o com es digui. O sigui que ja ho saben. <br />
<br />
Mira que n’era, de toix, el capellà. Podia haver vingut amb una creu, o amb sotana, o si més no avisar que venia vestit d’aquella manera. No. Va ser ingenu fins l’últim dia i s’ho va ben buscar. Déu, si existeix, li hagi perdonat la seva totxesa. <br />
<br />
És llàstima que el Prudencio i el Lucinio siguin morts, perquè ells també sabien el que va passar i ho podrien confirmar punt per punt. Ara només quedo jo i no em trobo gens bé. Diu que si encara sóc viu és de miracle.vigilanthttp://www.blogger.com/profile/12278614663523223014noreply@blogger.com0